Síntesi dels resultats
Aquest gaig va ser recol·lectat per Pius Font i Quer a Hauta al-Kasdir, el 10 de juliol del 1932, en una expedició organitzada per la Sociedad Española de Historia Natural. No s’han pogut creuar les dades relacionades amb l’espècimen i els expedients d’arxiu del Museu de Ciències Naturals.
Reconstrucció cronològica de la procedència
L’espècimen forma part del conjunt de recol·leccions fetes al Marroc per Pius Font i Quer que, segons la base de dades del museu, sumen un total de deu exemplars de cordats. Aquest conjunt està entre els sis primers de la col·lecció i representa un 3% dels cordats del Marroc que té el museu.
Després de la proclamació de la II República, la Sociedad Española de Historia Natural i el Museo Nacional de Ciencias Naturales van continuar investigant la flora i fauna del Protectorat espanyol. Aquesta mallerenga petita va ser recol·lectada a l’expedició de 1932, organitzada per la Sociedad Española de Historia Natural i encapçalada per Pius Font i Quer (1888-1964). Joan Baptista Aguilar-Amat (1882-1936) i Mariano Ferrer Bravo (1883-1936) hi van participar com a entomòlegs del Museu de Ciències Naturals i Jaume Àngel com a recol·lector botànic. L’objectiu era fer un estudi exhaustiu de la regió de la cabila de Beni Zeyyel (González y Gomis, 2007), al nord-est de Xauen.
Segons el relat de Font i Quer (1935), van sortir de Barcelona el juny de 1932 i van arribar a Xauen quatre dies més tard, on es van desplaçar amb l’ajuda de guies locals fins a Hauta al-Kasdir. Des d’allà es van dirigir a Bab Taza i, acompanyats de guies locals, van ascendir a cavall al coll de Hauta al-Kasdir. L’expedició va instal·lar el campament a 1.750 metres d’altitud, a la cara nord-est del cim de Lexham. Al voltant d’aquest emplaçament és on es van recol·lectar la gran majoria d’espècimens cordats que es tenen registrats. L’expedició va durar un mes i van aixecar el campament el 26 de juliol. Tres dies més tard, el 29 de juliol, agafaven el vaixell a Ceuta amb destí Barcelona. Per les factures dels hotels, sabem que van fer nit a Tetuan el 27 de juny (Hotel Victoria, propietat de José Martí) i després a Xauen (Hospedería de Xauen), Ceuta (Majestic Hotel, propietat de Demetrio Casares) i Sevilla (Hotel Royal).
Posteriorment, aquell mateix any 1932, Eugenio Morales Agacino (1914-2002) i Fernando Martínez de la Escalera (1910-1936) van fer una expedició zoològica per l’occident del Protectorat.
Ref.: https://www.eltemps.cat/article/15713/laventura-africana-de-pius-font-i-quer
Context d’adquisició
Les primeres expedicions científiques a territori marroquí van tenir lloc a mitjan segle XIX. El 1859, Fernando Weyler (1808-1879), cap de Sanitat Militar, inicia les herboritzacions al Marroc.
La integració dels naturalistes en aquest procés colonitzador va ser progressiva. L’impuls institucional es va produir des de la Real Sociedad Española de Historia Natural i des del Museo Nacional de Ciencias Naturales. L’any 1883, Ignacio Bolívar —que estava vinculat a ambdues institucions— va organitzar una expedició al territori marroquí. I, el 1905, la Real Sociedad Española de Historia Natural va crear la Comisión para la Exploración del Noroeste de África.
La militarització del territori marroquí des de l’estiu de 1909 —després dels primers atacs dels rifenys a les explotacions mineres amb capital espanyol que s’estaven instal·lant al seu territori— va permetre l’estudi del medi natural, tot i el context de perill per a la integritat física dels naturalistes. En aquest context, van ser els farmacèutics militars els qui van proporcionar importants dades sobre la flora, la fauna i el regne mineral del Protectorat.
Segons Josep Germain, en un article sobre les expedicions naturalistes en el context català, l’impuls del catalanisme de final de segle XIX també va afavorir la constitució d’entitats naturalistes amb l’objectiu d’incloure la pràctica científica en català com a element transformador del país. D’aquestes entitats, l’única que continua activa és la Institució Catalana d’Història Natural, constituïda el 1899. Entre els seus fundadors destaquen els germans Salvador i Josep Maluquer i Nicolau, Josep Maria Mas de Xaxars, Antoni Novellas i Roig, i Joan Baptista Aguilar-Amat (Uribe, 2009).
