Síntesi dels resultats
Les talles de fusta del nord de l’illa de Luzon han acostumat a estar catalogades per les institucions museístiques europees com anitos. Tant al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona com en altres museus estatals —Museo Nacional de Antropología de Madrid, Museo Oriental de Valladolid o la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú— i europeus —British Museum de Londres i Museum of Ethnography d’Estocolm—, trobarem talles de fusta fabricades al nord de l’illa de Luzon sota aquesta mateixa categoria. Segons Albert Ernest Jenks, antropòleg nord-americà que va realitzar una etnografia entre els bontok durant l’any 1902, anito és «the general name for the soul of the dead» (Jenks, 1905: 196). L’autor constata aquesta presència com una força social activa entre els bontok, explicant com totes les lesions, accidents, malalties i morts es consideraven producte directe d’aquestes entitats i descrivint la forma en què eren extretes dels cossos malalts per persones especialitzades (Jenks utilitza la paraula «xaman»).
Val a dir, però, que no hi ha referència a cap figura què s’anomeni amb aquest nom en el text, i en tot el llibre només trobarem una fotografia que apareix amb el peu: «Anito head post in a ko’-mis». Pérez afirma que els pobladors de Tutucan, assentament al nord-est del llavors districte de Bontoc, «son más aficionados que los de otras [rancherías] a poner en las puertas de sus graneros de palay y en las sementeras toscas estatuas de madera llamadas anitos» (Pérez, 1902: 220), però en cap moment parla del fet que aquestes figures lluïssin vestimentes ni cap mena d’accessori. Tot i que probablement és cert que certes estàtues eren identificades com anitos per alguns dels habitants de la Cordillera, no creiem que aquest sigui el cas dels artefactes que avui dia es custodien sota aquesta categorització als inventaris antics del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona.
La informació dels inventaris actuals contempla el fet que aquesta mena d’artefactes no tenia cap mena d’ús ritual. D’acord amb aquests, aquestes figures van ser fabricades amb el propòsit d’il·lustrar l’aparença dels pobladors de la Cordillera. No obstant això, un cop són exhibides a l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid, són presentades com a anitos. És possible que aquesta talla fos expressament fabricada per a ser exhibida en l’esmentada Exposició General de les Illes Filipines, i podria haver estat dissenyada per a complir les expectatives dels visitants, alimentant la curiositat colonial pel que es percebia com a religions exòtiques.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La primera notícia que tenim d’aquesta talla de fusta la trobem al Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada al parc del Retiro de Madrid durant l’estiu del 1887, com «Anito hembra, con niño en brazos» (Catálogo: 298). Després de conclòs l’esdeveniment, molts dels artefactes van romandre al Museu Biblioteca d’Ultramar, fins que va ser clausurat el 1896, però probablement no va ser el cas de la col·lecció en què s’integra aquest artefacte. Aquest segurament va viatjar a Barcelona un cop clausurada la mostra. El Museu Biblioteca d’Ultramar va ser instal·lat al Palacio de la Minería, recinte on es van exhibir aquestes peces durant la celebració de l’exposició. Segons la museografia pròpia del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, la col·lecció en què s’integra l’artefacte va ser exhibida durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, tot i que no hi ha evidències al respecte i possiblement es tracta d’una errada.
L’agost de 1895 la col·lecció en què s’integra l’artefacte ja es trobava a Barcelona. En concret, al barri de Sant Gervasi, on residia el col·leccionista, i on la Junta de Museus de Catalunya va enviar una comissió tècnica entre l’octubre i el novembre del mateix any, per tal d’examinar-la. En aquesta ocasió, la col·lecció no hauria estat considerada apta per figurar als museus catalans. Un any després de la pèrdua de la colònia filipina, i probablement per aquesta raó, va ser acceptada, i finalment dipositada al Museo Histórico Arqueológico l’any 1900.
El 1902, segons l’anuari estadístic de la ciutat de Barcelona, la col·lecció es troba al Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, situat al Palau Reial (actual edifici del Parlament de Catalunya); el 1903, al Museo de Objetos Curiosos y Hechos Memorables i, el 1907, al Museo de Arte Decorativo y Arte Arqueológico. Aquests últims canvis no van ser més que nominals, perquè a la pràctica els artefactes van romandre al mateix indret, és a dir, a l’edifici de la Ciutadella.
