Síntesi dels resultats
El mapa de les illes Filipines de Pedro Murillo Velarde, conegut com la «mare de tots els mapes filipins», és un símbol històric i cultural que reflecteix les complexitats del colonialisme espanyol a les Filipines. Creat el 1734 per Murillo Velarde, un jesuïta espanyol, en col·laboració amb el gravador filipí Nicolás de la Cruz Bagay, és un testimoni de la geografia, la diversitat cultural i les rutes comercials de l’arxipèlag filipí durant l’era colonial. El mateix mapa constitueix un element important en la construcció identitària de la nació filipina.
Durant el segle XIX, les Filipines van experimentar transformacions econòmiques i socials a causa de l’expansió del comerç internacional i les inversions estrangeres. Iloilo, la segona ciutat més important de l’arxipèlag, se’n va beneficiar significativament gràcies al seu port estratègic. En aquest context, Crisanto Pineda, advocat, va destacar com a figura prominent. Nascut a Tondo, Manila, Pineda es va mudar a Iloilo, on va exercir d’advocat, periodista i empresari. Pineda, d’ascendència mixta xinesa i filipina nativa, formava part d’una elit local que buscava ascendir en la jerarquia colonial. Malgrat els seus èxits, va fer front a desafiaments per la seva ascendència mestissa, fet que el va portar a lluitar pel reconeixement dels seus drets i posició social.
Crisanto Pineda va viatjar a Espanya el 1887 amb diversos objectius. En primer lloc, buscava convalidar el seu títol d’advocat de la Reial Audiència de Filipines per a obtenir el de llicenciat en Dret Canònic i Civil a Espanya, important per al seu reconeixement professional i per augmentar els seus ingressos. A més, volia resoldre plets relacionats amb les seves activitats empresarials a Iloilo i obtenir un títol nobiliari per elevar el seu estatus social. El febrer de 1888, Pineda va rebre un Reial Despatx de Noblesa i Armes, que el designava com a gentilhome, un assoliment inusual per a un mestís sangley en la jerarquia social colonial.
Durant la seva estada a Espanya, Pineda va conèixer Víctor Balaguer, llavors ministre d’Ultramar, i va mostrar interès en les col·leccions filipines de la Biblioteca Museu a Vilanova i la Geltrú. Pineda va visitar la biblioteca abans de tornar a Manila i, com a agraïment, va decidir donar un exemplar del Noli me tangere de José Rizal. Posteriorment, va enviar a la biblioteca una còpia de la versió del mapa de Murillo Velarde de 1788, destacant la seva importància històrica. L’obtenció del mapa per part de Pineda està envoltada de misteri, però reflecteix la seva intenció de preservar i compartir la cultura filipina amb el món, i per què no, de difondre el sentit crític de la població filipina que cada cop més reclamava canvis i millores.
La decisió de Crisanto Pineda de donar el mapa pot entendre’s en el context dels seus interessos personals, professionals i sociopolítics, així com pel seu desig de deixar un llegat significatiu. Una raó fonamental va ser la consolidació del seu estatus social i professional. Pineda havia treballat molt per millorar la seva posició dins de la jerarquia colonial i la donació podria haver estat un gest estratègic per enfortir les seves relacions amb figures influents com Víctor Balaguer. També és important considerar la xarxa de contactes i l’alineació maçònica compartida amb Balaguer, que podria haver facilitat una relació de confiança i col·laboració.
En fer la donació, Pineda es va assegurar que el seu nom quedés associat a un acte de preservació cultural, proporcionant-li un sentit de llegat i de contribució perdurable en la història filipina. La carta de Pineda a Balaguer, agraint les recomanacions que el ministre li havia proporcionat, suggereix que veia a Balaguer com aliat i benefactor. La donació del mapa podria haver estat un acte de reciprocitat per enfortir aquesta relació i obtenir més suport per a les seves causes.
En conclusió, la donació del mapa de Murillo Velarde per part de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer va ser probablement un acte multifacètic que combinava les seves aspiracions personals, l’interès per promoure la cultura filipina i el desig d’establir connexions estratègiques en un entorn polític i social complex. A través d’aquesta donació, Pineda no només va contribuir a la preservació d’un important patrimoni cultural, sinó que també va consolidar el seu lloc en la història com a un actor clau en la difusió del llegat filipí a Europa.
Reconstrucció cronològica de la procedència
El mapa de les illes Filipines de Pedro Murillo Velarde custodiat a la BMVB és un exemplar de la tercera versió del document, elaborada per a l’obra Historia general de Philipinas, conquistas espirituales y temporales de estos españoles dominios del frare agustí Juan de la Concepción, realitzada el 1788. La primera versió del mapa va ser creada el 1734 per encàrrec del rei Felip V per obtenir un coneixement més detallat de les possessions espanyoles a l’arxipèlag filipí. Aquesta precisió cartogràfica formava part d’un esforç per exercir un control colonial efectiu sobre un territori, la diversitat cultural i resistència indígena del qual desafiaven les pretensions imperialistes. Immediatament, el mapa realitzat pel jesuïta Pedro Murillo Velarde (1696-1753) i el gravador filipí Nicolás de la Cruz Bagay es va convertir en un mapa de referència sobre l’arxipèlag filipí.
