Síntesi dels resultats
La pota d’elefant pertany a la col·lecció general del museu i va ser adobada a la mateixa Escola d’Adoberia d’Igualada. El seu estat de conservació és regular i actualment es troba al magatzem de lleugers de l’edifici del museu. Va arribar l’any 1957 i als inventaris consta que va ser una suposada donació de Jordi Sabater Pi. El Museu de la Pell d’Igualada, malgrat tenir una col·lecció d’origen colonial molt petita (dotze peces d’origen guineà i vint-i-una del Marroc), va arribar a tenir una secció colonial activa fins a la dècada de 1960 impulsada per iniciativa del primatòleg Jordi Sabater Pi, context que explica aquesta peça i altres de la col·lecció.
A banda d’aquestes informacions, al fons del museu no consta cap altra dada que permeti conèixer la procedència de la peça, però sí a arxius secundaris. Per exemple, a través de la correspondència coneixem l’estret vincle entre August Panyella, director del Museu Etnològic, Antoni Jonch, director del Zoo, el primatòleg Jordi Sabater Pi i el caçador Lluís de Lassaletta (a qui la correspondència del Museu de la Pell d’Igualada envia salutacions a través de Sabater Pi i que va ser proveïdor d’algunes peces donades pel primatòleg), fet que permet vincular aquesta peça possiblement amb el Jardí d’Aclimatació de Bindung (Ikunde), situat prop de la ciutat de Bata. Aquesta deducció també connecta amb la legislació que limitava la cacera d’elefants a Guinea, pel perill d’extinció, l’any 1953, i on les activitats científiques restaven al marge i van permetre la contínua explotació ecològica de la colònia.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La informació proporcionada pel museu indica que la peça va ser adquirida l’any 1957. Però, gràcies al fons Jordi Sabater Pi de la Universitat de Barcelona i a la seva correspondència, sabem també que la pota va trigar més del previst en ingressar al fons del museu. El 30 de juny de 1957, el president del Patronat del Museu —Joan Riba i Faura— i el seu secretari —F. de P. Gabarró— fan constar a Sabater Pi, per mediació de la cunyada del primatòleg, que la pota d’elefant no ha arribat. Segons recull el mateix document, la cunyada li reclamaria a August Panyella, qui sabem que també va ser intermediari en aquest procés com a col·laborador habitual de Jordi Sabater Pi en molts negocis colonials a Guinea. De fet, la família de la muller d’aquest últim, Núria Coca Estadella, és d’Igualada i aquest vincle és clau per entendre la relació de Sabater Pi amb el museu. Desconeixem el temps que va trigar a arribar la pota d’elefant i les raons de l’endarreriment, però sabem que el procés d’adob es va fer a l’Escola d’Adoberia d’Igualada (normalment el feia un tal Sr. Vilarrubies, que seguia les indicacions i tractament que en moltes cartes d’altres pells indicava el mateix Jordi Sabater Pi).
És d’aquesta manera que podem situar la caça i enviament de l’animal entre el març (quan va arribar un altre enviament al museu de Jordi Sabater Pi on no consta aquesta peça) i el juny de 1957 (data de la carta). No es referencien pagaments per part del museu; aquesta peça oficialment va ser una donació. Tanmateix, cal assenyalar que les nou peces que van arribar a través de Jordi Sabater Pi van ser dipositades amb aquesta fórmula; això no obstant, a la correspondència és habitual trobar afirmacions com aquestes signades pel president o el secretari: «en quant les despeses que tot això et pugui ocasionar, ja diràs el que signifiquen i com cal arreglar-ho» (1956) o «actualment disposem de fons per si es presenta l’ocasió de comprar alguna peça» (1963). També sabem que el museu assumia les despeses de la duana, que en l’enviament de febrer del 1957 van ascendir a 425 pessetes.
Context d’adquisició
Sabem molt poc del context d’adquisició d’aquesta peça, però sí que coneixem el context general de la caça en aquest període, que pot aportar informació rellevant. Sabem que en aquesta època i context l’estret vincle entre August Panyella, Antoni Jonch, Jordi Sabater Pi i el caçador Lluís de Lassaletta va constituir un cercle estable que va intervenir significament en l’enviament d’animals des de Guinea cap a la metròpoli al llarg de la dècada de 1950. Diverses institucions, com el Zoo de Barcelona o els museus de tot l’Estat, van beneficiar-se de les activitats del cercle, precisament quan la cacera massiva d’animals portava les potències colonials a limitar-la.
