Síntesi dels resultats
L’armadura kurab-a-kulang, originària de Jolo, representa un exemple clar de la influència espanyola en l’armament tradicional de les Filipines. Utilitzada pels bangsamoros del sud de les Filipines, aquesta armadura no només il·lustra l’adaptació de tècniques de disseny europees, sinó que també simbolitza la resistència cultural davant la dominació colonial.
L’armadura és un testimoni de la capacitat dels bangsamoros per adaptar-se i resistir a la influència colonial espanyola. Tot i l’impacte del colonialisme, les comunitats locals van assimilar elements del disseny espanyol per crear armadures utilitzant materials locals com la banya de carabao i l’argent repussat. Aquest procés de sincretisme va permetre els bangsamoros integrar influències europees mentre mantenien elements distintius de la seva pròpia tradició, creant peces úniques que reflectien tant adaptació com resistència.
Durant el conflicte colonial, el sultà Harun va ser nomenat sultà de Sulu pel governador espanyol, un moviment que va generar tensions i conflictes dins de les Filipines. La presa de Tapul el 24 de maig de 1887, on es va obtenir l’armadura en qüestió, va ser part d’un esforç més ampli per consolidar el control espanyol a la regió. Els espanyols van exhibir l’armadura i altres armes capturades a l’Exposició General de Filipines a Madrid, com a prova de les seves conquestes militars.
L’armadura de Tapul, juntament amb altres armes pesants, va ser enviada a l’Exposició de Madrid per la Mestrança de Manila. Aquest ens era responsable de la fabricació, manteniment i distribució d’armament a les forces militars espanyoles a les Filipines. En l’exposició, el Museu d’Artilleria va incloure aquesta armadura com a part de la seva col·lecció, al costat de lantakas i altres armes confiscades durant les operacions militars a Jolo. L’exhibició d’aquests objectes era un acte d’apropiació cultural i propagandístic per part dels colonitzadors espanyols, que buscaven presentar la dominació espanyola com a civilitzadora.
L’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada a Madrid el 1887, va ser una plataforma clau per ampliar la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB). Com a ministre d’Ultramar, Balaguer va jugar-ne un paper decisiu en la seva organització, que va servir per escenificar el domini espanyol sobre les Filipines. Tot i que l’exposició es va presentar com una mostra de la vida quotidiana filipina, en realitat tenia com a objectiu reforçar la imatge de control i influència d’Espanya sobre les seves possessions asiàtiques. Balaguer va utilitzar aquesta oportunitat per adquirir nombrosos objectes i llibres per a la seva col·lecció. La presentació d’un «zoològic humà», on es van exhibir persones filipines, exemplifica l’apropiació cultural i la manipulació de narratives colonials per part dels espanyols. Aquesta exposició va permetre que molts objectes acabessin a la BMVB, enriquint la seva col·lecció filipina i deixant un llegat de col·leccions que serveixen com a testimoni de les dinàmiques colonials de l’època.
L’armadura de Tapul, actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, és una peça significativa que permet reflexionar sobre les relacions de poder i resistència durant l’època colonial. La seva presència en la col·lecció del museu ofereix una oportunitat per reconsiderar narratives històriques i ressaltar les agències locals en la seva lluita per la preservació cultural.
La història de l’armadura kurab-a-kulang subratlla la complexitat de les dinàmiques colonials a les Filipines. Tot i les narratives colonials que busquen invisibilitzar les contribucions i resistències locals, aquesta armadura demostra l’enginy i la resiliència dels bangsamoros en la seva lluita per mantenir la seva identitat i tradicions enfront de la dominació espanyola. La presència d’aquesta peça al museu, així com l’arxiu documental sobre Filipines existent a la BMVB, serveixen com a recordatori de la rica història de resistència i adaptació cultural dels pobles colonitzats.
