Síntesi dels resultats
Es tracta d’una màscara amb tres cares de Ngoan Ntangan [també coneguda com «Ngón-Ntángán»], que en llengua fang significa “donzella blanca” o “en el temps dels blancs”. Aquesta màscara s’utilitza en la dansa del mateix nom i forma part del conjunt d’objectes associats a l’expedició que l’Instituto de Estudios Africanos del CSIC va realitzar a l’antiga Guinea espanyola durant els mesos de maig i juny de 1948. En concret, és una de les peces col·leccionades per Joaquim Mateu Sanpere, entomòleg de la secció de Zoologia de l’expedició, qui va romandre a Guinea uns mesos més després que aquesta finalitzés. Durant aquell període, Mateu va recollir desenes d’objectes etnològics, actualment distribuïts entre el MuEC i el Museo Nacional de Antropologia de Madrid.
No consta que aquesta màscara hagi estat mai exposada. Les seves tres cares blanques simbolitzen els tres països en què el poble fang va quedar fragmentat arran del domini colonial: Guinea Equatorial, Camerun i Gabon. Avui dia, aquestes màscares tenen un alt valor simbòlic a Guinea Equatorial i estan associades al moviment anticolonial. Una peça similar s’exhibeix actualment a la Galeria del Parque Nacional de Malabo, on se n’ofereix una interpretació centrada en el vincle entre aquesta dansa i el moviment independentista de mitjan segle XX.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Pel que fa a l’arribada de la màscara al museu, l’inventari actual la registra com a part d’un dipòsit de 272 peces realitzat per Joaquim Mateu i Sanpere el gener de 1949. No sabem amb exactitud quan es va fabricar la màscara, per tant, l’únic que es pot afirmar és que és anterior a 1948. Tot i això, sembla que la dansa associada a la màscara és més antiga i està vinculada a la relació del poble fang amb els comerciants europeus blancs (Okenve 2006: 89). Originalment, aquesta dansa es ballava amb una màscara d’una sola cara. Segons diverses fonts, les tres cares de la màscara podrien simbolitzar els tres països en què el poble fang va quedar dividit a causa de l’ocupació colonial dels seus territoris (eg. Okenve 2006; Aranzadi 2006). Podríem inferir, doncs, que la màscara no pot ser anterior al traçat definitiu de les fronteres entre Camerun, Gabon i Guinea Equatorial.
Desconeixem exactament la procedència de la peça perquè, de moment, no hem pogut localitzar l’inventari original en el qual Joaquim Mateu n’hauria anotat el lloc exacte de la seva adquisició. Sabem que aquesta informació degué existir perquè s’ha localitzat una carta d’August Panyella sol·licitant el llistat a Joaquim Mateu (Arxiu Panyella-Amil). D’altra banda, existeix un altre llistat amb aquesta informació referent al conjunt de peces col·leccionades per Mateu en el mateix viatge i que l’any 1958 es van enviar a Madrid perquè formessin part del Museo de África. D’aquest llistat es pot deduir que Mateu es va encarregar de visitar la costa nord de la Regió Continental de Guinea Equatorial (antigament Rio Muni), que efectuà alguna parada al poble d’Ayamiken i que va visitar la zona sud del país, col·leccionant peces de la zona que es considerava fang okak com per exemple, els pobles de la carretera que va d’Evinayong a Nsork pasant per Akurenam o d’Evinayong a Akonibe i a Engong. La màscara, doncs, podria ser d’aquesta zona sud i interior de Rio Muni (actual Región Continental, província de Centro Sur i part de Wele-Nzas) (MNA- carpeta 8. Expediente del Museo de África. Dirección General de Plazas y Provincias Africanas).
Context d’adquisició
Aquesta peça està associada al conjunt d’objectes recollits durant l’expedició que l’Instituto de Estudios Africanos (IDEA) del CSIC va organitzar a l’antiga Guinea espanyola (actual Guinea Equatorial) entre juny i setembre de 1948. Aquesta expedició s’emmarca en diverses iniciatives institucionals en què la ciència va tenir un paper clau en la consolidació de l’estat franquista després de la Guerra Civil Espanyola (vegeu Calvo 2022).