El 1744, Murillo i Bagay van realitzar-ne una segona edició. Aquesta versió, concebuda per a ser inclosa en l’obra de Murillo Historia de la Provincia de Filipinas de la Compañía de Jesús, publicada el 1749, presentava una escala més reduïda i no incloïa les grans targetes etnogràfiques del mapa original. Presentava actualitzacions en rutes de navegació i detalls geogràfics, incloent-hi nous assentaments a Luzon. També incloïa representacions simbòliques, com la de sant Francesc Xavier com a príncep dels mars, detall afegit que subratlla la connexió entre l’evangelització i la cartografia jesuïta.
El 1767, el rei Carles III va ordenar l’expulsió de la Companyia de Jesús de tots els dominis espanyols, incloent-hi les Filipines. L’ordre va arribar el 1768, i les possessions dels jesuïtes van ser transferides a altres ordes religiosos. Les planxes de coure originals del mapa van quedar sota la custòdia del Seminari de San Carlos a Manila. Aquestes planxes van ser modificades el 1788 per incloure el mapa de Murillo Velarde en el primer volum de l’obra de l’agustí Juan de la Concepción, aquesta vegada sense referències a la Companyia de Jesús —un reflex de les tensions polítiques generades per l’expulsió dels jesuïtes—. Aquesta edició és una de les més rares i cobejades a causa de les alteracions en la planxa original i l’escassetat de còpies actuals.
La Companyia de Jesús va ser restaurada a Espanya el 1852 i van tornar a Filipines el 1859, sota el regnat d’Isabel II, per reactivar les seves activitats missioneres i educatives, especialment a Mindanao i Jolo, àrees de resistència a l’evangelització a causa de l’oposició dels sultanats musulmans a la dominació colonial. En tornar, els jesuïtes van recuperar algunes de les seves propietats, incloent-hi les planxes de coure del mapa, i el 1887 van publicar una nova edició del mapa, restaurant les planxes recuperades. Aquesta quarta versió es va presentar a l’Exposició General de Filipines a Madrid el 1887, juntament amb altres mapes etnogràfics.
El 2014, una còpia del mapa de 1734 va ser subhastada a Sotheby’s, Londres. El mapa, preservat durant més de dos segles per la família del duc de Northumberland, es va posar a la venda per cobrir un cost de reparació de dotze milions de lliures a causa del col·lapse d’un sistema de drenatge. Va ser adquirit per l’empresari filipí Mel Velarde per 231.000 euros, que el va donar al Museu Nacional de Filipines. Fins aquell moment, no hi havia còpies del mapa al país, i la seva repatriació es va considerar significativa per a la identitat nacional filipina.
En la darrera dècada, el mapa ha jugat un paper crucial en disputes territorials entre Filipines i la Xina per la sobirania sobre l’atol Scarborough, ubicat al mar de la Xina Meridional. Durant l’enfrontament del 2012, el Govern filipí va presentar el mapa de Murillo Velarde com a evidència davant el Tribunal de la Haia per demostrar la seva sobirania sobre el territori. El mapa de Murillo mostra Panacot (Scarborough) com a part del territori sota sobirania espanyola, reforçant els arguments de Filipines en el conflicte. Aquesta utilització del mapa subratlla la seva importància constant com a document històric i eina política en l’escenari internacional.
Com descriu l’inventari de la BMVB, el mapa va ser donat per Crisanto Pineda. En el Butlletí de la BMVB de novembre de 1888, a la pàgina 8, es publica aquesta donació:
«Un precioso y muy raro Mapa de las Yslas Philipinas hecho por el P. Pedro Murillo Velarde de la Comp. de Jesvs y esculpido, al agua fuerte al parecer, por Nicolás de la Cruz Bagay en Manila, en el año de 1744, ha entrado á formar parte de nuestras colecciones merced á la hidalguía y desprendimiento del Sr. Don Crisanto Pineda, persona acreedora á nuestra consideración por los continuados favores que á esta BIBLIOTECA-MUSEO dispensa».
La figura de Crisanto Pineda és un bon exponent de les conseqüències d’un llarg procés de colonització bastit sobre la base de la diferenciació i la segregació racials. És força probable que, per tal causa, i com seguidament veurem, Crisanto Pineda acabés coneixent a Víctor Balaguer a Madrid el 1888.
Pineda fou advocat de professió a la segona ciutat més important de l’arxipèlag durant el període colonial espanyol, Iloilo, a l’illa de Panay, ciutat que al llarg del segle XIX rebé importants inversions per desenvolupar les relacions comercials a través del seu port. Nasqué (en data desconeguda) a la capçalera de Tondó, que avui dia és un districte de la ciutat de Manila. El 1872 obtingué a Manila el títol d’advocat de la Real Audiencia de Filipines. El 1879 (Guía Oficial de Filipinas, 1879: 84) ja es trobava exercint a Iloilo, on també assumia feines com a periodista i empresari. Fou corresponsal per La Ilustración de Oriente el 1872, i posteriorment per Oriente el 1877. El 1885 col·laborava amb la Librería Universal de Manila, també a Iloilo. El 1886, fundà, juntament amb un il·lustrat espanyol, Francisco Gutiérrez Creps, ajudant del Cuerpo de Montes, l’Eco de Panay, diari quinzenal que en dos anys passaria a ser setmanal, amb impremta pròpia, i que romandria actiu fins al 1898.