Reconstrucció cronològica de la procedència
L’armadura kurab-a-kulang, originària de Jolo, és un exemple destacat de la influència espanyola en l’armament tradicional de les illes Filipines. Utilitzada pels bangsamoros del sud de les Filipines, aquesta armadura mostra una clara assimilació de les tècniques de disseny espanyoles, ja que les nadiues locals copiaren les armadures que havien vist mentre estaven capturades per les forces espanyoles. Adaptades als materials disponibles en el seu entorn, aquestes armadures eren elaborades amb banya de carabao, argent repussat, metall i baules de cadenes, i sovint presentaven decoracions distintives a la part del pit. Aquest procés de síntesi cultural i tecnològica va permetre als bangsamoros combinar les influències europees amb les seves tradicions locals, creant una peça única que reflectia tant la resistència com l’adaptació davant la dominació colonial. Podria ser l’objecte que consta a l’arxiu antic del museu [etnografia, 136, panòplia G, núm. 6] que diu: «Según la etiqueta esta cota fue quitada a un moro muerto en la toma de Zapul (Joló), en 24 de mayo de 1887».
El sultà Harun, el nom complet del qual era Muhamad Harun ar-Rashid, va ser nomenat sultà de Sulu pel governador general de Filipines, Emilio Terrero, des de 1886 fins a la seva abdicació el 1893. Va néixer a Palawan i va morir el 1899. Com a datu (cap) de Palawan, va ser clau per a la signatura d’un tractat de pau amb els espanyols el 1878. El seu nomenament va generar una disputa successòria i un nou enfrontament bèl·lic a les Filipines. Després de la mort de Badaruddin II, dos successors al tron es van proclamar sultans alhora. El 1885, Harun va ser enviat a Manila per mediar i el 1886 va ser nomenat sultà de Sulu. Això no obstant, el seu nomenament va causar friccions i hostilitats locals. L’octubre de 1886, Harun, amb Pedro Ortuoste, va partir cap a Sulu on va haver de residir sota protecció espanyola arran de la resistència local. Els datus principals no el van reconèixer. El febrer de 1887, el governador general va declarar l’estat de guerra.
El 15 d’abril de 1887, es va iniciar l’ofensiva cap a Maimbung (capital del sultanat i ciutat santa per als tausug) amb una guarnició de vuit-cents homes. L’endemà, vaixells de guerra es van apropar per la costa, unint-se al sultà Harun i als seus guerrers. La fortificació de Maimbung va ser atacada per terra i mar i va haver-hi combats cos a cos. La cotta (fort) va quedar en mans de l’Exèrcit espanyol, tot i que les baixes van ser nombroses en ambdós bàndols. Amirol Quiram, germà del difunt Badaruddin II i un dels sultans autoproclamats, va aconseguir escapar. Maimbung va ser destruïda, i les restes de la fortificació van ser preses i cremades. La destrucció de Maimbung també buscava tallar el subministrament d’armes i de municions i assegurar que els comerciants xinesos establissin relacions comercials amb el nou sultà, i en conseqüència també amb els espanyols. Els seguidors d’Amirol Quiram van patir moltes baixes, i gran part de la seva cort va ser aniquilada. Harun, després de la victòria i d’haver incendiat la fortificació, consolidant així el seu poder per la força, va continuar amb el pla de sotmetiment atacant els panglimas del sultà, governadors de segon rang a la cort.
Després de la presa de Maimbung, van envoltar la cotta del panglima Alimarang, a Damang, entre el 8 i el 9 de maig. El panglima va accedir a sotmetre’s al sultà, a condició de fer-ho solemnement a casa seva i en presència dels seus seguidors. La següent expedició es va dirigir a Paticolo, però l’Exèrcit espanyol va caure en una emboscada. Les baixes van ser tantes que va ser necessària una retirada forçosa. Per a Arolas, governador politicomilitar de Jolo, un revés semblant exigia una resposta contundent. Amb la cooperació de l’Armada, la següent expedició va sortir cap a l’illa de Tapul, capçalera d’un petit arxipèlag dins de l’arxipèlag de Sulu. L’objectiu era el panglima Sayari, contrari a la imposició de Harun. El 24 de maig de 1887 es va destruir la seva fortificació, no sense grans dificultats, ja que es tractava d’una cotta quatre vegades més gran que la de Maimbung. A més, els espanyols no disposaven pràcticament d’informació, ja que l’illa de Tapul mai s’havia conquerit. El panglima Sayari va lluitar amb gran ferocitat i va morir durant l’assalt, juntament amb noranta dels seus seguidors —és possible que el nombre de víctimes fos encara més alt—. Mentre això succeïa, el sultan Harun havia atacat amb els seus homes les petites cottas que hi havia a la resta de l’illa. L’endemà d’haver destruït Tapul, els datus restants de l’illa, així com els supervivents de Sayari, van prestar jurament de fidelitat a Harun. En aquesta operació, els espanyols també van requisar tot l’armament pesant, les armes i altres objectes abans de reduir a cendres la cotta (Martínez, 1988: 168). Tant la presa de Maimbung com la caiguda de Sayari es van mostrar a l’opinió pública com la gran victòria espanyola davant la rebel·lió suscitada pel nou sultanat.
