Síntesi dels resultats
L’espècimen va ser recol·lectat al Marroc per Manuel Martínez de la Escalera y Pérez de Rozas en el curs de l’expedició organitzada per la Real Sociedad Española de Historia Natural, el 29 de juliol del 1905.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Aquesta serp va ser recol·lectada per Manuel Martínez de la Escalera y Pérez de Rozas (1865-1949) a l’expedició a la ciutat marroquina de Mogador —l’actual Essaouira—, l’any 1905. Forma part dels quinze espècimens llistats de cordats que tenen la mateixa font d’ingrés. Aquesta expedició és la primera que va fer Martínez de la Escalera al Marroc i estableix l’inici d’una relació amb el país que determinarà el seu futur professional, la seva trajectòria científica i, fins i tot, la seva vida personal (Martín i Izquierdo, 2011), ja que allà hi viurà de manera més o menys permanent durant deu anys (Martín, 2011) i hi morirà l’any 1949.
Els primers expedients que hem trobat a l’arxiu del Museu de Ciències Naturals en relació amb Manuel Martínez de la Escalera són del 1915. Per tant, no s’han pogut creuar dades específiques sobre aquest viatge del 1905. Les dades més rellevants de l’expedició s’han recopilat a través de les diferents biografies i articles existents sobre el personatge.
El gener del 1905, en una reunió de la Real Sociedad Española de Historia Natural, es va fer un debat sobre el destí de les pròximes expedicions científiques on Martínez de la Escalera va suggerir que seria oportú fer una exploració del Marroc. Per preparar la missió, es va crear la Comisión de Exploración y Estudio del Noroeste de África, que amb fons de l’Estat i aportacions diverses gestionades per la mateixa societat va funcionar durant més de dues dècades. A més d’una donació de la casa reial de cinc mil pessetes, l’expedició va rebre nombroses col·laboracions de significades figures polítiques de Madrid implicades en el projecte colonial. Entre altres, la de la infanta Maria Eulàlia de Borbó, que va aportar uns «magníficos anteojos Goertz de campaña» (Bol. R. Soc. Hist. Nat., t. V, 1905: 326). Fou aleshores quan Martínez de la Escalera va ser nomenat comissari de la comissió i destinat al Marroc (González Bueno i Gomis Blanco, 2007: 315).
L’expedició es va iniciar el mes de juny del 1905 i va finalitzar el setembre d’aquell mateix any després d’haver passat per Algesires, Tànger, Casablanca, Safi, Mazagan i Mogador. Tal com explica Jorge Pina:
«Manuel Martinez de la Escalera eligió Mogador como objetivo de su empresa. […] Mogador era el puerto más meridional de Marruecos y por tanto del noroeste de África. También era la puerta del Sahara, tanto para las caravanas como para los exploradores […] y allí vivía, como canciller del consulado español, Cristóbal Benítez, el español que acompañó a Oskar Lenz en su viaje a Tombuctú en 1880, lo que para Manuel Martínez de la Escalera era importante. […] Mogador también era frontera, y profunda. La región al sur de Mogador era una zona no controlada, ni por el sultán ni por ninguna potencia extranjera y, por la tanto, poco visitada y estudiada. Desde el primer momento, Manuel Martínez de la Escalera quiere explorar esa zona, y quiere ser el primero en hacerlo» (Pina, 2011).
Entre els espanyols membres de la missió hi havia Lucas Fernández Navarro (1869-1930) —que es va dedicar a estudiar la constitució geològica de les illes Chafarinas i d’alguns territoris de la costa propera— i Manuel Martínez de la Escalera (1865-1949) —que, acompanyat per un caçador/recol·lector i per un preparador, es va centrar en l’estudi de la fauna de Mogador. Martínez de la Escalera va sortir d’Espanya amb moltíssimes «cartas de presentación para los cónsules y agentes diplomáticos, que nos han sido facilitadas por el Ministerio de Estado, y otras de recomendación para los judíos más influyentes, donadas á nuestro consocio por el Dr. Pulido, con una complacencia que la Sociedad debe agradecerle altamente» (Bol. R. Soc. Hist. Nat., t. V, 1905: 325).
L’expedició va durar tres mesos. El setembre del 1905 ja eren de tornada a Madrid, deixant instal·lats a Mogador els seus acompanyants, que van continuar recol·lectant i enviant exemplars de tota classe d’espècimens. Es va muntar un petit laboratori a Mogador i Martínez de la Escalera va proposar que en Josep Buigas i Dalmau, cònsol espanyol, i Juan Ratto —a qui anomenaven Pepe i era l’amo de l’elitista Club Mogador— entressin com a socis a la Real Sociedad Española de Historia Natural. També és significatiu que, a més, Martínez de la Escalera dediqués a cada un d’ells el nom d’una espècie.
L’expedició va ser exitosa i es van recol·lectar una gran quantitat de vertebrats i invertebrats. Per aquest motiu, els espècimens recollits van ser exposats al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, a l’actual edifici de la Biblioteca Nacional. L’objectiu era donar publicitat a les actuacions dels expedicionaris amb una àmplia mostra de material zoològic, geològic i botànic de procedència nord-africana.