El 1932, el Museo de Arte Decorativo és desmantellat, i les col·leccions es reparteixen entre el Museu Arqueològic de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya per a la seva formació. Probablement, la col·lecció va anar a parar a aquest últim, atès el fet que actualment podem trobar documents vinculats a la mateixa —bàsicament relacions d’artefactes— a l’arxiu d’aquest museu.
D’acord amb una d’aquestes relacions, les col·leccions abandonen el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb destinació a l’Arxiu Històric de la Ciutat i al Museu Etnogràfic abans del 1941. Tot i que no es coneix l’existència de cap museu etnològic o etnogràfic en aquestes dates, segons els conservadors del museu el projecte ja existia a la dècada de 1930.
Probablement, els artefactes van romandre als magatzems de l’Arxiu Històric fins que, abans del 1949, la Junta de Museus cedeix la col·lecció per a la formació del Museu Etnològic de Barcelona, institució on roman fins al dia d’avui.
Context d’adquisició
L’artefacte MEB 134-444 va figurar a la secció segona («Població») de l’exposició de 1887. Una secció que —tot i haver estat ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època, incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag— un cop s’inaugura l’esdeveniment, apareix com eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez, 2003: 46).
Si bé l’objectiu explícit dels organitzadors de l’exhibició, pel que fa a aquesta secció segona, era el d’oferir als visitants peninsulars un acostament a la vida quotidiana dels nadius filipins —«Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243)—, s’ha de tenir en compte que en el moment en què ens trobem creix la percepció què la possessió de la colònia perilla pel fet que d’altres potències imperials manifesten un interès cada cop més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic. Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 en relació amb les illes Carolines, destacaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez, 2003: 35).
Així, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors. Com a eix central d’aquesta demostració de poder es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Pel que fa a la recol·lecció d’artefactes, en el marc de l’esmentada exposició, es va posar en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, que comptava amb ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on sortien cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com apunta Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (ibídem: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils i militars.
Estimació de la procedència
Aquesta talla es va fabricar expressament per a la seva exhibició a l’Exposició General de les Illes Filipines de Madrid, el 1887. Això ho deduïm del fet que aquesta classe de figures semblen haver estat produïdes de manera serialitzada. En aquest sentit, al mateix Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, hi ha inventariades un total de vint talles d’aquest estil i, a més, al Museo de América de Madrid es custodien figures que representen exactament la mateixa escena i que són pràcticament idèntiques. El fet que no trobem cap figura semblant als museus filipins reforça aquesta hipòtesi. Aquestes figures provenen també de l’exposició de 1887 (Romero de Tejada: 1970).
Si bé, avui dia, l’estil dels collarets i accessoris que la guarneixen és atribuït als isneg —grup de la província d’Apayao—, el més probable és que aquesta figura, així com les altres del mateix tipus que formen la col·lecció, fos fabricada a la província d’Ifugao, on la talla de fusta era una pràctica molt més habitual. En concret, podria provenir del poble de Hapao, on encara avui es continua practicant la talla de figures per al comerç turístic i de col·lecció.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Seria necessària una investigació dedicada a confirmar la presència d’aquests artefactes a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888 per acabar de delimitar l’itinerari que va fer la col·lecció un cop a la Península, tot i que la hipòtesi és clarament descartable. El National Archives of the Philippines podria custodiar documents referents a la compravenda de l’artefacte.
Possibles classificacions alternatives
Maniquí d’igorot amb infant en braços, model d’igorot amb infant en braços, talla d’igorot amb infant en braços, fabricada per a ser exhibida a l’Exposició General de les Illes Filipines de Madrid el 1887.
Fonts complementàries
Bibliografia:
Negociado de Estadística (1902). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94371>.
Negociado de Estadística (1907). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94376>.
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.
Pérez, Á. (1902). Igorrotes: Estudio geográfico y etnográfico sobre algunos distritos del norte de Luzón. Imp. de «El Mercantil».
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Tejada, P. R. de (1970). El problema de los «Anitos» de Filipinas. Revista española de antropología americana, (5), 385-412. ISSN 0556-6533. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?codigo=1215>