A l’Exposició General de Filipines al parc del Buen Retiro a Madrid, dos expositors van exhibir-hi armament de les operacions de Maimbung i Tapul. D’una banda, el mateix Emilio Terrero, governador general de Filipines, a la secció d’Addicionals, va exposar armes i material militar de la presa de Maimbung (Catálogo: 709). A la mateixa secció, el Museu d’Artilleria [MdA] (situat al mateix parc del Retiro en aquell temps) va exhibir material militar pres en l’operació contra el panglima Sayari a Tapul.
El 1803, el Museu d’Artilleria va convertir-se oficialment en el Reial Museu Militar al Palau de Monteleón, gràcies a l’impuls dels cossos d’Artilleria i Enginyers i de Godoy. Inicialment, la col·lecció es componia de tres conjunts principals: el gabinet del general francès marquès de Montalambert, els models reunits des del 1736 a l’Arsenal d’Artilleria de Madrid i un conjunt de diversos objectes històrics donats per militars i membres de la noblesa. El 1841, durant el regnat d’Isabel II, el regent general Espartero va traslladar el museu al palau del Buen Retiro. El 1843, sota la direcció de Gil de Palacio, es va publicar el primer catàleg del museu, seguit per un segon l’any 1856. El 1874, Adolfo Carrasco va introduir un canvi important iniciant un catàleg descriptiu i raonat i organitzant les col·leccions segons els principis taxonòmics de Linné. El 1869, es va començar un Tractat de Nomenclatura del material d’artilleria per normalitzar-ne la terminologia. El 1904, van ingressar al museu les peces de Boabdil, motivant la creació de la Sala Àrab. El 1996, es va decidir reubicar el museu, actualment anomenat Museu de l’Exèrcit, a l’Alcàsser de Toledo.
Entre el 1908 i el 1914, es va publicar el catàleg general del Museu d’Artilleria en quatre volums. En el primer, apareixen cinc lantakas procedents de la presa de Tapul (Catálogo General del Museo de Artillería [CGMA], I: 238), fet que coincideix amb l’exhibició de cinc lantakas de Jolo (Catálogo: 651), així com la bandera del panglima Sayari (CGMA, I: 315). Segons el catàleg, aquests objectes van ser enviats per la Mestrança d’Artilleria de Manila, i van ingressar formalment al MdA a partir de l’octubre del 1894. La Mestrança d’Artilleria era una institució encarregada de la fabricació, manteniment i emmagatzematge d’armaments, pertrets i altres estris militars necessaris per a la defensa i les operacions militars (Gallegos, 2016). Aquesta organització disposava d’una sèrie de tallers i magatzems on es produïen i reparaven peces d’artilleria, així com útils i carros necessaris per als serveis. La mestrança tenia instal·lacions dedicades a l’emmagatzematge segur d’armaments i municions, protegint-los de les inclemències del temps i assegurant la seva disponibilitat en cas de necessitat. Jugava un paper crucial en la distribució de pertrets a diferents punts estratègics, garantint que les forces militars tinguessin recursos per a les seves operacions.