L’antropologia franquista perseguia dos grans objectius: d’una banda, estudiar el poble espanyol en el passat, el present i les seves característiques físiques i racials; i, d’altra banda, etnografiar els costums de les colònies. Els vincles entre la ciència de l’època i el projecte polític franquista, que implicava revitalitzar l’imperi espanyol, són evidents també en la relació institucional de l’IDEA, integrat a la Dirección General de Marruecos y Colonias.
L’IDEA era dirigit pel General José Díaz de Villegas, que també era Director General de Marruecos y Colonias. Va ser aquesta Direcció General la que va finançar l’expedició i qui, després, va impulsar la creació del Museo de África a Madrid que va acabar dirigint el mateix Diaz de Villegas (vegeu Pérez Armiño 2020).
Aquesta darrera institució va acollir la major part de les peces recollides durant l’expedició del 1948, tot i que ho feu només a partir del 1958, ja que tot i que la institució es fundà el 1946, la seu definitiva del museu no es va inaugurar fins a l’any 1961. Mentre el Museu d’Àfrica no estava operatiu, les peces de l’expedició es van dipositar al Museu Etnològic i Colonial de Barcelona (MEB 128-01). Aquestes peces, però, mai no van ser exposades i creiem que ni tansols van sortir de les caixes en les quals arribaren al museu.
L’expedició del 1948 va ser dirigida per l’antropòleg de la Universitat de Barcelona Santiago Alcobé, i tenia com a objectiu, entre d’altres, recollir materials per al futur Museu d’Àfrica de Madrid. L’equip de l’expedició estava format per quatre grups:
- Antropologia: Santiago Alcobé i Jesús Fernández Cabeza.
- Zoologia: Juan Gómez Menor, Joaquim Mateu Sanpere i Eugenio Ortiz de la Vega.
- Geografia: Carlos Vidal Vox i una persona designada per ell (que posteriorment es va substituir per un grup de geologia format per Manuel Alía Medina i José María Fuster Casas).
- Etnografia: August Panyella, que havia de treballar en col·laboració amb el grup d’antropologia.
Els expedicionaris van recórrer bona part del territori guineà, visitant les illes de Fernando Póo (actual Bioko) i Annobón, així com la Regió Continental (Río Muni), especialment la zona de Bata i la carretera que creua cap al nord-est fins a Ebibeyín. Un cop finalitzada l’expedició, quan la major part de l’equip ja havia tornat a la metròpoli, l’entomòleg Joaquim Mateu Sanpere es va quedar a la colònia fins al mes de novembre, continuant amb la col·lecció de peces. Durant aquests mesos, va visitar la costa nord (Ayemiken) i diversos pobles del centre-sud, seguint la carretera d’Evinayong. Les peces adquirides durant aquest període van ser enviades a Barcelona i, posteriorment, el 1958, una part es va traslladar a Madrid com a part del conjunt d’objectes de l’expedició de l’IDEA de 1948.
Just després de l’expedició, August Panyella es va convertir en conservador del Museu Etnològic i Colonial de Barcelona, fundat el 28 d’octubre de 1948. Part dels seus diaris de camp, correspondència, fotografies i notes recollides durant el viatge a Guinea es conserven a l’arxiu del MuEC (MEB 128_01). Tanmateix, les peces que Panyella va recollir durant l’expedició van ser enviades al Museu d’Àfrica de Madrid el 1958. Tot i que a l’arxiu del MuEC consten diaris i inventaris de camp relacionats amb les peces adquirides per Panyella, cap d’aquests objectes forma part de l’expedient MEB 99. Les peces d’aquest expedient són una part important de la col·lecció de Joaquim Mateu i constitueixen les úniques de l’expedició de 1948 que el MuEC custodia actualment.