El conveni internacional de 1933 tenia com a objectiu protegir certes espècies animals sobreexplotades davant la pèrdua de biodiversitat produïda en poques dècades, que va provocar l’extinció quasi completa d’algunes d’elles. A Guinea Equatorial no va ser fins a l’any 1953 que es va promulgar el primer reglament de caça amb «el buen propósito de proporcionar a sus especies una esmerada y decidida protección». A banda de la creació de les reserves naturals, també es va decretar la prohibició total de la cacera de goril·les a la colònia i la limitació de la d’elefants. En aquest sentit, la ciència va ser un refugi per a aquells que van voler continuar amb la caça de certes espècies, i aquestes figures van aprofitar les escletxes legals i de les institucions colonials, per exemple fent ús del treball forçat, i de la seva posició de poder dins les jerarquies racials de la colònia, per nodrir projectes personals i institucionals que avui dia encara perduren. Un exemple d’aquestes pràctiques és la peça 9967P.
Estimació de la procedència
No hi ha cap informació que permeti conèixer quin va ser el lloc de caça de la peça, com tampoc els intermediaris que la van vendre, que van intervenir-hi en la transacció o donar-la, però un possible punt de partida seria Bindung (a quinze quilòmetres de Bata). El Jardí d’Aclimatació de Bindung va ser un projecte d’August Panyella i Antoni Jonch, administrat per Jordi Sabater Pi, que va començar a projectar-se a partir de l’any 1952, quan l’enviament d’animals des de la colònia a través de Jonch i els seus cercles va començar a ser habitual.
En aquest context, es va començar a establir una aliança amb l’Ajuntament de Barcelona per obrir un centre d’experimentació zoològica que hauria de facilitar els enviaments. Ikunde, com va passar a anomenar-se, va ser inaugurat oficialment l’any 1958, però sabem per la correspondència de Panyella a l’arxiu del MuEC que els terrenys eren operatius des del març del 1957 (MEB L128_47_02_04). De tota manera, cap dada d’arxiu permet confirmar aquesta hipòtesi.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
A la dècada de 1940, s’estimava que hi havia uns cinc milions de paquiderms a l’Àfrica. En l’actualitat, en queden al voltant de quatre-cents mil, i Guinea Equatorial és un dels països on la seva existència es troba més amenaçada. La colonització va contribuir enormement al seu procés d’extinció, juntament amb la d’altres espècies que formaven part de l’ecosistema autòcton. La caça massiva, el tràfic d’animals i la seva mercantilització van tenir un impacte devastador en la fauna africana, sense oblidar en aquesta anàlisi els efectes de la caça que també practicava la població local (activitat de subsistència o control ecològic autòcton que l’administració va intentar limitar en benefici dels caçadors colonials). Aquesta peça, més enllà del seu valor en termes de restitució, permet historiar i conèixer millor l’impacte ambiental del colonialisme i els efectes de l’explotació natural, en benefici de particulars i institucions científiques que encara exhibeixen o conserven les peces sense cap context ni reflexió al respecte.
Possibles classificacions alternatives
–
Fonts complementàries
Arxius:
Museu Etnològic i de les Cultures del Món: MEB L128_47_02_04, Caixa 27. Carpeta 1. Subcarpeta 2, Carta d’A. Panyella a F. Ruiz, 12 de març de 1957. Jardí de Bindung.
Arxiu Jordi Sabater Pi_CRAI Universitat de Barcelona: B.4.1.1.2 /317. Correspondència de Sabater Pi amb el Museu de la Pell d’Igualada, al Fons Sabater Pi de la UB, lligall B.4.1.1.2.
Arxiu General de l’Administració de l’Estat (AGA). Ref: caixa 81/11526, expediente de caza; 81/8134, permisos de caza.
Bibliografia:
Antebi, A. et al. (2016). Ikunde. La petjada barcelonina en l’espoli colonial. Dins Andrés Antebi et al., Barcelona, metròpoli colonial (p. 187-220). Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Sant, J. i Gargallo, E. (2021). El petit imperi: Catalans a la colonització de la Guinea Espanyola. Barcelona: Angle.
Reyné Vergeli, J. M. (2023). Ikunde: Animals salvatges de la Guinea Espanyola per al Zoo de Barcelona. Actes d’història de la ciència i de la tècnica, 16, 95-117.