Gràcies als catàlegs del MdA s’ha pogut verificar que, efectivament, l’armament pesant manllevat durant la presa de Tapul va arribar a l’Exposició de Madrid enviat per la Mestrança de Manila. Pel que fa a l’armament lleuger (armes, armadures) procedent de Jolo i exhibit en l’exposició pel MdA, no es va incorporar al catàleg de la col·lecció militar el 1894. És possible que fos a causa de la creació de la Biblioteca Museu d’Ultramar en paral·lel a l’Exposició de Filipines celebrada a Madrid. L’objectiu principal d’aquest nou museu era la difusió de la història, cultura i productes dels territoris d’ultramar, especialment els de les colònies espanyoles a Amèrica i Àsia. Per a això, es va dotar el museu d’una gran quantitat d’objectes i publicacions que reflectien la riquesa i diversitat d’aquests territoris. El museu va rebre una vasta col·lecció d’objectes i publicacions, començant amb aproximadament sis mil volums i objectes de l’Exposició de Filipines, així com duplicats del Ministeri d’Ultramar (Ramírez i Domínguez, 2013: 14). A més, el Consell General de Filipines va finançar l’adquisició de biblioteques privades importants, com la de Pascual Gayangos i Justo Zaragoza, incrementant la seva col·lecció fins a arribar als vint mil volums. Al llarg de la seva existència, el Museu d’Ultramar va fer front a diversos desafiaments, principalment la manca de control per part de bibliotecaris i conservadors especialitzats, la qual cosa eventualment va contribuir a la seva dissolució. Finalment, el museu va ser tancat el 1908. Les col·leccions i objectes que albergava van ser redistribuïts a altres institucions, com el Museu d’Amèrica, la Biblioteca Nacional d’Espanya i el Museu Arqueològic Nacional.
L’organització de l’Exposició General de Filipines, dirigida per Víctor Balaguer com a ministre d’Ultramar, va ser una oportunitat per augmentar també la col·lecció filipina del BMVB amb objectes i llibres. Al Butlletí de la institució del mes de juliol de 1887, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. En finalitzar l’article, apareix un paràgraf independent que diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres directament a Filipines, com el mapa etnogràfic de Mindanao enviat des d’allà a Vilanova (Oliva, 1887: 1). La correspondència de Balaguer i el Butlletí també mencionen l’enviament d’objectes cap a Vilanova després de l’exposició. Entre l’agost del 1887 i el febrer del 1888 es van registrar donacions provinents de l’exposició, tot i que alguns objectes no apareixen en les publicacions del museu. El Butlletí mensual i la correspondència entre Balaguer i Joan Oliva proporcionen informació valuosa sobre les adquisicions i permeten identificar-ne donants que qüestionen els inventaris de la BMVB. La fiabilitat dels inventaris de la col·lecció filipina és qüestionable, en la mesura en què s’hi troben nombrosos errors de datació, definició o catalogació.
En les bases de l’organització de l’exposició, hi havia un article que establia que, si després del tancament de la mostra quedaven objectes sense reclamar, serien donats a beneficència. També estava previst que gran part d’aquests objectes es destinessin al Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid. És important destacar que els objectes que provenen de l’exposició i que es publiquen en el Butlletí van arribar abans de l’esmentat termini de donació a beneficència. En aquest cas, la informació disponible en l’arxiu antic de la BMVB detalla que la cota es va treure «a un moro muerto en la toma de Zapul [sic] (Joló), en 24 de mayo de 1887». Una dada que podria sostenir la hipòtesi que, efectivament, la peça prové de Madrid i forma part de la sèrie d’objectes sense donant definit que van arribar en els sis mesos posteriors al tancament de l’exposició i, per tant, abans de la data establerta per a la seva possible donació a beneficència.