Estimació de la procedència
La màscara va ser adquirida a la Regió Continental de l’actual Guinea Equatorial. Tenint en compte la informació de la qual disposem, la màscara forma part del conjunt de peces col·leccionades per Joaquim Mateu, podem inferir que s’hauria adquirit a la zona associada amb el grup lingüístic fang-okak i, per tant, al sud del país, a la frontera amb l’actual Gabon.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Les dinàmiques d’adquisició de peces associades a l’expedició de l’IDEA de 1948 revelen aspectes interessants en dos temes principals. En primer lloc, la representació colonial, ja que les peces es classifiquen per “grups ètnics”, creant una imatge dels diferents grups culturals de la colònia (vegeu Aranzadi 2021). Cada grup és representat per certs objectes que es consideren emblemàtics de la seva cultura. En el cas dels fang, per exemple, es van recollir màscares i objectes relacionats amb les seves danses tradicionals. No obstant això, sabem que altres grups culturals també tenien màscares i danses pròpies que no estan representades en els inventaris de l’expedició.
En segon lloc, la documentació de l’expedició aporta informació sobre com funcionava la infraestructura colonial i com els col·leccionistes la utilitzaven en el seu dia a dia, aprofitant les institucions locals. Per exemple, sembla que els expedicionaris feien servir la missió de Nkué Fulan com a base per als seus viatges a l’interior de la zona d’Ebebiyín, i que comptaven amb l’ajuda dels caps de poblat per trobar peces, contractar danses i obtenir informadors.
Als diaris de camp d’August Panyella apareixen noms de caps de poblat i altres col·laboradors locals, així com les quantitats pagades a aquests en concepte de les peces adquirides. L’anàlisi dels preus d’aquestes peces podria resultar interessant, ja que permetria revelar algunes dinàmiques de negociació entre els expedicionaris i les persones que els subministraven els objectes. A més, en les notes de camp també es registren despeses ordinàries de l’expedició, com ara costos de transport, àpats o objectes de consum valorats pels guineans, els quals es feien servir sovint com a forma de pagament en espècie. El fet que hi hagi evidència documental de la compra de les peces no implica la licitud de les pràctiques col·leccionistes. De fet, la comptabilitat de l’expedició es portava principalment amb la finalitat de rendir comptes als seus finançadors.
Segons les notes de camp de Panyella, la relació entre els expedicionaris i els seus col·laboradors o clients sembla haver estat més aviat cordial. En certa manera, les transaccions buscaven un benefici mutu, tant per als caps de poblat com per als expedicionaris. Tanmateix, la negociació no es feia en igualtat de condicions. La jerarquia colonial es convertia en un avantatge fonamental per obtenir informació i objectes. En el diari de camp, per exemple, es menciona la rebuda dels expedicionaris al poble de Bee-Oyek on es va comprar una màscara d’ngoan ntangan similar a MEB-99: “El pueblo dice que por el hablar y el hacer parecemos misioneros (también la vox populi dice que nosotros no vamos detrás de sus mujeres)” (MEB 128_01_0). Probablement, les persones que els van rebre, incloses les autoritats locals (mikukuma), els van percebre com a “mintangan” o “Paña“, és a dir, com a part del que les persones fang identificaven amb allò que anomenaven colonialismo (vegeu Okenve 2007:127).
Els missioners eren coneguts com a “mitangan-mingongó“, que literalment es tradueix com a “blancs misericordiosos”. No obstant això, la majoria de blancs (mitangan) no eren misericordiosos, i l’administració colonial castigava els caps de poblat (mikukuma) que no obeïssin l’autoritat colonial o que no servissin els interessos dels colons de la zona (Okenve 2007; Nerin 2008).
Per a l’elaboració d’aquesta fitxa de procedència, s’han consultat els diaris de camp i els inventaris de l’arxiu del mateix museu, pertanyents a August Panyella (MEB L128_01). També s’han consultat les carpetes número 2, 8 i 9 de l’expedient relatiu a l’expedició de l’IDEA de l’arxiu del Museo Nacional de Antropologia de Madrid. Seria necessari contrastar el diari de camp de Panyella amb les notes dels altres expedicionaris. D’altra banda, a les notes de Panyella sobre l’expedició s’esmenta que es van fer quatre fotografies d’una dansa en la qual s’hauria utilitzat una màscara similar. Aquestes imatges no consten a l’arxiu del MuEC i caldria verificar si es troben al Fons Alcobé (UB) o en algun altre arxiu relacionat amb l’IDEA.