Context d’adquisició
Les primeres expedicions científiques a territori marroquí van tenir lloc a mitjan segle XIX. El 1859, Fernando Weyler (1808-1879), cap de Sanitat Militar, inicia les herboritzacions al Marroc.
La integració dels naturalistes en aquest procés colonitzador va ser progressiva. L’impuls institucional es va produir des de la Real Sociedad Española de Historia Natural i des del Museo Nacional de Ciencias Naturales. L’any 1883, Ignacio Bolívar —que estava vinculat a ambdues institucions— va organitzar una expedició al territori marroquí. I, el 1905, la Real Sociedad Española de Historia Natural va crear la Comisión para la Exploración del Noroeste de África.
No per atzar, la primera campanya organitzada al Marroc (a excepció de l’expedició de Fernández Navarro a les illes Chafarinas) prengué com a destí Essaouira, l’antic port de Mogador. El port de Mogador havia estat fundat entre 1760 i 1764 pel sultà Sidi Muhammad ben Abdallah, amb la intenció de provocar un canvi radical en els hàbits comercials de les nacions europees i obtenir importants beneficis pel Tresor xerifià. La fundació de Mogador i l’obligació de transitar per aquest port per a fer qualsevol operació d’importació o exportació va posar punt final al monopoli de la companyia danesa Banske Afrikanske Kompagnie. Una empresa, que, des del 1751, controlava el comerç lliure al Marroc des de la desembocadura del riu Umm ar-Rabia fins a Wad Nun (Driss Ottmani, 1997: 100).
De seguida, Mogador començà a comptar amb una important presència diplomàtica i comercial europea que, en el cas espanyol, cristal·litzà amb l’establiment de consolats a Rabat, Casablanca i Mogador a partir del 1860 (Marín, 2013). Allà estigué destinat, entre altres, José Álvarez Pérez, cònsol espanyol del 1873 al 1879. Sota el seu mandat tingué lloc l’expedició (1877-1878) del vaixell Blasco de Garay que tenia per objectiu la localització de l’antiga Santa Cruz de Mar Pequeña, que seria identificada amb Ifni. La presidència d’aquella comissió exploratòria del litoral meridional del Marroc correspongué a Cesáreo Fernández Duro (1830-1908), naturalista aficionat que va recollir mostres al llarg d’aquell viatge (Marín, 209: 96).
Mogador, per tant, era un destí ben conegut per la diplomàcia espanyola. A més, el fet que el 1905 Espanya estigués negociant amb França el repartiment futur de les àrees d’influència sobre el Marroc no podia ser aliè a totes aquelles iniciatives d’exploració científica que havien de proporcionar als espanyols un coneixement més profund del terreny en disputa.
En aquest context —on la sobirania marroquina anava minvant a mesura que creixien les ambicions de França i Espanya sobre el seu territori—, les expedicions es van veure condicionades per la inestabilitat política. El setembre de 1906, Martínez de la Escalera va intentar reprendre els seus estudis a la regió de Mogador, però la indignació popular que va esclatar un cop la població marroquina es va assabentar de les resolucions de la Conferència d’Algesires impedí donar continuïtat a la seva recerca (González Bueno i Gomis Blanco, 2007: 65). En canvi, a la zona nord del Protectorat espanyol, la militarització del territori marroquí des de l’estiu de 1909 —després dels primers atacs dels rifenys a les explotacions mineres de capital espanyol que s’estaven instal·lant al seu territori— va permetre l’estudi del medi natural, tot i el context de perill per a la integritat física dels naturalistes.
Segons Josep Germain, en un article sobre les expedicions naturalistes en el context català, l’impuls del catalanisme de final de segle XIX també va afavorir la constitució d’entitats naturalistes amb l’objectiu d’incloure la pràctica científica en català com a element transformador del país. D’aquestes entitats, l’única que continua activa és la Institució Catalana d’Història Natural, constituïda el 1899. Entre els seus fundadors destaquen els germans Salvador i Josep Maluquer i Nicolau, Josep Maria Mas de Xaxars, Antoni Novellas i Roig, i Joan Baptista Aguilar-Amat (Uribe, 2009).
L’interès del museu per les col·leccions zoològiques africanes va ser especialment destacat a partir del 1920, quan Joan Baptista d’Aguilar-Amat (1882-1936), també expedicionari a l’Àfrica, va ser nomenat director de la institució.
Manuel Martínez de la Escalera (1867-1949)
Va ser un naturalista autodidacte, que destacà sobretot per l’estudi dels insectes, especialment dels coleòpters. Va treballar per a institucions naturalistes tant nacionals com internacionals.
Sota la influència de la Sociedad Española de Historia Natural, va ser nomenat el 1901 vocal naturalista de la Comisión de Límites de los Territorios Continentales del Golfo de Biafra i, aprofitant l’oportunitat, va recollir materials de flora i fauna durant un període de vuitanta dies. Martínez de la Escalera va aconseguir recol·lectar uns dotze mil exemplars d’espècimens amb els quals va tornar a Barcelona, el 29 de novembre del 1901. Aquell mateix novembre va ser nomenat vocal secretari de la Comisión de Estudios de los Productos Naturales de las Posesiones Españolas de África, per a la preparació i estudi de les col·leccions fruit de l’expedició.