Context d’adquisició
Malgrat els més de dos-cents anys de presència espanyola a les illes Filipines, al segle XIX encara hi havia llocs de l’arxipèlag filipí que no havien estat controlats de manera efectiva. Segons Talavera i Preciado (2014: 2), des dels primers moments de la conquesta i colonització, hi va haver dos teatres d’operacions fonamentals a la regió: un localitzat als enclavaments del sud insular de Mindanao, Sulu («Joló», en època espanyola) i el nord de Borneo (actual Malàisia), on gran part de les seves poblacions de religió musulmana eren denominades «moros» pels espanyols; i un altre a l’àrea ocupada per algunes poblacions indígenes de la zona de la Cordillera Central de l’illa de Luzon. Aquest últim escenari es caracteritzava per la notòria precarietat de la presència militar espanyola a les illes, ja que una zona tan propera —en un sentit geogràfic— a la capital filipina, Manila, estava posseïda només en un sentit teòric (ibídem: 2). Espanya utilitzava el deònim «moro» per referir-se al poble tausug de Sulu, així com a altres grups islamitzats del territori continental de Mindanao. «Moro» es va convertir en un nom pejoratiu per menysprear tots els grups islamitzats del poble filipí. A finals del segle XX i principis del segle XXI, en un intent d’unir tots els grups islamitzats de Mindanao i Sulu, els grups islamitzats van encunyar el nom «bangsamoro», literalment «nació moro», per agrupar una identitat comuna per a tots els pobles moros, que comprenia al voltant de tretze grups etnolingüístics, molts dels quals no estaven relacionats lingüísticament entre ells. Avui dia, Bangsamoro és el nom de la regió autònoma que uneix aquests grups etnolingüístics, amb la capital a la ciutat de Cotabato, a Mindanao.
L’arxipèlag de Sulu és un grup d’illes que es troben entre Mindanao i Borneo. La capital comercial, tan aleshores com ara, és la ciutat de Jolo. Sulu es va convertir en un sultanat l’any 1380, i el sultà vivia al daru Jambangan (palau de les Flors) a la ciutat de Maimbung, que servia com a capital reial. A causa de la seva ubicació dins dels vents comercials del sud-est asiàtic, Sulu estava a la mira de les potències colonials europees que volien dominar la zona: els holandesos, els britànics i fins i tot els francesos, que operaven centres comercials a Jolo durant el segle XIX. El sultanat en si era poderós, i controlava parts del territori continental de Mindanao i l’illa de Basilan. Aquestes van ser les raons que van portar a les autoritats espanyoles a Manila a voler consolidar el poder a Sulu el 1876. Aquell any es va reunir el contingent militar i naval més gran mai vist, amb nou mil soldats i prop de trenta-tres transports navals. Les tropes van capturar amb èxit Jolo i van transformar la ciutat en una guarnició militar i en seu del govern politicomilitar. El 1878, Espanya va construir una fortalesa al voltant de la ciutat amb diverses portes de torre i fortificacions internes anomenades Porta d’Espanya, Porta Alfons XII, Princesa d’Astúries i Torre de la Reina. L’altre objectiu de la consolidació espanyola era aturar les incursions per capturar esclaus que tenien lloc a la resta de l’arxipèlag filipí. Aquestes incursions certament no eren una empresa exclusiva dels moros de Mindanao i de Sulu. De fet, era un comerç lucratiu a tot el sud-est asiàtic oriental. Els holandesos a Batavia (avui Jakarta) controlaven el comerç d’esclaus. Però la presència militar espanyola a Sulu només va convidar el poble tausug de Sulu a la resistència. El 22 de juliol de 1878 es van signar les últimes capitulacions de sotmetiment a la corona espanyola del sultanat de Sulu. Aquest tractat recalca el contingut de la capitulació anterior (1851), és a dir, la dependència del sultà a les autoritats filipines. Des del punt de vista de les repercussions en les relacions internacionals europees, de tot el conveni, podríem destacar l’article IV, en què Espanya intentava aplicar els drets de duana que li reconeixia el protocol de Madrid, facultant el sultà al cobrament de drets comercials als vaixells estrangers que atraquessin als punts ocupats.
Aquest període es va caracteritzar per la percepció constant que la possessió de la colònia filipina corria perill, atès que altres potències imperials manifestaven un interès cada vegada més gran a expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic (com els anglesos en el cas de Sulu). Les tensions geopolítiques —especialment després del conflicte hispano-alemany de 1885 en relació amb les illes Carolines— evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez: 35).
