Síntesi dels resultats
La peça objecte d’estudi és una petita olla o cassola de coure etiquetada com a fabricada pels igorots de Juan (Lepanto) el 1865, utilitzant només dues pedres com a eines. Aquesta olla es troba registrada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB) sense informació clara sobre com va arribar-hi. Els igorots són un grup cultural de les regions muntanyoses del nord de Luzon, a Filipines, amb una rica tradició en l’extracció de minerals com el coure, utilitzat principalment per crear adorns i eines. La Comandància Polític-Militar de Lepanto, establerta el 1858, es troba en el territori dels igorots Kankanay, que comparteixen característiques culturals amb altres grups igorots. Aquests eren coneguts per haver resistit les incursions espanyoles que intentaven explotar els seus recursos minerals durant els segles XVII al XIX.
Les pràctiques culturals dels igorots incloïen llegendes, com la de l’olla de coure associada amb l’origen de la caça de caps. L’olla exposada a la BMVB probablement va arribar a Vilanova i la Geltrú a través de Víctor Balaguer, qui va gestionar l’adquisició de molts objectes de l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887, incloent-hi la col·lecció privada de Juan Álvarez Guerra. Aquest últim, polític i escriptor, va presentar una àmplia varietat d’objectes filipins a la secció addicional de l’exposició, entre els quals hi havia l’olla de coure igorot, que consta com l’única peça d’aquest tipus exhibida segons el catàleg de l’exposició.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La peça objecte d’estudi és una petita olla o cassola de coure, que té una etiqueta enganxada que diu: «Cacerola hecha sin más instrumento que dos piedras, sirviendo una de yunque y otra de martillo por los igorrotes de Juan (Lepanto). Filipinas construida en 1865». En el registre antic de la BMVB apareix, amb les seves dimensions, però sense més informació que ens pugui aclarir com va arribar al museu.
Els igorots són un grup cultural que engloba diferents grups etnolingüístics que habiten les regions muntanyoses del nord de Luzon, a Filipines. Jenks explica que la paraula «igorot» significa «gent de les muntanyes» en diversos idiomes del nord de Luzon. Segons el text, el terme es compon de l’arrel «-gorot», que significa «cadena muntanyosa» en tagal, i el prefix «i-», que denota «habitant de» o «gent de» (1905: 28). Aquest terme s’aplica a un grup extens de persones que viuen a les àrees muntanyoses del nord de Luzon, i s’ha adoptat com a designació general per als pobles d’aquestes regions. Jenks menciona que hi ha almenys vuit grups principals entre els igorots, tot i que indica que existeix molta diversitat de dialectes i cultures en aquests grups. Cadascun d’ells té el seu propi dialecte i algunes diferències culturals que els distingeixen entre si, tot i que tots comparteixen la base cultural comuna de ser muntanyesos agricultors i, en el passat, practicants de la caça de caps.
La Comandància Polític-Militar de Lepanto va ser una divisió administrativa creada el 1858, el territori de la qual es troba actualment a les províncies d’Ilocos del Sud, Regió Administrativa d’Ilocos (Regió I) i de Benguet i de Mountain Province a la Regió Administrativa de la Cordillera, també anomenada (Regió CAR). Els igorots de Lepanto pertanyerien al grup etnolingüístic conegut com els kankanay o kankanai i comparteixen característiques culturals amb els igorots de Benguet.
La cultura dels igorots de Lepanto es caracteritzava per una combinació de tradicions agrícoles i metal·lúrgiques. Els igorots eren coneguts per la seva habilitat en l’extracció de minerals, incloent-hi el coure, utilitzant mètodes tradicionals. Feien servir eines rudimentàries, com pals de fusta amb puntes de ferro, per extreure minerals de les vetes. Un cop extret, el mineral era molt en grans lloses de pedra i després rentat en rierols. La mineria era una activitat econòmica central per als igorots de Lepanto, i tot i que van afrontar incursions espanyoles durant els segles XVII i XVIII, van resistir els intents dels colonitzadors de controlar els seus recursos minerals. Aquesta resistència es va mantenir al llarg del segle XIX, quan els conflictes es van tornar més devastadors a causa de la contínua pressió colonial que cercava explotar no només les mines de coure i or, sinó també el sotmetiment total dels igorots davant l’administració espanyola.