De la seva activitat com a empresari disposem de poques referències. Comptem amb una interessant carta escrita pel mateix Pineda, i publicada a La Oceanía Española (núm. 238, 14 d’octubre de 1884: 3), adreçada al director del Porvenir de Visayas, amb l’objectiu de defensar-se de les calúmnies que, segons l’autor, envoltaven la seva figura. La carta posa de manifest els seus coneixements legals, i constitueix un veritable al·legat en defensa de les seves activitats empresarials, que són enumerades al llarg de la missiva. En primer lloc, defensa les tarifes que imposava com a contractista de carruatges (citant un mínim de tres tipus: de quatre rodes, calesses, òmnibus de dos cavalls…). Tot seguit, esmentava la seva activitat com arrendador de guals i el primer pont (aixecat per ell mateix) entre Iloilo i La Paz, del qual en gestionava el peatge.
La qüestió dels guals i ponts era un assumpte delicat, i suposava conflictes constants entre autoritats, empresaris i particulars, com es percep a la premsa de l’època i a les regulacions i plets. El gran nombre de rius a la geografia filipina suposava un desafiament logístic per a l’expansió comercial de la colònia, una oportunitat de benefici per a l’empresa privada i generava necessitats a la població. En la gran majoria dels casos, la gestió dels guals estava controlada per espanyols europeus i per una classe alta mestissa, a la qual Pineda pertanyia, que eren els únics capaços de presentar propostes adaptades als complexos plecs de condicions. També estava a càrrec de la gestió dels guals als ponts de Molo a Mandurriao, i de Jaro a Mandurriao, tot i que en aquests casos els ponts eren públics.
La qüestió dels guals i peatges va continuar portant cua al llarg del període de 1883 a 1887, durant el qual Pineda obtingué el contracte pel servei de guals de la província d’Iloilo. Com que la interlocució amb l’administració colonial no resolia els greuges acumulats contra la seva persona, Pineda, durant la seva estada a Madrid, contactà directament amb el ministre d’Ultramar, el gener de 1888, per tal que aquest intercedís en defensa del seu cas. Desconeixem si la resposta de Víctor Balaguer fou satisfactòria per l’advocat filipí, però aquesta carta posa per primer cop de manifest l’existència d’una certa relació amb el ministre (Archivo Histórico Nacional [AHN], Fons d’Ultramar, lligall 5347, expedient 18).
La raó és que, malgrat ser una figura d’importància a Iloilo, amb cognoms espanyols i reconeguda per les autoritats, a efectes censals, Pineda formava part dels mestissos sangley, com era habitualment coneguda a Filipines la població mestissa de sang xinesa i autòctona, subjectes a tributs específics.
Efectivament, en la persona de Pineda convergien quatre cognoms espanyols, vinculats a les conquestes de Mèxic i Filipines (Pineda Domingo Fernando i Casas). Un dels seus avantpassats fou Ambrosio Casas, besavi matern de Pineda. Nascut a Binondo, fou un coronel de les milícies provincials de mestissos del Real Príncep, cap de Barangay i «gobernadorcillo» de mestissos a Binondo. Condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, participà en l’erecció de l’estàtua de Carles IV davant la catedral de Manila entre 1811 i 1825. El 21 de maig de 1817 li fou concedida una real cèdula amb el privilegi que els seus descendents, fins als nets, fossin reconeguts com a espanyols europeus:
«[…] he venido a conceder al referido D. Ambrosio Casas en atención a sus méritos la gracia de que sus hijos y sus primeros nietos no paguen las contribuciones que los mestizos de Sangley y que sean exentos de polos y servicios como si fueran españoles europeos […]» (La Vanguardia. Diario filipino independiente, any XXIV, núm. 149, 25 de juliol de 1933: 11).
Quedava així exempt dels tributs aplicats als mestissos d’origen xinès. La seva filla, Lucía Casas, es casaria amb Damián Domingo, alferes naval i un dels primers pintors filipins dels quals tenim constància (Santiago, 2010). Conegut retratista, l’especialitat que més notorietat donà a Domingo foren les il·lustracions sobre temes costumistes, el que s’anomenaven «tipos del país», dibuixos a l’aquarel·la que representaven figures autòctones, travessant classes socials i grups ètnics. Aquest matrimoni va tenir una prolífica descendència (tancant-se en aquesta generació el privilegi concedit al seu avi), entre elles Feliciana Domingo, casada amb Anselmo Pineda, mare i pare de Crisanto respectivament. Com a tinent de Cavalleria i cavaller de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild (de la qual només en formaven part els militars condecorats), Anselm Pineda presentà el 1868 una sol·licitud demanant que els seus fills fossin considerats espanyols (AHN, Fons d’Ultramar, lligall 472, expedient 36). Així podien optar a beques per tal d’estudiar a col·legis majors. Això no obstant, les lleis només permetien becar fills de pare i mare espanyols i europeus, de manera que, malgrat l’expedient militar del tinent Pineda, la demanda fou rebutjada.