En aquest context, el 1887, es va celebrar l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid. L’objectiu explícit dels organitzadors de la mostra era oferir als visitants peninsulars una aproximació a la vida quotidiana dels nadius filipins: «En visitar aquesta secció, els que no coneguin l’Arxipèlag, poden formar-se un judici complet de la manera de ser social i política dels seus habitants, [ja] que de cap manera s’estudia millor el caràcter i els hàbits d’un poble que posant-se en contacte amb tot allò que l’envolta en les manifestacions íntimes de la vida» (Catálogo: 243). Ara bé, tenint en compte el context geopolític en què es trobava Espanya, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia, més aviat, afirmar públicament la presència i la influència espanyoles a les seves possessions asiàtiques. Així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i els seus habitants. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què van ser exhibides prop de quaranta persones nadiues de tots dos extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les que van participar en aquest zoològic ho fessin, sense excepcions, com a representants d’aquells grups que més ferotgement havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot i bangsamoro entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Estimació de la procedència
24 de maig de 1887, illa de Tapul, arxipèlag de Jolo, Filipines
Vuit-cents soldats espanyols de la guarnició de Jolo, comandats pel governador politicomilitar de Jolo, el general Arolas, van desembarcar a l’illa de Tapul i van atacar la cotta (fortificació local) del panglima Sayari, que va morir en combat amb noranta dels seus seguidors. L’armament pesant i les armes blanques van ser requisades. Un cop reduïda i destruïda, aquesta cotta va quedar sota el poder del sultan Harun.
(?) Finals de maig/principis de juny de 1887, Reial Mestrança de l’Exèrcit, Manila, Filipines
La Reial Mestrança de l’Exèrcit a Manila envia armament pesant, així com armes, escuts i altre armament lleuger requisat en la presa de Tapul per formar part de la col·lecció que presenta el Museu d’Artilleria a l’Exposició General de les Illes Filipines.
30 de juny de 1887, Exposició General de Filipines, parc del Retiro, Madrid, Espanya
A la secció d’Addicionals, es mostra armament requisat en la presa de Tapul, per una banda, del general Terrero, i per l’altra, del Museu d’Artilleria.
Octubre de 1887 a febrer de 1888 – present, BMVB, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Catalunya
Hi ha una part important d’objectes que provenen de l’exposició de Madrid, i dels quals no hi ha constància documental que permeti concretar la data d’entrada a la BMVB. No ocorre així amb aquells expositors particulars que van confirmar les seves donacions a Balaguer, els quals sí que apareixen al Butlletí de la BMVB.
La cota de malla va seguir una trajectòria fascinant des de la seva obtenció a l’arxipèlag de Sulu fins a la seva arribada a Vilanova. Originària de Jolo, l’armadura kurab-a-kulang, utilitzada pels bangsamoros, fusionava tècniques de disseny espanyoles amb materials locals com la banya de carabao i les baules de cadenes. Aquest tipus d’armadura, adoptada i adaptada pels tausug, simbolitzava la resistència contra l’autoritat colonial. El 24 de maig de 1887, durant la campanya militar espanyola contra el panglima Sayari a l’illa de Tapul, es va capturar aquesta cota de malla. Després de la victòria, l’armament pesant i les armes capturades van ser enviades a Madrid per la Mestrança d’Artilleria de Manila per tal d’enriquir l’expositor del Museu d’Artilleria a l’Exposició General de Filipines, celebrada al parc del Buen Retiro. Posteriorment, alguns d’aquests objectes van ser traslladats a la Biblioteca Museu d’Ultramar a Madrid. Després de l’exposició, diversos objectes, incloent-hi la cota de malla, van ser traslladats a Vilanova com a part de la iniciativa de Balaguer per enriquir la Biblioteca Museu de Vilanova, establerta per promoure la història i la cultura dels territoris ultramarins.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Un dels resultats més interessants és haver pogut identificar el paper que juga en l’enviament d’objectes militars la Mestrança d’Artilleria de Manila. Es recomana aprofundir en el seu estudi tant als arxius consultats (AHN, AGMM, BMVB, Tomás Navarro Tomás…) com a escala peninsular. També seria important aconseguir accedir a l’Arxiu Nacional de Filipines, on es conserva abundant documentació del període colonial espanyol. Això podria ajudar a identificar els modes i usos dels botins de guerra, i intentar aclarir com van acabar circulant com a objectes de col·leccionisme.