El coure, abundant en aquesta regió, va ser utilitzat pels igorots abans de l’arribada dels espanyols no només per fabricar eines i armes, sinó també per a crear adorns personals, com anells i arracades, que tenen un gran valor cultural i simbòlic (García, 1887). No sembla ser el material habitual emprat per a la fabricació d’olles o cassoles per a l’ús quotidià, les quals acostumaven a fer de ceràmica, sent escassíssims els exemples de cassoles de coure que es conserven als museus del món: al Museu Peabody d’Arqueologia i Etnologia i al Museu d’Etnografia de Ginebra. La informació en ambdós casos és mínima, i no permet extreure’n conclusions definitives.
Al llibre de Jenks, però, es recull una llegenda sobre una olla de coure que explica l’origen de la pràctica de tallar caps entre els igorots. La història explica que la Lluna, anomenada Ka-bi-gat, estava fabricant una gran olla de coure. Mentre treballava, el coure era suau i mal·leable, com l’argila de terrisser. Un fill del Sol, Chal-chal, la va observar mentre ella modelava l’olla. En veure’l, la Lluna el va colpejar i li va tallar el cap. El Sol va arribar, va recollir el nen i li va tornar a posar el cap, ressuscitant-lo. Aleshores, el Sol li va dir a la Lluna que, a causa de la seva acció, els humans començarien a tallar-se els caps entre ells.
A la societat igorot, la pràctica de tallar caps tenia un paper significatiu en termes socials, culturals i religiosos. Es percebia com un «deute de vida» que s’havia de saldar per equilibrar l’honor i la justícia després d’un assassinat. A més, funcionava com una prova de valor i masculinitat, atorgant un estatus elevat als qui hi participaven. Tot i que no era estrictament necessària per a cerimònies com el matrimoni, estava vinculada a rituals i festivitats que reforçaven la cohesió social i la identitat comunitària. Simbòlicament, es creia que els esperits dels enemics podien protegir el poblat i afavorir la prosperitat. La pràctica estava profundament arrelada en les llegendes i mites igorots, reflectint la seva importància en la cosmovisió d’aquestes comunitats.
Per entendre com va arribar la peça a Vilanova i la Geltrú, és fonamental explorar el paper de Víctor Balaguer i l’impacte de l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887 a Madrid. Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política hisendística, aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions; així com una progressiva extensió de la legislació peninsular d’acord amb les seves posicions assimilacionistes. A més, va promoure la creació del Museu Biblioteca d’Ultramar, a Madrid —que va dirigir ell mateix fins a la seva defunció— i el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila, i va ser el veritable artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887.
El madrileny parc del Buen Retiro va albergar l’exposició. El Palacio de Cristal, també conegut a l’època com a «Pabellón de Cristal», es va construir per a la mostra. I tot i que estava previst convertir-lo en la seu del Museu Biblioteca d’Ultramar, això no va arribar a succeir mai. L’exposició va exhibir un grup d’entre quaranta i cinquanta persones originàries de Filipines juntament amb objectes, productes i plantes locals, recreant en el llac del palau l’«hàbitat natural» dels indígenes filipins. Es va tractar del primer zoològic humà en època moderna a Espanya, i després del seu èxit d’afluència, empreses privades van organitzar noves exposicions de persones no europees, tant de colònies espanyoles com d’altres països, en una pràctica que va existir fins al 1942.
Al Butlletí de la BMVB de juliol de 1887, pàgina 5, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. Al final de la notícia, apareix un paràgraf independent que diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres directament a Filipines, com el mapa etnogràfic de Mindanao enviat des d’allà fins a Vilanova (Oliva, 1887: 1). La correspondència de Balaguer i el butlletí també mencionen l’enviament d’objectes a Vilanova després de la mostra. Entre l’octubre del 1887 i el febrer del 1888 es van registrar donacions provinents de l’exposició, tot i que alguns objectes no apareixen en les publicacions del museu. El butlletí mensual i la correspondència entre Balaguer i Joan Oliva proporcionen valuosa informació sobre les adquisicions, cosa que permet identificar-ne donants que qüestionen els inventaris de la BMVB. La fiabilitat dels inventaris de la col·lecció filipina és qüestionable, en la mesura en què s’hi troben nombrosos errors de datació, definició o catalogació.
