Síntesi dels resultats
Aquesta fotografia recull la imatge de fidels d’un culte, el bwiti, que estava prohibit a la Guinea Espanyola, i per aquest motiu va ser feta al Gabon. Mostra la contradicció entre les pràctiques colonials i el discurs antropològic de les mateixes institucions oficials (com el Museu Etnològic i Colonial de Barcelona).
Aquesta fotografia no mostra una cerimònia de bwiti, sinó una escenificació d’aquesta, feta per dos membres d’aquest culte en un temple de la religió.
Seria convenient que tots els fons fotogràfics —que no són gaire difícils d’escanejar— es pengessin en línia per tal de facilitar que les poblacions de Guinea Equatorial hi tinguessin accés.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Fotografia feta cap al 16 d’abril de 1959 a Efulan – Efak. L’indret seria la capella dedicada al líder i màrtir bwiti Nguema Bibán, «ejecutado en este sitio en tiempos del Gobernador Pompiguant», també anomenada Tamamanga. August Panyella i Sabater Pi van visitar-la per documentar-se sobre el bwiti. El 1955, l’antropòleg nord-americà James W. Fernandez havia conegut Sabater i Panyella a Barcelona. Fernandez havia fet algunes breus estades a Guinea i en una d’elles va gravar una estona d’una sessió de bwiti a Akurenam, acompanyat de Sabater (amb qui acabarien compartint una profunda amistat, arribant a passar els estius junts amb les seves famílies als Picos d’Europa). Probablement va ser l’estudi de Fernandez el que va despertar la curiositat del director del Museu Etnològic pel bwiti, tot i que habitualment Panyella s’inclinava per les tradicions més «autèntiques».
Context d’adquisició
Aquesta fotografia va ser feta per una expedició del Museu Etnològic i Colonial de Barcelona. El doctor August Panyella, conservador del museu, estava molt interessat en la pràctica del bwiti, una religió «sincrètica» nascuda al Gabon, entre els mitsogo, i que es va estendre cap a la zona sud de la Guinea Continental Espanyola a finals de la dècada de 1920. Aquestes fotografies no es van poder fer a la Guinea Espanyola, perquè en aquell moment les cerimònies de bwiti estaven absolutament prohibides. Els qui practicaven aquesta religió eren severament castigats i empresonats. Fins i tot diversos fidels d’aquesta església (bandjis) van ser executats als anys quaranta a Río Benito (l’actual Mbini) acusats d’haver practicat l’antropofàgia. L’episodi ha deixat una documentació confusa, però cal destacar que en la gran majoria de ritus de bwiti no es practicava el canibalisme, com ho va analitzar detalladament l’antropòleg Antonio de Veciana, el millor estudiós del bwiti a la zona espanyola en aquella època. A més a més, a la zona que millor coneixia Sabater Pi (el principal informant d’aquestes expedicions), al nord de la Guinea Continental, aquesta religió no es practicava. Malgrat tot, Sabater Pi i Panyella eren coneixedors d’aquesta religió a través de publicacions científiques espanyoles i estrangeres. És doncs paradoxal que les institucions oficials espanyoles s’interessessin per documentar els mateixos fenòmens que l’administració colonial tractava de destruir. Sabater, a més, tenia molts coneixements sobre el bwiti gràcies a la seva amistat amb l’antropòleg nord-americà James W. Fernandez, que va fer la millor monografia existent sobre el bwiti durant les seves estades al Gabon, i que havia passat també breument per Guinea.
Un muntatge fotogràfic
Aquesta fotografia no deixa constància de cap cerimònia de bwiti. En realitat és una escenificació, tal com queda clar quan veiem la seqüència de fotografies disponibles al museu, que presenta gent aïllada, sense públic, i no pas una cerimònia. A més, aquestes fotografies estan fetes de dia, i normalment aquests rituals se celebren a partir de la posta de sol. Els bandjis, els practicants d’aquest ritual, no donen mostres d’haver consumit l’al·lucinogen iboga, que és bàsic en aquest tipus de cerimònies perquè és el que permet el contacte amb els avantpassats.