L’interès del museu per les col·leccions zoològiques africanes va ser especialment destacat a partir del 1920, quan Joan Baptista d’Aguilar-Amat (1882-1936), també expedicionari a l’Àfrica, va ser nomenat director de la institució.
L’expedició de 1932 a la regió de la cabila de Beni Zeyyel fou la darrera de les grans campanyes organitzades per la Sociedad Española de Historia Natural al Protectorat. El context era, aquest cop sí, favorable a la recerca científica. Després de la derrota definitiva de l’exèrcit d’Abdelkrim al-Jatabi el 1927, la zona nord del Protectorat va conèixer una època de calma relativa. Això va permetre la promoció d’una primera onada colonitzadora per part de l’administració espanyola, en un període que, en bona part, va coincidir amb l’adveniment de la Segona República. El programa de colonització —centrat en la construcció de vies de comunicació, una modesta xarxa hidroelèctrica i projectes d’explotació agrícola— també contemplava l’estímul de l’activitat científica. Tot plegat, dins d’un context en què l’Alta Comisaría de España en Marruecos —el màxim òrgan de l’administració espanyola al Protectorat— estava per primer cop en mans d’una autoritat civil: Luciano López Ferrer (1869-1945) (Madariaga, 2019: 318). Només aquesta situació d’estabilitat política imposada per la força de les armes pot explicar la intensitat de la campanya científica dirigida pel botànic Pius Font i Quer, així com la tranquil·litat en què tingué lloc. En efecte, els quatre expedicionaris van romandre prop d’un mes a la muntanya —acompanyats per un soldat marroquí anomenat Hamet [sic] que feia funcions de cuiner i vigilant— sense conèixer cap mena d’incident destacable.
Pius Font i Quer (1888-1964)
Doctor en farmàcia i llicenciat en ciències químiques, Font i Quer fou professor auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona el 1917. L’any 1916, va ingressar com a naturalista agregat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. El 1921, va ser nomenat director d’aquest museu, després d’haver estat conservador de botànica des del 1918 i responsable de la càtedra de Botànica Descriptiva de la Universitat de Barcelona des del 1920.
El 1911, va ingressar per oposició a la Secció de Farmàcia del Cos de Sanitat Militar, i el 1926, després de ser ascendit a farmacèutic major, va ser destinat a l’Hospital Militar del Rif, a Alhucemas (Marroc). Durant el seu servei al Protectorat espanyol, Font i Quer va proposar al botànic Carles Pau (1857-1937), amb qui mantenia una intensa relació professional, que descrivís les plantes que ell mateix recollia al nord del Marroc.
Els seus anys al nord d’Àfrica van ser d’una gran intensitat científica, convertint-lo en una de les màximes autoritats en la flora marroquina, a l’alçada de figures de la botànica francesa com René Maire o Louis Emberger. De fet, va concebre el projecte de preparar una magna Flora Occidentalis que inclogués tota la flora de l’oest del Mediterrani, tant de la Península com del Marroc, territoris que havia arribat a conèixer en profunditat.
Entre el 1910 i el 1921, ja havia actuat com a intermediari entre botànics militars destinats a Àfrica i Carles Pau, qui havia perseguit el mateix objectiu des de feia anys, fins i tot finançant alguna expedició de la seva pròpia butxaca. El 1915, Font i Quer havia sol·licitat una ajuda a la Junta para la Ampliación de Estudios —institució per promoure la investigació científica— per iniciar el projecte, però li fou denegada. Així, va centrar els seus esforços en l’estudi de la flora peninsular i balear, i va adonar-se que encara quedava molta feina per fer. Entre el 1916 i el 1926, va dirigir els seus treballs a l’estudi de la flora de l’occident mediterrani, incloent-hi la creació de l’herbari d’Espanya.