A l’exposició de 1887, Juan Álvarez Guerra va presentar la seva col·lecció privada a la secció Addicional, que va ser publicitada com a col·lecció especial. En ella es recollien tota mena d’objectes i espècimens de molt variada procedència dins de l’arxipèlag filipí. Tal era la varietat de la seva col·lecció que es troba referenciada en múltiples seccions del catàleg de l’exposició. Entre els objectes d’Álvarez Guerra corresponents a la secció segona, s’inclou una olla de coure d’ús igorot (Catálogo: 607). Juan Álvarez Guerra Castellanos (1843-1905), polític, escriptor i viatger d’origen manxec, va ser magistrat de l’Audiència de Manila.
També va ser autor del llibre Viajes por Filipinas, en tres toms: De Manila a Marianas, De Manila a Tabayas i De Manila a Albay, publicats a Manila entre el 1871 i el 1887. Álvarez Guerra va ser vocal de la Comissaria Regia de l’Exposició, i vocal del Consell de Filipines i del Consell d’Ultramar, a més d’un conegut filipinista que va escriure articles sobre la mostra. Anteriorment, havia estat el redactor de la Revista de la Exposición de Objetos del Pacífico, celebrada al Jardí Botànic de Madrid el 1866, sobre les col·leccions de la Comissió Científica al Pacífic.
Sabem que va ser un dels primers col·leccionistes a obrir un museu privat a la capital espanyola, ubicat al seu domicili particular de la plaça del Progreso, al voltant de l’any 1881 (La Ilustración Española y Americana, núm. XXXVII, 8 d’octubre de 1881: 194). Allà exposava la seva col·lecció d’objectes i espècimens de l’arxipèlag. La col·lecció presentada a l’exposició de 1887 recollia tots els objectes i espècimens exhibits al seu museu privat. La seva col·lecció incloïa minerals, cranis, adorns, utensilis domèstics, armes, animals dissecats, plantes, fustes, artesania i obres d’art, entre altres. Álvarez Guerra també va ser criticat per figures contemporànies, com el combatiu il·lustrat López Jaena, per la seva visió orientalista i paternalista vers les Filipines (Sánchez Gómez: 128).
Tot i residir-hi durant un temps considerable, va ser acusat de no comprendre completament els costums i cultures de l’arxipèlag. Se’l va qüestionar per la seva tendència a imposar els seus criteris sobre els de les autoritats colonials i per presentar informació considerada falsa o mal interpretada sobre els artefactes filipins en l’exposició. Les obres d’Álvarez Guerra van ser vistes per alguns contemporanis com a mancades de valor literari o científic significatiu. El seu enfocament i les crítiques cap a la seva feina reflecteixen la tensió entre la perspectiva colonial espanyola i la creixent consciència i crítica filipina durant aquest període.
Com que l’olla presentada per Álvarez Guerra va ser l’única exposada a Madrid segons el seu propi catàleg, podem concloure que es tracta efectivament de l’olla que es troba a la BMVB.
Context d’adquisició
Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901) fou un polític, escriptor, periodista i historiador català. L’any 1884 inaugurà a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu Víctor Balaguer que esdevingué una institució que oferia serveis de biblioteca, hemeroteca, museu i centre d’ensenyament. Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions i participà en la creació del Museu Biblioteca d’Ultramar, a Madrid —que va dirigir ell mateix fins a la seva mort— i el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila. Paral·lelament, Balaguer fou el vertader artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887, al parc del Retiro de Madrid.
L’artefacte MBVB-4147 va figurar a la secció segona de l’exposició —anomenada «Població»— que va ser ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època —incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag—. Un cop s’inaugura l’esdeveniment, però, apareix com una secció eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez; 46). Si bé l’objectiu explícit dels organitzadors de l’exhibició, pel que fa a aquesta secció segona, era el d’oferir als visitants peninsulars un acostament a la vida quotidiana dels nadius filipins —«Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243)—, s’ha de tenir en compte que en el moment en què ens trobem creix la percepció que la possessió de la colònia perilla pel fet que altres potències imperials manifesten un interès cada cop més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic.
Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 en relació amb les illes Carolines, evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez; 35). Així, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Pel que fa a la recol·lecció d’objectes, es posà en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, amb les seves respectives ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on marxaven cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com assenyala Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (ibídem: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils.