Així que Crisanto Pineda, advocat, empresari destacat a la ciutat d’Iloilo, periodista, descendent de gentilhome, ja no posseïa el dret a quedar exempt de les contribucions degudes per la seva condició de sangley. L’abril de 1887 es trobava fent poders notarials a Iloilo i, després d’aplegar un nombre important de documents, s’embarcà, el mes de maig, en el vapor Diamante amb el fill del seu primer matrimoni, en direcció a Hong Kong, Marsella i Barcelona (La Oceanía Española, any XI, núm. 104, 8 de maig de 1887: 3). Amb molta probabilitat, arribà a Madrid abans que conclogués l’exposició que sobre el seu país s’organitzava al parc del Retiro. I ja el desembre de 1887, escrivia una carta a Víctor Balaguer, aleshores ministre d’Ultramar, sol·licitant una convalidació del seu títol d’advocat de la Reial Audiència de Filipines pel de llicenciat en Dret Canònic i Civil, exposant precedents jurídics per a la seva convalidació. No sabem si Crisanto Pineda va tenir l’oportunitat de conèixer al ministre durant la celebració de l’exposició, però el que és cert és que Pineda no s’havia desplaçat a Madrid només per convalidar el seu títol d’advocat.
El 6 de febrer de 1888, s’emetia un Reial Despatx de Noblesa i Armes en el seu favor, i a partir d’aquell moment, Pineda deixà de ser considerat un sangley, portà escut d’armes i fou considerat gentilhome. Només dos espanyols no naturals són coneguts per haver estat distingits amb un títol nobiliari a les Filipines; Antonio Tuason de Binondo i Crisanto Pineda (Santiago, 2010: 14), ambdós mestissos sangley.
L’abril de 1888 fou rebut per la reina regent d’Espanya, i se li concedí l’Encomienda d’Isabel la Catòlica. Tot i que les circumstàncies de proximitat, o d’amistat, amb Víctor Balaguer en són desconegudes, Pineda l’escrivia el 25 de maig de 1888, ja des de Barcelona, per anunciar-li que havia visitat la Biblioteca Museu de Vilanova i la Geltrú i que havia quedat vivament impressionat per la col·lecció filipina que aleshores ja allotjava. És en aquesta visita que Pineda fa la seva primera donació a la BMVB, un exemplar de Noli me tangere de José Rizal.
Ambdós filipins tenien en comú amb Balaguer la seva pertinença a la maçoneria, que podria haver jugat a favor de Pineda per facilitar el vincle amb el ministre d’Ultramar. Agraïa les recomanacions que el ministre li havia proporcionat i ratificava el seu compromís de contribuir a l’engrandiment del museu. L’1 de juny partia des de Barcelona en direcció a Manila, on arribà el 4 de juliol. Allà li atansarien una carta enviada per Víctor Balaguer mentre era objecte d’una cordial acollida de la part del governador general.
Des de la seva arribada a Filipines, Pineda feu ús del seu escut nobiliari, que començà a incloure en les cartes creuades amb Víctor Balaguer. A la primera missiva que li envià des de Filipines, Pineda lamentava el cessament de Balaguer com a ministre d’Ultramar, i alhora l’informava del seu primer enviament, en aquest cas d’una taula de fusta (vegeu informe específic), deixant a les mans de Balaguer l’ús que li volgués donar. El setembre, una nova carta adreçada a l’exministre l’informava d’una primera donació de llibres per al museu, i el 9 d’octubre una tercera missiva feia referència a noves donacions. Entre elles, es trobava la següent:
«Hoy me tomo la libertad de incluir pa(ra) la misma Biblioteca, un mapa de Filipinas que cuenta siglo y medio de existencia y és el primero que se litografió en Manila» (carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer, Ms. 385/064: 2).
No sabem com ni de quina manera Pineda s’apoderà del mapa. És possible que després de la modificació de 1788 s’imprimissin còpies del mateix a les Filipines. Descartem que l’hagués adquirit de mans dels mateixos jesuïtes, perquè el 1887 les planxes de coure s’havien modificat per tal de restaurar el nom de la companyia, el que feia impossible aconseguir-ne una còpia «censurada» produïda amb posterioritat a aquella data. Malgrat l’escassa informació que aportava el mateix Pineda, aquest era ben conscient de la importància de la donació, i per tal motiu l’emfatitzava a la correspondència amb el seu amic i, potser, benefactor.
Les darreres missives de Pineda a Balaguer mostraven la complexitat dels llaços trenats entre ells. El gener de 1889, Pineda l’informava del seu recent matrimoni amb una filla d’Eduardo Aulés, a qui Pineda definia com a «protegit» del seu interlocutor, tot anunciant-li que el seu nou sogre es desplaçaria aviat a Madrid amb motiu del seu nomenament a la secretaria de sala de l’Audiència de Cebú. Esmentava també l’Exposició Universal de Barcelona, que semblava haver tingut l’ocasió de visitar ràpidament abans de retornar a Filipines, durant els dies que havia visitat també Vilanova. En la seva darrera carta, un mes més tard, sol·licitava el suport de Balaguer per tal d’aconseguir una plaça al Registre de la Propietat obert a Iloilo.
Paral·lelament a la seva relació epistolar, presidida per una admiració i adulació mútues, a Madrid es tramitava lentament l’expedient de convalidació del seu títol d’advocat. Amb data d’entrada el 30 de desembre de 1887, l’expedient semblava aturat al llarg de 1888. Potser el sogre de Pineda intercedí, durant la seva estada a Madrid, per tal de desembussar la tramitació? El cas és que el 22 de maig de 1889 es comunicà al Govern General de Filipines l’existència d’una reial ordre que informava de la tramitació. Fos com fos, és ben probable que Crisanto Pineda no se n’assabentés. Filipines va conèixer al llarg del segle XIX sis epidèmies de còlera, i la darrera d’elles fou una de les més mortíferes (dues-centes mil víctimes).