A més, el ministre d’Estat va convèncer el Govern per tal que subvencionés la Sociedad Española de Historia Natural amb quatre mil pessetes per a la publicació d’un llibre de memòries sobre l’estudi de la fauna a Guinea Equatorial, on van col·laborar vint-i-sis especialistes nacionals i internacionals.
A partir del 1905, Martínez de la Escalera va presidir la Comisión para la Exploración del Noroeste de África, organitzada per la Real Sociedad Española de Historia Natural, amb residència eventual a Mogador i Marràqueix. El 1909 es va convertir en agent oficial d’Espanya a Marràqueix, sota les ordres directes del ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola a Tànger.
| País | Estada | Durada aproximada |
| Marroc | Juny del 1905 – setembre del 1905 | 3 mesos |
| Espanya | Setembre del 1905 – tardor del 1906 | 1 any |
| Marroc | Tardor del 1906 – estiu del 1907 | 1 any |
| Espanya | Estiu del 1907 – Estiu del 1909 | 2 anys |
| Marroc | Estiu del 1909 – finals del 1915 | 6 anys |
Estimació de la procedència
Essawira, 1905
Possibles línies de continuïtat de la recerca
No ha quedat aclarida la relació institucional entre el Museu de Ciències Naturals i la Sociedad Española de Historia Natural durant l’expedició del 1905, una qüestió que ens ajudaria a determinar si va haver-hi una transmissió formal d’espècimens. Seria pertinent la revisió dels arxius del Museo Nacional de Ciencias Naturales.
Possibles classificacions alternatives
Estudiar aquest tipus d’espècimen en relació amb el seu context cultural. Al Marroc existeixen persones que es dediquen específicament a la caça de rèptils amb finalitats econòmiques i/o religioses: els Aïssaoua, una confraria religiosa islàmica considerada entre les més heterodoxes (Brunel, 1926).
En l’actualitat, segons el projecte Moroccoherps, sota el terme «Aïssaoua» podem diferenciar-ne dos grups: «els “Aïssaoua tradicionals”, que solen ser gent pobra, dedicats a la captura i venda de serps, exhibicions puntuals i, en alguns casos, practicants dels rituals místics esmentats anteriorment.
En segon lloc, trobem els “Aïssaoua de ciutat”, que semblen haver abandonat les pràctiques d’estoïcisme i curanderisme, per dedicar-se exclusivament a les exhibicions d’encantament; són els que trobem en llocs públics i als quals es denomina habitualment com a “encantadors de serps”».
Fonts complementàries
Bibliografia:
Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural (1905). Tom V.
Brunel, R. (1926). Essai sur la confrérie religieuse des ’Aissaoua au Maroc. París: Geuthner.
Driss Ottmani, H. (1997). Une cité sous les alizés: Mogador, des origines à 1939. Rabat: La Porte.
Macías Fernández, D. (2015). Las campañas de Marruecos (1909-1927). Revista Universitaria de Historia Militar, 2(3), 58-71.
González Bueno, A. (2004). Entre balas y lodos: El trabajo de los naturalistas españoles en el norte de Marruecos (1909-1927). Dins H. de Felipe, L. López-Ocón i M. Marín (ed.), Ángel Cabrera: Ciencia y proyecto colonial en Marruecos (p. 27-45). Estudios árabes e islámicos: Monografías, 7. Madrid: CSIC.
González Bueno, A. i Gomis Blanco, A. (2007). Los territorios olvidados: Estudio histórico y diccionario de naturalistas españoles en el África hispana (1860-1936). Madrid: Doce Calles.
Marín, M. (10 de setembre del 2013). Exploración y colonialismo: José Álvarez Pérez, cónsul de España en Mogador en el siglo XIX. Scripta Nova, XVII(450). <https://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-450.htm>.
—(2019). El diario de Cesáreo Fernández Duro durante la expedición del Blasco de Garay (1877-1878). Dins Youssef Akmir (ed.), Entre Mogador y Sidi Ifni: Españoles en el sur de Marruecos entre los siglos XVIII y XX (p. 83-114). Córdoba: Almuzara.
Martín Albaladejo, C. i Izquierdo Moya, I., ed., (2011). Al encuentro del naturalista Manuel Martínez de la Escalera (1867-1949). Monografia del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid: CSIC.
Pina, J. (2011). Manuel Martínez de la Escalera por el Noroeste de África: Expediciones entre 1905 y 1912. Dins C. Martín Albaladejo i I. Izquierdo Moya (ed.), Al encuentro del naturalista Manuel Martínez de la Escalera (1867-1949) (p. 366-367). Madrid: Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC.
Pleguezuelos, J. M. (2021). Culebra bastarda – Malpolon monspessulanus. Dins P. López, J. Martín i F. Martínez-Freiría (ed.), Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Madrid: Museo Nacional de Ciencias Naturales. <http://www.vertebradosibericos.org/>.