És recomanable que la BMVB obri línies de comunicació amb els portadors de la cultura tausug del Centre de Patrimoni del Col·legi Notre Dame de Jolo. Aquesta institució compta amb historiadors tausug al seu cos docent, que podrien enriquir els estudis de procedència d’objectes de Sulu.
Possibles classificacions alternatives
Atès que la gran majoria de dades/dates que ofereix l’inventari del museu sobre la peça són errònies, caldria proposar una nova reformulació de l’inventari que respongui —correctament— a les característiques de la peça:
Mètode d’adquisició: botí de guerra
Lloc d’adquisició: Illa Tapul, arxipèlag de Sulu, Filipines
Lloc de producció/origen: Illa Tapul, arxipèlag de Sulu, Filipines
Col·lector/a: Exèrcit espanyol
Donant/venedor/a: Víctor Balaguer
Grup d’adscripció: Tausug de l’illa de Tapul
Data d’adquisició per part de la institució: finals de 1887 – principis de 1888
Fonts complementàries
(1874-1889) Expediente personal de Pedro Ortuoste. Signatura: Ultramar, 52223, exp. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 41. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 46. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1886) Exposición general de las Islas Filipinas, 1887. Madrid: Impr. y fundición de Manuel Tello. Fons general, signatura: FP/1187. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
(1887) Concesión de recompensas a heridos y contusos en las operaciones sostenidas en Mindanao. Signatura 5460.7. Madrid: Archivo General Militar de Madrid [consulta: 19/03/2024].
Albi, J. (2022). Moros. España contra los piratas musulmanes de Filipinas (1574-1896). Madrid: Desperta Ferro.
Balaguer i Cirera, V. (1886-1888). Correspondencia reservada con el Gobernador general de Filipinas. Fons general, signatura 5 Ms. 113. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 de juliol de 1887), (34). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 d’agost de 1888), (47). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Cirugeda, F. (16 de gener de 1884). Carta Filipina. Gaceta Universal. Any VII, (1.854), 06/03/1884.
Crailsheim, E. (2021). Ambivalencias modernas. Guerra, comercio y «piratería» en las relaciones entre Filipinas y los sultanatos colindantes a finales del siglo XVIII. Madrid: Polifemo.
Diario de Manila. Any XXVIII, (224), [consulta: 30/06/2024].
Donoso, I. (2023). Bichara: Moro Chanceries and Jawi Legacy in the Philippines. Palgrave Macmillan. <https://www.academia.edu/98163950/Bichara_Moro_Chanceries_and_Jawi_Legacy_in_the_Philippines> [consulta: 02/11/2024].
Espina, M. A. (1888). Apuntes para hacer un libro sobre Joló: Entresacados de lo escrito por Barrantes, Bernáldez, Escosura, Francia, Giraudier, González, Parrado, Pazos y otros varios. Manila: Imprenta y Litografía de M. Pérez, hijo.
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada en Madrid … el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Gallegos Ruiz, E. A. de J. (gener-juny de 2017). Apuntes sobre la Real Maestranza de Artillería, Veracruz, 1762-1798. Tiempo y Espacio, XXXVI(67), 45-61.
La Oceanía Española (4 de juliol de 1887). Any XII, (152), [consulta: 30/06/2024].
Martínez Valverde, C. (juliol de 1988). Sobre la muy benemérita y sostenida acción de la Armada en Filipinas en la 2.ª mitad del pasado siglo XIX. Revista General de Marina, 157-179.
Montero y Vidal, J. (1888). Historia de la piratería Malayo-mahometana en Mindanao, Joló y Borneo. Fons general, signatura SL 5725-5726. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Museo Militar de Artillería (1908-1914), Catálogo General del Museo de Artillería. Madrid: Imprenta de Eduardo Arias.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Ramírez Martín, Susana María i Domínguez Ortega, Montserrat (2013). Custodia de documentos sobre América Latina: El Museo-Biblioteca de Ultramar. Anuario Americanista Europeo, (11), 9-24. Sección Fondos. <https://shs.hal.science/halshs-00957437/document> [consulta: 02/08/2024].
Saleeby, N. M. (1908). The History of Sulu. Filipines: Bureau of Printing.
—(2021). Studies in Moro History, Law, and Religion. Txèquia: Good Press.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
