Síntesi dels resultats
La sella de muntar per a dona feta de bejuco, procedent de la província de Camarines Sur, Filipines, és un objecte que reflecteix la complexa interacció cultural i política del període colonial espanyol. Donada per Regino García y Baza, un reconegut artista i botànic filipí, la peça va formar part de l’Exposició General de les Illes Filipines el 1887, organitzada per Víctor Balaguer a Madrid. Posteriorment, el mateix García durant el desembre del 1887 va donar-la (junt amb una altra muntura) a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
La sella va ser exhibida a la secció «Població» de l’exposició, que pretenia mostrar la vida quotidiana filipina als visitants europeus des d’una perspectiva etnogràfica. Després de l’exposició, la sella va ser donada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, convertint-se en part d’una col·lecció que il·lustrava l’intercanvi cultural i el domini colonial de l’època. El seu transport a Espanya va ser realitzat mitjançant un sistema centralitzat de recollida d’artefactes, reflectint les jerarquies colonials que involucraven les elits locals sota la supervisió d’autoritats colonials. Encara que la donació de García s’inscrivia en un esforç per preservar la riquesa cultural filipina, també s’ha d’entendre dins del marc de les dinàmiques de poder i les narratives colonials imperants.
Víctor Balaguer, un destacat polític i intel·lectual català, va tenir un paper fonamental en l’organització de l’exposició. Com a ministre d’Ultramar i fundador de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Balaguer va ser un dels principals impulsors de la recopilació i exhibició d’artefactes colonials. La correspondència de Balaguer i el Butlletí de la BMVB esmenten l’enviament d’objectes a Vilanova després de l’exposició. Entre l’octubre del 1887 i el febrer de 1888, es van registrar donacions procedents de la mostra, encara que alguns objectes no van aparèixer en les publicacions del museu. Balaguer va facilitar la transferència d’aquests objectes a Vilanova, consolidant el seu paper com a promotor clau de la difusió cultural i del llegat filipí a Europa.
L’exposició va incloure una àmplia gamma d’artefactes destinats a proporcionar una visió entenedora de la vida i la cultura filipines. No obstant això, les descripcions i la contextualització d’aquests objectes van ser sovint insuficients, la qual cosa va limitar la comprensió del públic sobre la veritable complexitat cultural i religiosa de Filipines.
L’Exposició General de les Illes Filipines de 1887 va tenir un impacte significatiu en la percepció pública i la política colonial espanyola. Va ser un intent de reafirmar el control colonial i demostrar el coneixement i domini espanyol sobre les Filipines. La inclusió d’un zoològic humà, on es va exhibir a persones de les regions més resistents al domini espanyol, reflectia la necessitat de justificar la presència i accions colonials. L’arribada de la peça a Vilanova i la seva posterior exhibició simbolitza el llegat i les contradiccions del colonialisme espanyol, així com l’interès per documentar i preservar cultures que van ser alterades i reinterpretades sota un prisma colonial.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La primera notícia que trobem d’aquesta peça està al Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer del desembre del 1887. En aquesta entrada consta que Regino García y Baza fa un donatiu de dues selles o muntures albayanes i dos ganivets (bolos). Paral·lelament, al Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas també consta que Regino García y Baza dona dues muntures de bejuco, una per a dona i l’altre per a home, ambdues provinents de la província de Camarines Sur (abans anomenada «Nueva Cáceres»). Gràcies a aquesta informació, podem deduir que la sella de muntura de dona de la qual es parla tant al butlletí com al catàleg és la que consta en aquest informe de procedència.
Regino García y Baza (1840-1916) va ser un destacat artista, botànic i forestal filipí. García es va formar com a topògraf, pintor i botànic, i es va involucrar activament en el servei civil, cosa que li va permetre aplicar les seves habilitats tant artístiques com científiques en múltiples projectes. Va ser cap de personal del Jardí Botànic de Manila i membre de la Societat Espanyola d’Història Natural. Una de les seves obres més destacades és El labrador, pintura exposada al Museu Nacional del Prado.
