Síntesi dels resultats
Es tracta d’una llança que podem atribuir estilísticament als pobles de la província d’Ifugao, tot i que s’utilitzava a tota la zona de la Cordillera. Podria haver estat sostreta del camp de batalla en el marc d’una operació de càstig dirigida per l’Exèrcit espanyol contra els assentaments de Talvo (actualment Talboc), Guinisan i Ambajogan, a l’actual província d’Ifugao, el 21 de febrer de 1888. El col·leccionista, José Coronado Ladrón de Guevara, va participar en l’operació com a oficial.
*Aquest artefacte no figura als inventaris del museu com a part de la col·lecció de José Coronado.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Aquest artefacte probablement va ser aconseguit en el marc d’una operació de càstig contra algunes poblacions independents de l’administració colonial el 21 de febrer de 1888.
L’agost del 1895, i probablement abans, la col·lecció en què s’integra l’artefacte ja es trobava a Barcelona. En concret, al barri de Sant Gervasi, on residia el col·leccionista, José Coronado, i on la Junta de Museus de Catalunya va enviar una comissió tècnica entre l’octubre i el novembre del mateix any, per tal d’examinar-la. En aquesta ocasió, la col·lecció no hauria estat considerada apta per figurar als museus catalans. Un any després de la pèrdua de la colònia filipina, i probablement per aquesta raó, va ser acceptada, i finalment dipositada al Museo Histórico Arqueológico l’any 1900.
El 1902, segons l’anuari estadístic de la ciutat de Barcelona, la col·lecció es troba al Museo de Arte Decorativo y Arqueológico, situat al Palau Reial (actual edifici del Parlament de Catalunya); el 1903, al Museo de Objetos Curiosos y Hechos Memorables i, el 1907, al Museo de Arte Decorativo y Arte Arqueológico. Aquests últims canvis no van ser més que nominals, perquè a la pràctica els artefactes van romandre al mateix indret, és a dir, a l’edifici de la Ciutadella.
El 1932, el Museo de Arte Decorativo és desmantellat, i les col·leccions es reparteixen entre el Museu Arqueològic de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya per a la seva formació. Probablement, la col·lecció va anar a parar a aquest últim, atès el fet que actualment podem trobar documents vinculats a la mateixa —bàsicament relacions d’artefactes— a l’arxiu d’aquest museu.
D’acord amb una d’aquestes relacions, les col·leccions abandonen el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb destinació a l’Arxiu Històric de la Ciutat i al Museu Etnogràfic abans del 1941. Tot i que no es coneix l’existència de cap museu etnològic o etnogràfic en aquestes dates, segons els conservadors del museu el projecte ja existia a la dècada de 1930.
Probablement, els artefactes van romandre als magatzems de l’Arxiu Històric fins que, abans del 1949, la Junta de Museus cedeix la col·lecció per a la formació del Museu Etnològic de Barcelona, institució on roman fins al dia d’avui.
Context d’adquisició
L’artefacte MEB 134-109 podria haver estat sostret del camp de batalla en el marc d’una operació de càstig dirigida per l’Exèrcit espanyol contra diversos assentaments independents de la colònia, a l’actual província d’Ifugao, el 21 de febrer de 1888. La intervenció militar va deixar un total de vint-i-cinc morts i prop de cinquanta ferits entre la població autòctona (alguns pocs dels quals van col·laborar en l’ofensiva imperial), i els edificis i camps de conreu dels assentaments en qüestió van ser completament arrasats.
El detonant hauria estat, d’acord amb el document administratiu, els assassinats comesos per alguns individus de Talvo, que haurien tingut com a resultat la mort de tres persones a la població de Cambulo. No obstant això, els assentaments de Guinasan i Ambajogan van ser igualment reprimits, i per tant estaríem parlant de l’aplicació d’un càstig col·lectiu, un modus operandi emprat per l’administració colonial espanyola des de dècades enrere. Entre els motius per justificar la intervenció destaca el següent:
«La repetición de hechos de esta naturaleza por los alzados contra las rancherías sumisas que forman parte del Valle de Banaue son frecuentes siendo causa de que estos estén atemorizados y no se atrevan a dedicarse con la libertad necesaria a sus faenas agrícolas».
El model colonitzador de l’Imperi espanyol al nord de l’illa de Luzon implicava posar a treballar als autòctons en la indústria del tabac, que era la principal font d’ingressos del Tresor i que garantia resultats immediats en un moment de profunda crisi com el que patia el projecte colonial espanyol en aquell moment. És per aquesta raó, que, des del punt de vista de l’imperi, era molt important impedir que els camperols de les «rancherías sumisas» fossin atacats per membres de les poblacions veïnes resistents, que, a més, també eren sovint castigades per practicar el comerç lliure de tabac.
Van ser sostrets del camp de batalla «37 lanzas y 50 picos y rodelas» com a part d’una activitat militar rutinària consistent en desarmar els possibles supervivents després d’un fet d’armes. Tanmateix, la seva extracció podria haver estat motivada pel més que probable afany d’acumular trofeus de guerra o bé artefactes «etnogràfics». Més encara quan aquesta intervenció militar es produeix tan sols uns mesos després de la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid, en què el col·lector de la peça MEB 134-109 va ser un dels expositors.
Cal tenir en compte, que, en aquest moment, la valorització d’aquesta classe d’artefactes estava transformant-se a través de la seva integració al circuit museístic i expositiu. Un fet que entronca amb un cert fetitxisme científic que pretenia que es podia comprendre la naturalesa psicològica particular d’un grup humà mitjançant l’admiració i l’estudi dels artefactes que produïa.
Estimació de la procedència
És aventurat tractar de concretar, ara per ara, el moment i les circumstàncies exactes en què l’artefacte MEB 134-109 va ser recol·lectat perquè aquest estil de llança era emprat indistintament per molts dels diversos grups humans que poblaven la zona de la Gran Cordillera. Aquesta classe de llança es movia pel territori gràcies a l’intercanvi i altres pràctiques com, per exemple, un acord de pau entre dos grups en conflicte, que se simbolitzava amb l’entrega d’una llança o una destral de guerra per part del grup que prenia la iniciativa (Prill-Brett, 2019: 8).
Podem especular sobre el punt geogràfic concret on va ser fabricada la fulla: a Sapao (actual Hapao), a un dia a peu al sud de Bontoc pueblo, es forjaven fulles de metall, que s’utilitzaven sobretot a les zones del sud de la demarcació de Bontoc (actualment Mountain Province-Ifugao) (Jenks, 1905: 125). La llança podria provenir d’una operació de càstig posada en marxa contra els pobladors dels assentaments de Talvo, Guinisan i Ambajogan, a l’actual província d’Ifugao, el febrer de 1888.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Tot i que, amb tota probabilitat, aquest artefacte forma part del dipòsit efectuat per José Coronado, aquesta informació queda pendent de confirmació.
Possibles classificacions alternatives
Gayang, kay-yan, tubay.
Fonts complementàries
Arxius:
Archivo General Militar de Madrid (AGMM): AGMM, 5462.1.
Bibliografia:
Negociado de Estadística (1902). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94371>.
Negociado de Estadística (1907). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://hdl.handle.net/11703/94376>.
Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.
Prill-Brett, J. i Tolentino, D. (2019). Tradition and transformation: Studies on Cordillera indigenous culture. Baguio: Cordillera Studies Center, University of the Philippines Baguio.
