Síntesi dels resultats
Es tracta d’un escut que podem atribuir estèticament i estilísticament al poble bontok. Tot i que no s’ha aconseguit determinar el moment ni les circumstàncies concretes en què l’artefacte MEB 134-595 va ser recol·lectat, podem especular sobre la possibilitat que sigui part d’un botí de guerra, apel·lant al context d’intervencionisme militar practicat per l’administració espanyola sobre el mateix Bontok durant el període històric en què el col·leccionista, un oficial de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil, va ser-hi destacat. Aquest objecte va ser recol·lectat entre el moment de la seva arribada, el 25 de desembre del 1882, i, probablement, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines el 1887.
* Aquest artefacte no figura als inventaris del museu com a part de la col·lecció de José Coronado.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La primera notícia que tindríem d’aquest escut de fusta la trobem al Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada al parc del Retiro de Madrid durant l’estiu del 1887. Podria ser un dels dos artefactes que apareix al catàleg de l’exhibició sota la categoria «Dos rodelas de id. [Bontoc]» (Catálogo: 278). Després de conclòs l’esdeveniment, molts dels artefactes van romandre al Museu Biblioteca d’Ultramar, fins que va ser clausurat el 1896, però probablement no va ser el cas de la col·lecció en què s’integra aquest artefacte. Aquest segurament va viatjar a Barcelona un cop clausurada la mostra. El Museu Biblioteca d’Ultramar va ser instal·lat al Palacio de la Minería, recinte on es van exhibir aquestes peces durant la celebració de l’exposició. Segons la museografia pròpia del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, la col·lecció en què s’integra l’artefacte va ser exhibida durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, tot i que no hi ha evidències al respecte i possiblement es tracta d’una errada.
Amb tota seguretat l’agost de 1895 la col·lecció en què s’integra l’artefacte ja es trobava a Barcelona. En concret, al barri de Sant Gervasi, on residia el col·leccionista, i on la Junta de Museus de Catalunya va enviar una comissió tècnica entre l’octubre i el novembre del mateix any, per tal d’examinar-la. En aquesta ocasió, la col·lecció no hauria estat considerada apta per figurar als museus catalans. Un any després de la pèrdua de la colònia filipina, i probablement per aquesta raó, va ser acceptada, i finalment dipositada al Museo Histórico Arqueológico l’any 1900.
El 1902, segons l’anuari estadístic de la ciutat de Barcelona, la col·lecció es troba al Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, situat al Palau Reial (actual edifici del Parlament de Catalunya); el 1903, al Museo de Objetos Curiosos y Hechos Memorables i, el 1907, al Museo de Arte Decorativo y Arte Arqueológico. Aquests últims canvis no van ser més que nominals, perquè a la pràctica els artefactes van romandre al mateix indret, és a dir, a l’edifici de la Ciutadella.
El 1932, el Museo de Arte Decorativo és desmantellat, i les col·leccions es reparteixen entre el Museu Arqueològic de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya per a la seva formació. Probablement, la col·lecció va anar a parar a aquest últim, atès el fet que actualment podem trobar documents vinculats a la mateixa —bàsicament relacions d’artefactes— a l’arxiu d’aquest museu.
D’acord amb una d’aquestes relacions, les col·leccions abandonen el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb destinació a l’Arxiu Històric de la Ciutat i al Museu Etnogràfic abans del 1941. Tot i que no es coneix l’existència de cap museu etnològic o etnogràfic en aquestes dates, segons els conservadors del museu el projecte ja existia a la dècada de 1930.
Probablement, els artefactes van romandre als magatzems de l’Arxiu Històric fins que, abans del 1949, la Junta de Museus cedeix la col·lecció per a la formació del Museu Etnològic de Barcelona, institució on roman fins al dia d’avui.
Context d’adquisició
Tot i que no es poden determinar els detalls concrets en què va ser recol·lectat l’artefacte MEB 134-595, podem especular sobre la possibilitat que es tracti d’un pillatge —o botí de guerra—, atenint-nos a la realitat social del moment i a la posició que hi ocupava el col·lector, un oficial de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil que va exercir el càrrec de comandant politicomilitar a dues províncies del nord de l’illa de Luzon. Al segle XIX, les províncies de Luzon es dividien en tres categories administratives: alcaldies majors, governs politicomilitars i comandàncies politicomilitars. Aquestes últimes es van anar establint al territori, sobretot durant la segona meitat del segle XIX, en la mesura en què l’Exèrcit espanyol s’anava obrint pas a través de les anomenades «campañas de pacificación», operacions militars que tenien com un dels seus objectius principals reagrupar les poblacions disperses. La zona de la Cordillera —on fins aleshores el domini per part de l’administració havia estat més teòric que no pràctic— va estar, per aquest i per altres motius, sota constant assetjament de l’imperi, sent freqüent l’intervencionisme militar i l’aplicació de càstigs col·lectius com a resposta a la resistència d’aquests pobles a ser integrats a la maquinària colonial.
L’artefacte MEB 134-595 hauria figurat a la secció segona («Població») de l’exposició de 1887. Una secció que —tot i haver estat ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època, incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag— un cop s’inaugura l’esdeveniment, apareix com eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez, 2003: 46). La celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors.
Com a eix central d’aquesta demostració de poder es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme. El fet que gran part dels objectes que formen la col·lecció siguin armes és indicatiu de la classe de relacions que s’establien entre l’administració i aquests pobles, i la seva exhibició ens transmet la imatge de ferocitat que l’administració colonial tractava de projectar sobre els seus pobladors, justificant-ne així el seu control sobre ells.
Pel que fa a la recol·lecció d’artefactes, en el marc de l’esmentada exposició, es va posar en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, que comptava amb ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on sortien cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com apunta Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (ibídem: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils i militars.
Estimació de la procedència
No podem determinar per ara el moment ni les circumstàncies concretes en què l’artefacte MEB 134-595 va ser recol·lectat. Basant-nos en criteris estètics, podem associar-lo als que s’utilitzaven al territori de l’actual Mountain Province, tot i que també s’empraven escuts semblants en altres assentaments avui diferenciats per l’organització política del territori. Segons Jenks, els escuts eren fabricats pels homes de cada poble i rarament eren comprats o venuts (Jenks, 1905: 124).
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Per acabar de delimitar el moment i les circumstàncies exactes en què l’artefacte va ser recol·lectat, seria necessari fer una prolongació de la recerca d’arxiu. Per aquest fi s’haurien de consultar, per una banda, els diaris d’operacions de l’Archivo General Militar de Madrid que, per motius tècnics, no es trobaven disponibles per a la seva consulta durant el període en què s’han fet les tasques de recerca; i per l’altra, i en cas que la consulta d’aquests diaris no proporcionés respostes concloents, s’hauria de consultar el fons del National Archives of the Philippines, a Manila.
Possibles classificacions alternatives
Kalasag, Hapio.
Fonts complementàries
Bibliografia:
Negociado de Estadística (1902). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94371>.
Negociado de Estadística (1907). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94376>.
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.