Regino García y Baza va ser seleccionat per Sebastián Vidal y Soler, qui dirigia la participació filipina a l’exposició, per assistir en la preparació i exhibició dels elements que representaven les Filipines. García va supervisar la construcció de les cases de bambú i nipa que recreaven les estructures típiques filipines i va dirigir les exhibicions de la secció forestal. La seva habilitat per classificar i exhibir espècimens botànics va ser essencial per a la mostra de la riquesa forestal de les illes.
La contribució de García va ser àmpliament reconeguda durant l’exposició. Va rebre mencions honorífiques per les seves pintures que representaven vistes i temes filipins, així com una medalla d’or per les seves exhibicions d’arròs a l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid el 1887 i a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. El seu treball va ser fonamental per destacar la diversitat i l’abundància de recursos naturals a l’arxipèlag, encara que aquestes exhibicions s’emmarcaven en una narrativa que servia als interessos colonials.
Sabem que van ser enviats objectes de l’Exposició General de les Illes Filipines fins a la BMVB gràcies a Víctor Balaguer. Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901) fou un polític, escriptor, periodista i historiador català. L’any 1884 inaugurà a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu Víctor Balaguer que esdevingué una institució que oferia serveis de biblioteca, hemeroteca, museu i centre d’ensenyament. Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions, i participà en la creació del Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid —que ell mateix va dirigir fins a la seva mort— i el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila. Paral·lelament, Balaguer fou el vertader artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887, al parc del Retiro de Madrid.
Al Butlletí de la BMVB del juliol de 1887, pàgina 5, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. Al final de la notícia, apareix un paràgraf independent que diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres directament a Filipines, com el mapa etnogràfic de Mindanao enviat des d’allà fins a Vilanova (Oliva, 1887: 1). La correspondència de Balaguer i el butlletí també mencionen l’enviament d’objectes a Vilanova després de l’exposició. Entre l’octubre del 1887 i el febrer de 1888 es van registrar donacions provinents de la mostra, tot i que alguns objectes no apareixen en les publicacions del museu. En el cas de García, es tractava d’un dels expositors que van donar públicament les seves peces a la col·lecció de la BMVB.
L’artefacte MBVB-8329 va figurar a la secció segona de l’exposició —anomenada «Població»— que va ser ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època —incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag—. Un cop s’inaugura l’esdeveniment, però, apareix com una secció eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez; 46). Si bé l’objectiu explícit dels organitzadors de l’exhibició, pel que fa a aquesta secció segona, era el d’oferir als visitants peninsulars un acostament a la vida quotidiana dels nadius filipins —«Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243)—, s’ha de tenir en compte que en el moment en què ens trobem creix la percepció que la possessió de la colònia perilla pel fet que altres potències imperials manifesten un interès cada cop més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic.
Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 en relació amb les illes Carolines, evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez; 35). Així, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Pel que fa a la recol·lecció d’objectes, es posà en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, amb les seves respectives ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on marxaven cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com assenyala Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (ibídem: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils.
Context d’adquisició
Entre 1882 i 1887, les Filipines van viure un període de canvis significatius, marcat per les tensions i contradiccions del colonialisme espanyol. Aquest context va influir directament en l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887, que es va presentar com un aparador de les illes al món, però que també va reflectir les desigualtats i resistències presents en la societat colonial.
Durant aquests anys, l’administració colonial espanyola intentava consolidar el seu control sobre les Filipines, fent front a creixents demandes de reforma i autonomia per part de la població filipina. L’estructura social estava profundament jerarquitzada, amb una elit mestissa i nativa que cercava una major participació en el Govern i el reconeixement dels seus drets. Malgrat aquestes aspiracions, la discriminació racial i l’exclusió política eren pràctiques comunes que perpetuaven la subordinació de la majoria filipina.