Des d’abril de 1889, començaren a augmentar els casos arreu l’arxipèlag. El 19 de maig, el governador d’Iloilo sol·licità a Pineda que llogués casa seva, al carrer Iznart, per a fer-ne un hospital de campanya (La Oceanía Española, any XIII, núm. 115, 19 de maig de 1889: 3). Pineda cedí de forma altruista les seves propietats, però sis dies més tard morí, víctima del còlera. Un vaixell arribat a Manila des de l’illa de Panay el primer de juny confirmava, entre moltes altres, la mort del gentilhome (ibídem: 2).
Per concloure, cal dir que l’expedient va ser desestimat el desembre d’aquell any. Entre els arguments exposats, es recordava que qualsevol procés de convalidació exigia tant el pagament de les taxes corresponents com passar uns exàmens, cosa que Pineda tractava d’evitar. Finalment, l’informe emès per la Universitat de Manila, institució responsable de dictar-ne la resolució definitiva, era contundent: la raó final era la falta d’interès del peticionari causada pel seu decés.
Crisanto formava part d’una elit local que buscava equiparar-se als espanyols naturals, en el seu cas fins al punt d’aconseguir un títol nobiliari. Els múltiples negocis que liderava, així com el seu lloc de residència, una casa amb cambril al carrer Iznart, al centre de la ciutat, reflectien un llinatge construït al llarg de generacions de col·laboracionisme amb el colonitzador, però també amb una mirada crítica sobre els nous temps en què li va tocar viure. No deixa de ser anecdòtic que la seva primera donació fos l’òpera prima de Rizal, entregada a la BMVB un any després d’haver estat qualificada de «subversiva» pel governador general Emilio Terrero. Potser l’exemplar de Rizal va córrer la mateixa sort que el seu autor? Malgrat la publicació en el Butlletí del museu, no hi ha registres a la biblioteca sobre el parador del llibre.
Context d’adquisició
La província d’Iloilo, situada a l’illa de Panay a les Filipines, va experimentar una transformació significativa durant el segle XIX a causa de l’expansió colonial espanyola. Històricament, Iloilo va ser un centre d’interacció entre diversos grups indígenes, principalment els hiligaynon, que posseïen una estructura social avançada basada en barangays liderats per datus (caps). Tanmateix, l’arribada dels colonitzadors espanyols a partir del segle xvi va imposar un sistema de dominació que va reconfigurar les relacions de poder a la regió. L’enfocament en l’evangelització catòlica, promogut per ordes religiosos com els agustins, va transformar les pràctiques culturals i religioses locals, buscant integrar els habitants de les terres baixes dins d’una estructura colonial que afavorís la lleialtat a l’Imperi espanyol. Les conversions al cristianisme van esdevenir una eina clau per consolidar el control, debilitant les estructures tradicionals i promovent una nova identitat religiosa compartida.
Socialment, el segle XIX a Iloilo va estar marcat per l’impacte de la jerarquia colonial que promovia estereotips de civilització davant dels grups indígenes. Els colonitzadors espanyols van utilitzar etiquetes que reforçaven les divisions entre els habitants de les terres baixes, considerats més civilitzats, i aquells de les terres altes, com els sulod-bukidnon i els ati, percebuts com menys avançats. Aquesta categorització simplificava la rica diversitat cultural de la regió i perpetuava desigualtats en marginar els grups que no s’adaptaven al sistema colonial. Les poblacions mestisses, com els sangleys, no estaven exemptes d’aquestes categoritzacions denigrants. A més, la implementació de polítiques colonials com el tribut i el treball forçós va exacerbar aquestes desigualtats, generant descontentament i resistència entre les comunitats locals.
Econòmicament, Iloilo es va destacar per convertir-se en un important centre de comerç sucrer a finals del segle XIX, impulsat per l’expansió de la producció de sucre i la creixent demanda dels mercats internacionals. Aquest desenvolupament econòmic va ser liderat per una elit local, composta principalment per mestissos xinesos coneguts com a sangleys, que van capitalitzar la producció i el comerç del sucre. La concentració de terres i capital en mans d’aquesta elit va resultar en una creixent desigualtat social, mitjançant la qual petits agricultors i comunitats indígenes sovint van ser desplaçats o integrats en un sistema econòmic que prioritzava la producció per a l’exportació per damunt de les necessitats locals.
La influència dels frares espanyols va ser també significativa en la gestió de l’administració local, actuant com a intermediaris entre el govern colonial i les comunitats indígenes. La manca de personal civil espanyol va fer que els frares assumissin rols de lideratge en l’administració, l’educació i el desenvolupament econòmic, cosa que va provocar tensions tant amb les autoritats civils com amb les poblacions locals, que sovint veien en ells una figura d’opressió en comptes d’ajuda. La resistència a la dominació colonial es va manifestar en diversos episodis al llarg del segle, incloent-hi la rebel·lió d’Antique el 1888, que va reflectir el descontentament de les poblacions locals vers les polítiques colonials i la corrupció del clergat. Aquest esdeveniment va demostrar la capacitat d’organització i de resistència de les comunitats indígenes davant les injustícies percebudes, subratllant el desig d’autodeterminació i la lluita per l’autonomia que caracteritzaria les posteriors aspiracions independentistes filipines.