El ngombi
La fotografia triada representa dos fidels del culte bwiti, un dels quals toca el ngombi. Aquesta mena de lira és molt més que un instrument musical per als adeptes a aquesta religió. Es considera que només els iniciats al grup poden comprendre correctament aquesta cítara, que només es comença a tocar quan el ritual ja està per la meitat i s’apropa al seu moment culminant. Per als practicants de bwiti, durant el ritual, el ngombi esdevé l’encarnació femenina de la divinitat que s’expressa mitjançant la música i que després torna a l’instrument. És, per tant, un objecte sagrat, que cal tractar amb el tacte que mereix la seva essència sobrenatural. Els expedicionaris, en les setmanes que van passar a l’Àfrica, van adquirir dos ngombi, però cap d’ells va ser obtingut al Gabon. El primer (catalogat al MuEC amb el número 93-63) va ser comprat al capità Juan Chicharro, qui l’hauria obtingut a Añizoc; és altament probable que procedís d’una requisa, ja que Chicharro era un alt comandament colonial i entre les seves missions hi figurava la repressió del bwiti. La segona arpa (catalogada al MuEC amb el número 101-102) prové d’Oveng Obuk i en aquest cas va ser adquirida a Owono Ndumu, un trobador que l’hauria fabricat personalment.
Les «expedicions» científiques
L’Instituto de Estudios Africanos (IDEA), dirigit pel general Díaz de Villegas, va subvencionar diverses «expedicions» del director del Museu Etnològic i Colonial de Barcelona, August Panyella, a la Guinea Espanyola. De fet, el vistiplau de les autoritats era imprescindible per a realitzar qualsevol recerca al territori, perquè Díaz de Villegas podia rebutjar el permís d’anar a Guinea a qualsevol investigador (com va fer-ho amb l’antropòleg James W. Fernandez), però, en canvi, finançava la majoria d’estudis sobre el territori.
Els membres de l’«expedició» no tenien cap intenció de fer observació participant en una cerimònia de bwiti, i encara menys iniciar-se en aquesta religió (una opció que hagués estat possible). Tan sols pretenien obtenir objectes per al museu i unes poques informacions complementàries per a contextualitzar-los. Sens dubte, van convèncer —probablement a canvi de diners, ja que hi ha constància que es destinaven recursos de les expedicions a pagar al «personal indígena auxiliar esporàdic»)— als dirigents del temple de bwiti perquè es posessin les seves robes cerimonials, generalment reservades per als rituals, i mostressin com se celebraven aquests actes.
Les dinàmiques d’aquestes expedicions limitaven molt les possibilitats de recerca en profunditat. Habitualment eren extremadament curtes, al voltant de vint dies. Entre els «expedicionaris», sempre hi era present el director del Museu Etnològic August Panyella, però podia anar acompanyat d’algun científic més de la metròpoli. En unes poques setmanes els viatgers recorrien llargues distàncies en tot terreny, aturant-se a molts llocs. En el pla de treball s’hi solia combinar la recollida de dades etnogràfiques amb la compra d’objectes per al museu, la presa d’imatges significatives, l’excavació arqueològica, l’aprenentatge de llengües bantú… Els diaris de camp d’August Panyella, que són a l’arxiu del Museu Etnològic i de Cultures del Món, mostren que els coneixements que adquirien sobre les cultures guineanes en aquestes gires eren més aviat superficials. I, d’afegitó, els atrafegats «exploradors» havien de retre honors a les autoritats colonials, establir negociacions per l’exportació dels objectes, fer contactes… Evidentment, era impossible fer de forma correcta totes aquestes activitats en un temps tan exigu. El model d’aquestes expedicions impedia una feina científica amb profunditat i, això, els veritables especialistes en etnografia, en arqueologia o en lingüística ho sabien perfectament i apostaven per llargues estades sobre el terreny.