L’aparició de moviments reformistes i nacionalistes filipins, impulsats per figures com José Rizal, va començar a qüestionar el domini colonial, exigint una representació més justa i el respecte als drets civils. Aquest context de resistència i identitat cultural florent va ser crucial en la configuració del clima polític i social de l’època.
Internament, les Filipines afrontaven una sèrie de conflictes que reflectien el descontentament davant el domini espanyol. L’economia del país estava en expansió, però les condicions laborals eren dures, i l’explotació dels treballadors a les plantacions i les indústries era rampant. Les tensions entre les comunitats indígenes i les autoritats colonials també es van intensificar, sovint esclatant en conflictes locals i resistències armades. Les comunitats musulmanes a Mindanao i les muntanyes de Luzon es van mantenir majorment fora del control colonial directe, i aquestes àrees eren vistes com a focus de resistència a l’autoritat espanyola.
La lluita pels drets agraris va ser un altre punt crític, ja que molts camperols afrontaven el desposseïment de les seves terres ancestrals, cosa que provocava enfrontaments entre els terratinents ajudats pel Govern colonial i les comunitats indígenes. Aquests conflictes interns revelaven les tensions subjacents entre els objectius colonials d’Espanya i les realitats i necessitats locals.
En l’àmbit econòmic, les Filipines van experimentar un creixement a causa de l’expansió del comerç internacional. No obstant això, aquest auge va beneficiar principalment els interessos colonials i una petita elit local, mentre que la major part de la població continuava patint condicions laborals precàries i explotació. L’obertura de ports i la inversió estrangera van transformar ciutats com Iloilo en centres econòmics, però també van aprofundir les desigualtats i la dependència econòmica de la metròpoli.
Geopolíticament, les Filipines es trobaven en una posició estratègica al sud-est asiàtic, una àrea d’interès creixent per a les potències colonials. Espanya, en el seu esforç per mantenir la seva presència al Pacífic, feia front a pressions externes d’altres potències europees. Alemanya, en particular, va mostrar interès a expandir la seva influència al Pacífic, cosa que va portar a tensions sobre les illes Carolines. Aquest conflicte gairebé va conduir a una confrontació directa entre Espanya i Alemanya el 1885, que només es va resoldre mitjançant la mediació del papa Lleó XIII, que va reconèixer la sobirania espanyola sobre les illes, però va permetre a Alemanya establir-hi una estació comercial.
A més, la creixent influència dels Estats Units al Pacífic començava a ser un factor significatiu. Aquestes pressions externes incrementaven la necessitat d’Espanya de mostrar un control ferm sobre les Filipines, utilitzant esdeveniments com l’Exposició General de 1887 per reafirmar la seva autoritat i demostrar la seva capacitat de gestionar les seves colònies de manera efectiva.
L’Exposició General de 1887 va ser concebuda com una eina propagandística per reforçar la imatge de les Filipines com una possessió valuosa de l’Imperi espanyol. L’exposició va representar un intent de legitimar la dominació colonial mitjançant l’exhibició de la riquesa cultural i natural de les illes, presentades sota una narrativa que invisibilitzava les contribucions i perspectives filipines.
El procés de recol·lecció d’objectes per a l’exposició va reflectir les jerarquies colonials, amb comissions locals, provincials i centrals integrades per les elits indígenes i les autoritats colonials. A través d’aquestes mostres, es buscava imposar una visió eurocèntrica que subestimava la complexitat cultural filipina i la seva resistència al colonialisme.
No obstant això, l’exposició també va proporcionar als filipins una plataforma per mostrar la seva cultura i tradicions, desafiant la narrativa colonial. Malgrat les limitacions imposades, les elits locals van aprofitar l’oportunitat per reivindicar la seva identitat i demostrar la riquesa de la seva herència cultural, evidenciant el dinamisme i la resiliència del poble filipí.