Estimació de la procedència
El mapa de les illes Filipines de Pedro Murillo Velarde, conegut com la «mare de tots els mapes filipins», és un símbol històric i cultural que reflecteix les complexitats del colonialisme espanyol a les Filipines. Aquest mapa, creat el 1734 per Pedro Murillo Velarde, un jesuïta espanyol, en col·laboració amb el gravador filipí Nicolás de la Cruz Bagay, és un testimoni de la geografia, la diversitat cultural i les rutes comercials de l’arxipèlag filipí durant l’era colonial.
Durant el segle XIX, les Filipines van experimentar una sèrie de transformacions econòmiques i socials a causa de l’expansió del comerç internacional i les inversions estrangeres. Iloilo, la segona ciutat més important de l’arxipèlag en aquella època, es va beneficiar significativament d’aquestes inversions gràcies al seu port estratègic, facilitant les relacions comercials amb altres regions i el món exterior.
En aquest context, Crisanto Pineda, advocat de professió, va emergir com una figura prominent. Nascut a Tondo, Manila, Pineda es va traslladar a Iloilo, on va destacar com a advocat, periodista i empresari. Pineda, mestís sangley (terme arcaic utilitzat a les Filipines durant l’era colonial espanyola per descriure les persones d’ascendència mixta xinesa i filipina nativa), va formar part d’una elit local que buscava ascendir en la jerarquia colonial. Malgrat els seus èxits, com obtenir el títol d’advocat de la Reial Audiència de Filipines el 1872, i les seves múltiples activitats empresarials, va enfrontar desafiaments per culpa de la seva ascendència mestissa, fet que el va portar a lluitar pel reconeixement dels seus drets i posició social.
Crisanto Pineda va viatjar a Espanya el 1887 amb diversos objectius. En primer lloc, buscava convalidar el seu títol d’advocat de la Reial Audiència de Filipines per obtenir el de llicenciat en Dret Canònic i Civil a Espanya. Aquesta convalidació era important per assegurar el seu reconeixement professional i augmentar els seus ingressos. A més, Pineda estava interessat a resoldre diversos plets relacionats amb les seves activitats empresarials a Iloilo, on havia fet front a conflictes per la gestió de barreres i peatges, així com per les seves activitats com a contractista i empresari. Una altra raó significativa del seu viatge va ser l’obtenció d’un títol nobiliari, la qual cosa reflectia la seva aspiració d’elevar el seu estatus social en el context colonial. El febrer de 1888, Pineda va rebre un Reial Despatx de Noblesa i Armes que li va permetre ser considerat gentilhome, un assoliment fora del comú per a un mestís sangley en la jerarquia social colonial.
Durant la seva estada a Espanya, Pineda va conèixer Víctor Balaguer, llavors ministre d’Ultramar, i va mostrar interès en les col·leccions filipines de la Biblioteca Museu de Vilanova i la Geltrú. Pineda va visitar la BMVB abans de tornar a Manila i va quedar impressionat per la col·lecció filipina. Com a mostra d’agraïment i de col·laboració, Pineda va decidir donar un exemplar del Noli me tangere de José Rizal durant la seva visita al museu. Posteriorment, va enviar des de les Filipines una còpia del mapa de Murillo Velarde a la biblioteca, destacant-ne l’antiguitat i la importància històrica del document.
L’arribada del mapa a Catalunya està envoltada de misteri, ja que no se sap exactament com Pineda va obtenir-ne la còpia. No obstant això, és probable que, després de la modificació de 1788, s’imprimissin còpies addicionals a les Filipines. Atès que el 1887 les planxes de coure originals havien estat modificades per restaurar el nom de la Companyia de Jesús, resulta improbable que la còpia «censurada» fos produïda després d’aquesta data. El mapa va ser enviat a Vilanova juntament amb altres documents i llibres filipins, reflectint la intenció de Pineda de preservar i compartir la cultura filipina amb el món. Aquesta donació subratlla el seu compromís amb el reconeixement i la difusió del patrimoni cultural filipí, malgrat les complexitats de la seva pròpia identitat mestissa i els reptes que va enfrontar en el context colonial.
La decisió de Crisanto Pineda de donar el mapa de Murillo Velarde a la BMVB pot entendre’s en el context dels seus interessos personals, professionals i sociopolítics, així com pel seu desig de deixar un llegat significatiu. Una de les raons fonamentals per a la donació del mapa va ser la consolidació del seu estatus social i professional. Pineda, un mestís d’origen xinès i espanyol, havia treballat molt per millorar la seva posició dins de la jerarquia colonial. Durant el seu viatge a Espanya, buscava convalidar el seu títol d’advocat i obtenir un reconeixement formal del seu estatus social en rebre un Reial Despatx de Noblesa i Armes. La donació del mapa de Murillo Velarde pot haver estat un gest estratègic per enfortir les seves relacions amb figures influents com Víctor Balaguer, el ministre d’Ultramar, que tenia la capacitat de facilitar aquests objectius.
A més, Pineda mostrava un interès genuí per preservar i difondre la cultura filipina, com ho demostra la seva donació d’un exemplar del Noli me tangere de José Rizal durant la seva visita al museu. En donar el mapa, Pineda va contribuir a una col·lecció que destacava el patrimoni cultural de les Filipines a Europa, subratllant la riquesa històrica de l’arxipèlag i la seva rellevància en un context global. També és important considerar la xarxa de contactes i alineació maçònica que tant Pineda com Balaguer compartien. Aquesta connexió a través de la maçoneria podria haver facilitat una relació de confiança i de col·laboració. Aquesta alineació ideològica i social podria haver motivat Pineda a triar Balaguer com a destinatari d’un objecte cultural de gran valor i significat.