Possibles classificacions alternatives
Es recomana fer constar el possible origen de la zona sud de la Regió Continental de Guinea Equatorial i el nom en fang de la màscara i la dansa per la qual es fa servir, l’Ngoan Ntangan [també Ngón-Ntángán]. La traducció del fang habitual per la màscara és “donzella blanca” (Aranzadi 2006:59), tanmateix, també es pot traduir com a “en el temps dels blancs”. Ngón o Ngoan significa lluna o mes lunar i, per tant, fa referència a una unitat temporal. Per això s’aplica al mateix terme per referir-se a les dones adolescents, ja que s’associa amb la menstruació (Okenve 2007: 89). Es recomana també fer referència al fet que aquesta peça correspon al paquet de peces recollides per Joaquim Mateu, integrant de l’expedició de l’IDEA del 1948, però que allargà el viatge uns mesos més (fins al novembre) i visità els pobles okak del sud del país.
Fonts complementàries
Arxius:
Arxiu del Museu Etnològic i de les Cultures del Món – MEB 128-01: Expedient de l’expedició a Guinea realitzada l’any 1948. 478 ítems, 14 carpetes.
Arxiu del Museo Nacional de Antropologia – Expediente del Museo de África. Dirección General de Plazas y Provincias Africanas. Carpetes 2 a 9.
Arxiu Panyella-Amil
Bibliografia:
Alcobé Noguer, S. (1949). Una expedición científica a los territorios españoles del Golfo de Guinea. Archivos del IDEA, III, 10, 25-33.
Alcobé Noguer, S. (1955). Informe de la labor realizada por la expedición científica a los Territorios españoles del Golfo de Guinea, organizada por la Dirección General de Marruecos y Colonias. Archivos del IDEA, VIII, 32, pp. 85-95.
Aranzadi, I. (2006). Instrumentos musicales de las etnias de Guinea Ecuatorial. Madrid: Apadena.
Aranzadi, J. (2021). Estereotipos étnicos de los indígenas en los primeros estudios coloniales sobre la Guinea Española (1900-1936). Dins Bérose: Encyclopédie internationale des histoires de l’anthropologie. París: Bérose. <https://www.berose.fr/article2347.html?lang=f>.
Calvo i Calvo, L. (2021). Sociedad, política y ciencia en la museografía española del siglo XX: El Museo Etnológico de Barcelona como estudio de caso. Aula, Museos y Colecciones, (8), 13-25.
Calvo Calvo, L. (2023). Anthropology and image in colonial contexts: The scientific expedition to Spanish territories in the Gulf of Guinea (1948). Culture & History Digital Journal, 12(1). <https://doi.org/10.3989/chdj.2023.002>.
Okenve, E. (2007). Equatorial Guinea 1927-1979: A new African tradition. PhD thesis. SOAS University of London. DOI: <https://doi.org/10.25501/SOAS.00029238>.
Nerín, G. (2008). Un guardia civil en la selva. Barcelona: Ariel.
Pérez Armiño, L. (2020). El Museo de África: historia en blanco y negro. F. J. Arnaldo Alcubilla, A. Herrero Delavenay, & M. Di Paola (Coords.), Historia de los museos, historia de la museología: España, Portugal, América (pp. 355-360). Ediciones Cátedra. ISBN 978-84-18105-34-0
Pérez Armiño, L. (2024) Pero, ¿hubo alguna vez Museos Coloniales? Suárez Navaz, L., Ferrándiz, F., Pérez Armiño, L., Valenciano-Mañé, A., & Gimeno Martín, J. C. (2024). El retorno de la hispanidad: visions críticas desde la antropologia. Disparidades. Revista De Antropología, 79(1), 1050. <https://doi.org/10.3989/dra.2024.1050>.
Veciana Vilaldach, A. (1956). Contribución al estudio antropológico del negro africano: los bujeba (bisió) de la Guinea Española. Madrid: CSIC-IDEA.