Estimació de la procedència
L’objecte en qüestió és una sella de muntar per a dona feta de bejuco, procedent de la província de Camarines Sur, Filipines (antigament coneguda com «Nueva Cáceres»). Aquest objecte va ser donat per Regino García y Baza, un destacat artista, botànic i forestal filipí, conegut pel seu treball en la classificació i exhibició d’espècimens botànics i culturals durant l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887. La primera menció d’aquesta peça es troba en el Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de desembre de 1887, on es registra com a part d’un donatiu de García que incloïa dues selles de muntar i dos ganivets (bolos).
El possible viatge d’aquesta peça comença amb la seva inclusió en l’Exposició General de les Illes Filipines el 1887, celebrada al parc del Retiro de Madrid. L’exposició va ser organitzada per Víctor Balaguer, un destacat polític que exercia de ministre d’Ultramar espanyol. Aquest esdeveniment buscava afirmar la presència i el control colonial espanyol sobre les Filipines en un context de creixents tensions geopolítiques. La seva intenció era presentar les Filipines com una possessió valuosa de l’imperi, exhibint artefactes culturals i naturals en un marc que servís als interessos colonials.
Durant l’exposició, la sella de muntar va formar part de la secció «Població», que tenia com a objectiu mostrar aspectes de la vida quotidiana filipina. No obstant això, aquesta secció va adquirir un enfocament eminentment etnogràfic, per tal de proporcionar als visitants europeus una visió del caràcter i costums dels habitants filipins. Després de l’exposició, Regino García y Baza va donar públicament la sella de muntar a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, com a part d’un reconeixement a l’organització de l’esdeveniment i a la seva relació amb Balaguer.
El transport de la peça des de Filipines fins a Espanya es va realitzar a través d’un sistema centralitzat de recollida d’artefactes, amb seu a Manila, i es van enviar els objectes a bord de les embarcacions de la Companyia Transatlàntica. Aquest procés reflectia les jerarquies colonials de l’època, on les elits locals i indígenes estaven involucrades en la recollida d’objectes sota la supervisió de les autoritats colonials.
La inclusió de la sella de muntar en la col·lecció de la BMVB és un exemple de l’intercanvi cultural i la transferència d’objectes que va tenir lloc durant el període colonial, i posa de manifest les complexitats de la interacció entre colonitzadors i colonitzats. Encara que la donació de García va ser part d’un esforç per conservar i exhibir la riquesa cultural filipina, també s’ha de veure en el context més ampli de les dinàmiques de poder i les narratives colonials que van caracteritzar l’època.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Caldria continuar analitzant la peça per poder determinar a quin grup etnolingüístic pertany. Paral·lelament, seria interessant continuar investigant la figura del donant per poder entendre quina vinculació mantenia aquest amb l’administració colonial espanyola i, conseqüentment, amb l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines del 1887.
Possibles classificacions alternatives
Amb els resultats obtinguts es poden actualitzar alguns camps a la fitxa d’inventari d’aquest objecte:
Lloc de producció/origen: Camarines Sud (abans anomenada «Nova Cáceres», illa de Luzon)
Donant o venedor/a: Regino García y Baza (1840-1916)
Data d’adquisició per part de la institució: Desembre de 1887
Fonts complementàries
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
García y Baza, R. (s. d.). Regino García y Baza. Prabook. <https://prabook.com/web/regino.garcia_y_baza/3776028#google_vignette> [consulta: 08/08/2024].
La Ilustración. Revista Hispanoamericana (1887). Any 8, (360). Barcelona: Luis Tasso.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Pérez, Á. (1902). Igorrotes: Estudio geográfico y etnográfico sobre algunos distritos del norte de Luzón. Imp. de «El Mercantil».
Ruiz Gutiérrez, A. (2012). Arte indígena del norte de Filipinas: Los grupos étnicos de la Cordillera de Luzón. Granada: Atrio.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