La clau per a obtenir uns resultats mínims a les «expedicions» era la residència de Jordi Sabater Pi a la colònia. Sabater Pi cobrava de l’Ajuntament de Barcelona per tal d’obtenir animals i objectes a Guinea. Així mateix, es responsabilitzava d’ajudar August Panyella en les seves recerques sobre la cultura fang (sovint signaven conjuntament els articles). Tot i que Sabater coneixia molt bé el terreny i era un home amb molt d’enginy i amb una certa cultura general, no tenia els coneixements teòrics d’antropologia com per fer certes publicacions, i per això li calien els tecnicismes (i també els contactes) del director del Museu Etnològic. De fet, en una ocasió Panyella va voler fer una tesi doctoral, per poder tenir més rang a l’estructura universitària. Va decidir fer-la sobre els fang, en considerar que era el tema que més dominava de tots els que tocava. Va escriure a Sabater per explicar-li el seu projecte i per comentar-li que faria servir moltes de les informacions que li havia passat (finalment la tesi mai no es va fer realitat). De fet, Sabater, en la seva correspondència amb altres persones, es queixava que Panyella s’aprofitava dels seus coneixements (cosa que era, com a mínim, parcialment certa). D’altra banda, s’ha de tenir en compte que el paper de mitjancer entre els europeus i els africans que assumia Sabater Pi era provocat pel baix nivell cultural dels guineans, fruit de la discriminació educativa derivada del sistema educatiu colonial.
La fotografia a Guinea i el Museu Etnològic
El Museu Etnològic i Colonial de Barcelona va adquirir un sofisticat equip de fotografia fora d’Espanya i va pagar-lo amb una comptabilitat B que tenia el centre d’Ikunde per tal de comprar amb divises, en negre, productes que no eren fàcils d’aconseguir a l’Espanya franquista. Generalment, els carrets s’enviaven a revelar a la metròpoli i en cas que Sabater Pi estigués especialment interessat en alguna fotografia, se li enviava una còpia. Per això hi ha còpia d’algunes fotografies al Fons Sabater Pi del CRAI UB. Les pel·lícules, en general, van oferir mals resultats per la seva baixa qualitat. Les fotografies van tenir més recorregut i, per exemple, es van reproduir en algunes publicacions científiques de Panyella o de Sabater (tot i que no es té constància que aquesta fotografia en particular s’arribés a fer servir). Als diaris de camp de les expedicions, Panyella deixa constància que es fotografien alguns dels temes que descriu i analitza en les seves fitxes. Les imatges complementen els estudis etnogràfics sobre la cultura fang.
Una mirada colonial?
La tria de l’escena a fotografiar no era gaire diferent del que feia el museu en el marc metropolità. El Museu Etnològic i Colonial recollia, per una banda, la tradició de l’etnografia colonial (de la mà de l’Instituto de Estudios Africanos del CSIC, vinculat a la Dirección General de Marruecos y Colonias, que va oferir els fons inicials del museu). Però s’inspirava, sobretot, en els projectes de Josep Maria Batista i Roca, el primer ideòleg d’un museu d’etnografia català, qui recollia la tradició dels folkloristes catalans com Joan Amades. Amb l’objectiu de mantenir algunes pràctiques artesanals que es perdien, es recopilaven les formes de fer certs treballs «tradicionals». Una part important de les iniciatives del Museu a Catalunya s’orientaven en aquest sentit. Per tant, no és estrany que a Guinea també cerquessin pràctiques en desaparició.
Ara bé, el context no era el mateix. A Guinea la recerca es feia sobre una societat que es veia no com la receptora de les recerques científiques, sinó només com a l’objecte d’estudi. Si els folkloristes catalans treballaven amb la idea de preservar els coneixements del passat bàsicament per a la societat catalana, en el cas de Guinea pensaven a preservar els coneixements guineans del passat per a la societat occidental, al marge d’allò que volgués la societat local. Per tant, la sensibilitat era radicalment diferent. I, de fet, també era molt peculiar la relació que s’establia entre l’etnògraf i les persones estudiades. Tot i que Sabater era un etnògraf particularment proper a la gent, pel seu coneixement de la llengua fang, la barrera racial marcava molt els estudis antropològics. Sabater, tot i que s’interessava més per les cultures locals que altres científics, tenia unes fermes conviccions racistes que es van anar aguditzant amb el temps.
En el marc colonial, els «indígenes» com a «objectes d’estudi» sovint no podien triar si col·laborar o no amb els «expedicionaris» i rebien pressions de les autoritats colonials perquè treballessin amb ells. S’han pogut trobar diverses notes en què les autoritats colonials (governador, sotsgovernador i administradors de districte) ordenaven a la població col·laborar amb els investigadors i hi ha documents que demostren que els expedicionaris van «comprar» objectes etnogràfics per zero pessetes. Per tant, aquestes recerques estaven viciades per la situació colonial que impedia que el colonitzat tingués plena capacitat d’acceptar o rebutjar la col·laboració amb els investigadors. Malgrat tot, cal destacar que aquesta fotografia no es va realitzar a Guinea, sinó al Gabon, un territori que no estava sota domini colonial espanyol i on els africans tenien major capacitat de decidir si col·laboraven o no amb els etnògrafs.