Estimació de la procedència
La petita olla de coure de la BMVB va ser presumiblement adquirida a través de la col·lecció privada de Juan Álvarez Guerra, exhibida a l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887 a Madrid. L’etiqueta de l’olla indica que va ser fabricada el 1865 pels igorots de Juan, a Lepanto, utilitzant només dues pedres com a eines, cosa que reflecteix les tècniques artesanals tradicionals conegudes sobre ells. Els igorots de Lepanto pertanyien al grup etnolingüístic denominat kankanay o kankanai, que comparteix característiques culturals amb els igorots de Benguet. Coneguts per la seva habilitat en el treball del coure, l’usaven principalment per fer adorns i eines, tot i que la creació d’olles de coure era inusual, sent la ceràmica el material més comú per a l’elaboració d’aquests utensilis.
L’olla va arribar a Vilanova i la Geltrú com a part d’una sèrie de donacions i adquisicions realitzades per Víctor Balaguer, després d’organitzar l’exposició de 1887. Balaguer, que va ser ministre d’Ultramar i promotor de l’esdeveniment, va gestionar la transferència de molts objectes exhibits a la BMVB, que van ser donats com a mostra de gratitud cap a ell i la seva labor cultural. L’olla de coure es considera part d’aquest llegat, vinculada a la col·lecció presentada per Álvarez Guerra —la qual incloïa l’única olla igorot de coure documentada al catàleg de l’exposició—.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Seria interessant continuar investigant amb expertes del Cordillera Studies Centre de la Universitat de Baguio sobre la producció de cassoles de coure pels grups igorots, i intentar establir-ne el possible ús real, si era quotidià o ritual, cosa que ajudaria a identificar-ne les possibles vies d’adquisició.
Possibles classificacions alternatives
Basant-se en els resultats de la present recerca, es poden actualitzar les següents dades a l’inventari:
Breu descripció institucional: A l’inventari, s’hauria ampliar més el context sobre els igorots kankanai, habitants de la zona de Lepant. A causa de l’escassetat d’informació sobre les cassoles de coure igorots, no es pot confirmar amb certesa que sigui un objecte de cuina o de la vida quotidiana.
Lloc d’adquisició: Juan, Comandància Polític-Militar de Lepant (entre les províncies d’Ilocos Sur, Benguet i Mountain Province, Luzon, Filipines).
Lloc de producció/origen: Juan, Comandància Polític-Militar de Lepant (entre les províncies d’Ilocos Sur, Benguet i Mountain Province, Luzon, Filipines).
Col·lector/a: Juan Álvarez Guerra
Donant o venedor/a: Víctor Balaguer
Grup d’adscripció: Kankanay o kankanai
Fonts complementàries
Álvarez Guerra, J. (1866). Revista de la Exposición de Objetos del Pacífico en 1866. Madrid: Imprenta a cargo de Gregorio Juste.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 de juliol de 1887), (34). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
«Cooking pot», Mapping Philippine Material Culture, <https://philippinestudies.uk/mapping/items/show/6415> [consulta: 05-08-2024].
«Copper pot», Mapping Philippine Material Culture, <https://philippinestudies.uk/mapping/items/show/13231> [consulta: 05-08-2024].
Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Fernández Palacios, J. M. (2024). La crisis de las islas Carolinas de 1885 analizada desde Filipinas. Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 134(2), 169-193. <https://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/fernandez-la-crisis-de-las-islas-carolinas-de-1885/2631>.
La Ilustración. Revista Hispanoamericana (1887). Any 8, (360). Barcelona: Luis Tasso.
La Ilustración española y americana (8 d’octubre de 1881). Any XXV, (37), 2.
Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Pérez, Á. (1902). Igorrotes: Estudio geográfico y etnográfico sobre algunos distritos del norte de Luzón. Imp. de «El Mercantil».
Pérez-Rubín Feigl, J. (2014). Las colecciones marinas institucionales no docentes en Madrid (1776-1893). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, secció Aula, Museos y Colecciones, 1, 91-112.
Ruiz Gutiérrez, A. (2012). Arte indígena del norte de Filipinas: Los grupos étnicos de la Cordillera de Luzón. Granada: Atrio.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
