Síntesi dels resultats
Les talles de fusta del nord de l’illa de Luzon han acostumat a estar catalogades per les institucions museístiques europees com anitos. Tant al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona com en altres museus estatals —Museo Nacional de Antropología de Madrid, Museo Oriental de Valladolid o la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú— i europeus —British Museum de Londres i Museum of Ethnography d’Estocolm—, trobarem talles de fusta fabricades al nord de l’illa de Luzon sota aquesta mateixa categoria. Segons Albert Ernest Jenks, antropòleg nord-americà que va realitzar una etnografia entre els bontok durant l’any 1902, anito és «the general name for the soul of the dead» (Jenks, 1905: 196). L’autor constata aquesta presència com una força social activa entre els bontok, explicant com totes les lesions, accidents, malalties i morts es consideraven producte directe d’aquestes entitats i descrivint la forma en què eren extretes dels cossos malalts per persones especialitzades (Jenks utilitza la paraula «xaman»). Val a dir, però, que no hi ha referència a cap figura què s’anomeni amb aquest nom en el text, i en tot el llibre només trobarem una fotografia que apareix amb el peu: «Anito head post in a ko’-mis». Pérez afirma que els pobladors de Tutucan, assentament al nord-est del llavors districte de Bontoc, «son más aficionados que los de otras [rancherías] a poner en las puertas de sus graneros de palay y en las sementeras toscas estatuas de madera llamadas anitos» (Pérez, 1902: 220).
Basant-nos en observacions purament estètiques, l’artefacte MEB 134-286 podria ser un dels pocs d’aquesta col·lecció que no van ser fabricats ex professo per a la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines, i una de les poques figures que podrien considerar-se equiparables a les que Jenks o Pérez consideraven anitos. Tot i que no s’ha aconseguit determinar el moment i les circumstàncies concretes en què l’artefacte MEB 134-286 va ser recol·lectat, podem especular sobre la possibilitat que sigui un botí de guerra, apel·lant al context d’intervencionisme militar practicat per l’administració espanyola sobre el territori durant el període històric en què el col·leccionista, un oficial de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil, va ser-hi destacat. L’objecte va ser recol·lectat entre el moment de la seva arribada, el 25 de desembre de 1882, i probablement la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines el 1887.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Aquesta talla de fusta podria ser la que apareix al Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada al parc del Retiro de Madrid durant l’estiu del 1887, com «Ídolo igorrote» (Catálogo: 298). Després de conclòs l’esdeveniment, molts dels artefactes van romandre al Museu Biblioteca d’Ultramar, fins que va ser clausurat el 1896. Segons la museografia pròpia del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, la col·lecció en què s’integra l’artefacte va ser exhibida durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, tot i que no hi ha evidències al respecte i possiblement es tracta d’una errada. El Museu Biblioteca d’Ultramar va ser instal·lat al Palacio de la Minería, recinte on es van exhibir aquestes peces durant la celebració de l’exposició.
Amb tota seguretat l’agost de 1895 la col·lecció en què s’integra l’artefacte ja es trobava a Barcelona. En concret, al barri de Sant Gervasi, on residia el col·leccionista, i on la Junta de Museus de Catalunya va enviar una comissió tècnica entre l’octubre i el novembre del mateix any, per tal d’examinar-la. En aquesta ocasió, la col·lecció no hauria estat considerada apta per figurar als museus catalans. Un any després de la pèrdua de la colònia filipina, i probablement per aquesta raó, va ser acceptada, i finalment dipositada al Museo Histórico Arqueológico l’any 1900.
El 1902, segons l’anuari estadístic de la ciutat de Barcelona, la col·lecció es troba al Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, situat al Palau Reial (actual edifici del Parlament de Catalunya); el 1903, al Museo de Objetos Curiosos y Hechos Memorables i, el 1907, al Museo de Arte Decorativo y Arte Arqueológico. Aquests últims canvis no van ser més que nominals, perquè a la pràctica els artefactes van romandre al mateix indret, és a dir, a l’edifici de la Ciutadella.
El 1932, el Museo de Arte Decorativo és desmantellat, i les col·leccions es traslladen a Montjuïc per a la formació del Museu Arqueològic de Catalunya i del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Probablement, la col·lecció va anar a parar a aquest últim, atès el fet que actualment podem trobar documents vinculats a la mateixa —bàsicament inventaris i correspondència— a l’arxiu d’aquest museu.
El 1949, la Junta de Museus cedeix la col·lecció per a la formació del Museu Etnològic de Barcelona, institució on roman fins al dia d’avui.
Context d’adquisició
L’artefacte MEB 134-154 podria ser un dels que van figurar a la secció segona («Població») de l’exposició de 1887. Una secció que —tot i haver estat ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època, incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag— un cop s’inaugura l’esdeveniment, apareix com eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez, 2003: 46).
Si bé l’objectiu explícit dels organitzadors de l’exhibició, pel que fa a aquesta secció segona, era el d’oferir als visitants peninsulars un acostament a la vida quotidiana dels nadius filipins —«Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243)—, s’ha de tenir en compte que en el moment en què ens trobem creix la percepció què la possessió de la colònia perilla pel fet que d’altres potències imperials manifesten un interès cada cop més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic. Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 en relació amb les illes Carolines, destacaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez, 2003: 35).
Així, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors. Com a eix central d’aquesta demostració de poder es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Pel que fa a la recol·lecció d’artefactes, en el marc de l’esmentada exposició, es va posar en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, que comptava amb ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on sortien cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com apunta Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (ibídem: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils i militars.
Estimació de la procedència
El més probable és que aquesta talla sigui un botí de guerra, perquè aquesta classe d’artefactes, a causa de les seves connotacions sagrades —en el sentit durkheimià—, no entrava probablement dins les lògiques comercials o d’intercanvi.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Per acabar de delimitar el moment i les circumstàncies exactes en què l’artefacte va ser recol·lectat seria necessària una prolongació de la recerca d’arxiu. Per aquest fi, s’haurien de consultar, per una banda, els diaris d’operacions de l’Archivo General Militar de Madrid que, per motius tècnics, no es trobaven disponibles per a la seva consulta durant el període en què s’han fet les tasques de recerca; per l’altra, i en cas que la consulta d’aquests diaris no proporcionés respostes concloents, s’hauria de consultar el fons del National Archives of the Philippines, a Manila.
També seria pertinent una investigació dedicada a confirmar la presència d’aquests artefactes a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per acabar de delimitar l’itinerari que va fer la col·lecció un cop a la Península.
Possibles classificacions alternatives
Talla de fusta, anito.
Fonts complementàries
Bibliografia:
Negociado de Estadística (1902). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94371>.
Negociado de Estadística (1907). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94376>.
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.
Pérez, Á. (1902). Igorrotes: Estudio geográfico y etnográfico sobre algunos distritos del norte de Luzón. Imp. de «El Mercantil».