Estimació de la procedència
Fotografia feta en un temple de bwiti del Gabon, mitjançant la col·laboració de dos membres de la congregació que van escenificar el ritual.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Al Museu de la Música hi ha diversos ngombi. És probable que algun d’aquests formés part del conjunt de tres «arpes» que van comprar a l’expedició de l’IDEA de 1948; algun podria procedir d’Efulan o, fins i tot, ser el de la fotografia. Per tant, seria bo enllaçar l’anàlisi de procedència d’aquelles peces amb les fotografies aquí disponibles.
Es podria estudiar si els ngombi presents a Catalunya estan correctament presentats. Per exemple, a la pàgina web del Museu de la Música, on hi ha dues peces —una d’elles, com a mínim, procedent de Guinea Equatorial—, se’ls descriu estrictament com a instruments musicals, sense tenir en compte la seva dimensió ritual i ni tan sols mencionar el seu ús en els rituals de bwiti.
Es podrien aprofitar aquestes fotografies per explicar la contradicció existent entre la persecució del bwiti i l’interès etnogràfic que despertava.
Caldria contextualitzar adequadament la compra d’una «arpa antiga» a Juan Chicharro. No està clar que aquesta arpa fos un ngombi, però en cas de ser així és probable que aquesta fos una peça producte de l’espoli governatiu. Les autoritats encarregaven a la Guàrdia Colonial la requisa dels ngombis quan tenien coneixement de la pràctica del bwiti. En aquells moments, Chicharro, a qui el mateix Panyella i Sabater acusaven de corrupte, era secretari del sotsgovern de Bata.
No es pot excloure que vengués un ngombi requisat per la força colonial (igual que les quatre estatuetes fang que va vendre l’any 1959 al Museu Etnològic).
Seria bàsic que els fons fotogràfics, fàcilment escanejables, fossin digitalitzats, per posar-los a l’abast de les poblacions de les excolònies, que no poden consultar els materials obtinguts al seu país i que formen part del seu patrimoni.
Possibles classificacions alternatives
La fotografia podria titular-se «Recreació, al Gabon, d’una cerimònia de bwiti (una religió prohibida a la Guinea Espanyola)», que és el que realment és en aquest cas.
Fonts complementàries
Arxius:
CRAI UB – Belles Arts. Fons Sabater Pi:
E.1.1.2 Fotografies 81 a 91, sobre cerimònia de bwiti a Gabon (algunes d’elles còpies de les guardades al Museu).
B1 i B2 correspondència rebuda i enviada per Jordi Sabater Pi.
Museu Etnològic i de Cultures del Mon. Arxiu. Notes Museu Música. Notes Guinea-Fernando Poo i adreces. Fotos expedició. Notes i bibliografia I. Expedició Guinea. Vegeu <http://hdl.handle.net/10970/media/b4b78568-301c-b699-df0e-0e4e570a7a6e >.
Bibliografia:
Aranzadi, J. (2016). Entrevista a James Fernandez. Éndoxa, 37, 79-95.
Bureau, R. (1996). Bocayé! Essai sur le bwiti fang. París: L’Harmattan.
Fernandez, J. W. (2019). Bwiti: An ethnography of the religious imagination in Africa. Princeton: Princeton University Press.
Gaulme, F. (1979). Le Bwiti chez les Nkomi: Association cultuelles et évolution historique sur le littoral gabonais. Journal des africanistes, 49(2), 37-87.
Mary, A. (1983). La naissance à l’envers: Essai sur le rituel du Bwiti-Fang au Gabon. París: L’Harmattan.
Świderski, S. (1965). Le Bwiti, société d’initiation chez les Apindji au Gabon. Anthropos, 60, 541-576.
Veciana, A. de (1958). La secta del bwiti en la Guinea Española. Madrid: CSIC-IDEA.