D’altra banda, en fer aquesta donació, Pineda es va assegurar que el seu nom quedés associat a un acte de preservació cultural, cosa que li va proporcionar un sentit de llegat i contribució perdurable a la història i la cultura filipines. Assegurar-se un lloc en la història com a benefactor cultural hauria estat una motivació poderosa per a algú de la seva posició i antecedents. Finalment, la carta de Pineda a Balaguer agraint les recomanacions que el ministre li havia proporcionat suggereix que Pineda veia a Balaguer com aliat i benefactor que podria ajudar-lo en els seus objectius personals i professionals. La donació del mapa podria haver estat un acte de reciprocitat per enfortir aquesta relació i obtenir més suport en les seves causes.
En conclusió, la donació del mapa de Murillo Velarde per part de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer va ser probablement un acte multifacètic que va combinar les seves aspiracions personals, el seu interès per promoure la cultura filipina, i el seu desig d’establir i mantenir connexions estratègiques en un entorn polític i social complex. A través d’aquesta donació, Pineda no només va contribuir a la preservació d’un important patrimoni cultural, sinó que també va consolidar el seu lloc en la història com a un actor clau en la difusió del llegat filipí a Europa.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
La recerca de procedència d’aquest mapa es va dur a terme durant l’any 2023. Posteriorment, en un viatge institucional fet a les illes Filipines, es van presentar els resultats a la Comissió Nacional de Patrimoni i a la Direcció dels Museus Nacionals. També es va tenir l’oportunitat d’entrevistar un descendent del donant, que va enriquir els resultats de la recerca.
Possibles classificacions alternatives
Pel que fa a la informació del mapa, caldria datar-lo correctament a l’inventari. D’altra banda, en cas d’exhibir-lo, seria recomanable contextualitzar com va arribar al museu, incloent-hi una anàlisi descolonial de les causes que van poder impulsar la donació.
Fonts complementàries
Aguilera Fernández, M. (2018). La reimplantación de la Compañía de Jesús en Filipinas: De la restauración a la revolución filipina (1815-1898) [tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona]. <https://www.educacion.gob.es/teseo/imprimirFicheroTesis.do> [consulta: 19-08-2023].
Agustinos Recoletos (11 de febrer de 2021). Fray Juan de la Concepción, agustino recoleto e insigne historiador. <https://www.agustinosrecoletos.org/actualidad/17938/fray-juan-de-la-concepcion-agustino-recoleto-e-insigne-historiador> [consulta: 12-08-2023].
Altić, M. (2018). Jesuit contribution to the mapping of the Philippine Islands: A case of the 1734 Pedro Murillo Velarde’s Chart. Dins Martijn Storms et al. (ed.), Mapping Asia: Cartographic Encounters Between East and West. Cham: Springer. <https://link.springer.com/chapter/10.1007/978-3-319-90406-1_5> [consulta: 08-07-2023].
Archivo Histórico Nacional, fons d’Ultramar, lligall 5347, exp. 18.
Artigas y Cuerva, M. (1902). Los periódicos filipinos: La más completa bibliografía publicada hasta la fecha acerca de los papeles públicos filipinos [microfilm]. Manila: Biblioteca Nacional Filipina. <https://archive.org/details/arb8044.0001.001.umich.edu/mode/2up> [consulta: 21-08-2023].
Balaguer, V. (1887). Carta manuscrita de Víctor Balaguer a Joan Oliva. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura: Oliva/437. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Boletín de la Biblioteca Museo Balaguer (26 de novembre de 1888). Any I, (50), 8. Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Concepción, Fray Juan de la (1788). Historia general de Philipinas, conquistas espirituales y temporales de estos españoles dominios, establecimientos progresos y decadencias: comprehende los imperios reinos y provincias de islas y continentes con quienes há havido communicacion y comercio por immediatas coincidencias: con noticias universales geographicas hidrographicas de historia natural, de politica de costumbres y de religiones… Manila: Impr. Del Seminar. Conciliar y Real de S. Carlos. Fons general, signatura XVIII/451. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Díaz, C. (19 de gener de 2019). Damián Domingo, pintor y maestro filipino. Cuaderno de Sofonisba. <http://cuadernodesofonisba.blogspot.com/2019/01/damian-domingo-pintor-y-maestro-de.html> [consulta: 22-08-2023].
Díaz de la Guardia y López, L. (2001). Datos para una biografía del jurista Pedro Murillo Velarde y Bravo. Espacio, Tiempo y Forma, sèrie IV H.ª Moderna, XIV, 407-471.
Esquire Philippines (4 de maig de 2017). We have the mysterious map that proves the West Philippine Sea is ours. Esquire Magazine. <https://www.esquiremag.ph/politics/news/mel-velarde-murillo-map-a00203-20170504-lfrm> [consulta: 11-08-2023].
Expedient de beca dels fills d’Anselmo Pineda. Archivo Histórico Nacional. Fons d’Ultramar, lligall 472, exp. 36.
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España. <http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/bdh0000046951> [consulta: 25-08-2023].