En veure la impossibilitat de completar aquest projecte, Font i Quer va començar a planejar, amb Pau, l’exploració del nord d’Àfrica. Tot i això, la situació d’inestabilitat a la zona va dificultar les recol·leccions. Davant la magnitud i les complicacions de l’empresa, Font i Quer va decidir explorar la possibilitat d’organitzar una expedició botànica als nous territoris rifenys. Conscient que la Junta de Ciencias Naturales no mostrava gaire entusiasme en aquesta empresa, el gener de 1926 va sol·licitar autorització per fer el viatge pel seu compte, comptant amb el suport del Dr. Carles Pau per a la determinació dels exemplars i amb la possibilitat d’obtenir finançament anticipat de diverses institucions científiques d’Espanya i de l’estranger.
Com a solució, Font i Quer va pensar a vendre anticipadament les exsiccata (plantes premsades) a centres de tot el món. Aquesta fórmula de prevenda va ser un èxit, i es van dur a terme cinc expedicions entre 1927 i 1935, conegudes com a Iter Maroccanum. La primera exploració, iniciada el 1927, es va centrar en una extensió de dos mil quilòmetres al voltant d’Al-Hoceima. La segona, el 1928, va tenir com a base logística Xauen. El 1929 es va dur a terme la tercera campanya, que va durar un any. En la quarta expedició, el 1930, Font i Quer va ser traslladat a l’Hospital de Larache, i l’àrea d’exploració es va estendre a la regió del Lucus i Yebala. Els anys 1932 i 1935 es van organitzar dues sortides més a zones aspres i amb poca vegetació, però la cinquena campanya no va obtenir prou resultats per editar un cinquè Iter.
Amb relació a les expedicions del 1932 —a una carta datada el 18 de juny del 1932 i dirigida a Josep Cuatrecases— Font i Quer escrivia:
«Jo parteixo cap al Marroc un dia d’aquests. Anem a plantar una tenda de campanya a 1.800 metres, i allí sojornarem durant tot un mes. Escorcollarem minuciosament, racó per racó, la cabila més difícil, més aspra i trencada de tota la zona nord del Marroc, calissa tota ella i creuada per mil barrancades imponents, amb trencacolls innombrables, amb penya-segats esfereïdors […]. A veure si podem acabar-hi un estudi complet de la cabila, perquè no calgui pensar a tornar-hi. Hi anem l’Aguilar, el seu successor, Sr. Àngel, i un entomòleg agregat ara al Museu, el Sr. Ferrer. Jo hi aniré comissionat per la Societat Espanyola d’Història Natural» (Expedient AIBB/ JCA /12).
Estimació de la procedència
Hauta al-Kasdir [sic], voltants de Jebel Lakraa, 18/07/1932.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Recerca sobre la relació formal entre el Museu de Ciències Naturals i el material recollit en el marc de l’Iter Maroccanum.
Possibles classificacions alternatives
–
Fonts complementàries
Arxius:
Arxiu NAT
Id0873 > Fitxa i documentació personal corresponent a Pius Font i Quer (24 d’agost del 1926 – 20 de juny del 1934): permisos, proposta de Comissió al Marroc, sol·licitud perquè el seu sou de funcionari municipal sigui considerat com a gratificació.
Arxiu Institut Botànic de Barcelona
AIBB/PFQ/ 19-140551
AIBB/ JCA /12
Bibliografia:
Fallot, P. i Marín, A. (1937). La cordillera del Rif. Madrid: Gráficas Reunidas.
Font i Quer, P. (s. d.). Resultado de una campaña botánica en Beni Zedjel. Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural, (35): 129-142.
González Bueno, A. (1988). Les campanyes botàniques de Pius Font i Quer al Nord d’Àfrica. Treballs de l’Institut Botànic de Barcelona, (12): 7-55.
González Bueno, A. i Gomis Blanco, A. (2007). Los territorios olvidados: Estudio histórico y diccionario de naturalistas españoles en el África hispana (1860-1936). Madrid: Doce Calles.
Madariaga, R. M. (2019). Marruecos, ese gran desconocido. Madrid: Alianza.
Muñoz Medina, J. M. (1951). Breves recorridos botánicos por el Marruecos español, I. Anales del Jardín Botánico de Madrid, (10): 341 i següents.
Puche, C. (2016-2017). L’aventura africana de Pius Font i Quer: Les exploracions al Marroc d’una figura clau de la botànica catalana. Mètode: Revista de difusió de la investigació, (92). <https://www.eltemps.cat/article/15713/laventura-africana-de-pius-font-i-quer>.