González Cabrera Bueno, J. (1734). Navegacion especulativa, y practica, con la explicacion de algunos instrumentos, que estan mas en uso en los navegantes, con las reglas necesarias para su verdadero vso… Manila: Convento de Nuestra Señora de los Ángeles de la Orden de Nro. Seraphico Padre San Francisco.
Guardiola, J. (2006). El imaginario colonial: Fotografía en Filipinas durante el período español 1860-1898. Barcelona: Casa Asia.
Jesuïtes (1887). Cartas de los PP. de la Compañía de Jesús de la Misión de Filipinas. Cuaderno 6.º. Manila: M. Pérez, hijo. Fons general, signatura SL 22293. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Jesuïtes (1887). Cartas de los PP. de la Compañía de Jesús de la Misión de Filipinas. Cuaderno 7.º. Manila: M. Pérez, hijo. Signatura HA/10028. Madrid: Biblioteca Nacional de España. <http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000047409&page=1> [consulta: 20-08-2023].
La Ilustración de Occidente (7 d’octubre de 1877). Any I, (1), 2. Hemeroteca Municipal de Madrid, signatura 651/3.
La Oceanía Española (14 d’octubre de 1884). Any VIII, (238). <https://prensahistorica.mcu.es/es/publicaciones/verNumero.do?idNumero=1000746708> [consulta: 21-08-2023].
—(8 de maig de 1887). Any XI, (104), 3. <https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=392123&posicion=3&presentacion=pagina> [consulta: 22-08-2023].
—(19 de maig de 1889). Any XIII, (115), 3. <https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=316387&posicion=3&presentacion=pagina> [consulta: 22-08-2023].
—(1 de juny de 1889). Any XIII, (125), 2. <https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=316397&posicion=2&presentacion=pagina> [consulta: 22-08-2023].
La Vanguardia. Diario filipino independiente (25 de juliol de 1933). Any XXIV, (149), 11. <https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1000379954&posicion=11&presentacion=pagina> [consulta: 20-08-2023].
Medina, J. T. (2000). Historia de la imprenta en los antiguos dominios españoles de América y Oceanía (vol. II). Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. <https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/historia-de-la-imprenta-en-los-antiguos-dominios-espanoles-de-america-y-oceania-tomo-ii–0/html/> [consulta: 08-08-2023].
Murillo Velarde, P. (1752). Catecismo ó instruccion christiana, en que se explican los mysterios de nuestra sante fè, y se exhorta a huir de los vicios y abrazar las virtudes / lo escribia el P. Pedro Murillo Velarde, de la Compañia de Jesus, procurador general de la provincia de Philipinas… Madrid: Imprenta de los Herederos de Francisco del Hierro.
—(1752). Geographia Historica [en línia]. Madrid: En la Oficina de D. Gabriel Ramírez [et al.], I, cap. 1, p. 1. <https://www.bibliotecavirtualdeandalucia.es/catalogo/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=88492> [consulta: 16-07-2023].
—(1752). Geographia historica, de las islas philipinas, del africa, y de sus islas adyacentes [en línia]. Madrid: En la Oficina de D. Gabriel Ramírez [et al.], VIII, foli 71. <https://books.google.es/books?id=8Nl5DlMZS9YC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false> [consulta: 09-07-2023].
—(1749). Historia de la Prouincia de Philipinas de la Compañía de Iesus: segunda parte, que comprehende los progresos de esta Prouincia desde el año 1616 hasta el de 1716 / por el P. Pedro Murillo Velarde de la Compañia de Iesus … Manila: Imprenta de la Compañía de Iesús, por D. Nicolás de la Cruz Bagay. <https://books.google.es/books?id=8Nl5DlMZS9YC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false> [consulta: 09-07-2023].
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer. <https://cataleg.victorbalaguer.cat/cgi-bin/koha/opac-detail.pl?biblionumber=145507&query_desc=kw%2Cwrdl%3A%20Mindanao> [consulta: 26-08-2023].
—(1888). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/651. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Pardo Tavera, T. H. (1893). Noticias sobre la imprenta y el grabado en Filipinas. Madrid: Hijos de M. G. Fernández. <http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000120192&page=1> [consulta: 12-08-2023].
—(1894). El mapa de Filipinas del P. Murillo Velarde. Manila: Chofré y Comp. Fons general, signatura F912/1. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Pineda, C. (1888). Carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura: 8800512. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
—(1888). Carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura: 8800815. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
—(1888). Carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura: Ms. 385/064. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
—(1889). Carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura: 8900603. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
—(1889). Carta manuscrita de Crisanto Pineda a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura: 8900109. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
The Scots Magazine (1763), 25, 235. <https://books.google.es/books?id=vtg5AQAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false> [consulta: 13-08-2023].
Valdés Tamón, F. (1733). [Carta de Valdés Tamón sobre mapes de Murillo Velarde-còpia]. Manila. FILIPINAS,384,N.24/UI-Correspondencia de los gobernadores con la vía reservada/1D-Audiencia de Filipinas/Sc-Gobierno. Sevilla: Archivo General de Indias. <https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/description/3629807> [consulta: 16-07-2023].
Villoria Prieto, C. (2015). La producción cartográfica del jesuita Pedro Murillo Velarde (1696-1753). Dins F. L. de la Puente i F. J. Mateos Ascacíbar (ed.), El siglo de las Luces: III Centenario del Nacimiento de José de Hermosilla (1715-1776), XVI Jornadas de Historia en Llerena. Llerena: Sociedad Extremeña de Historia.
