BMVB 2526

Síntesi dels resultats

La primera notícia que es té d’aquesta peça es troba al registre antic de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, on es descriu com a «anito, figura humana, de madera amarillenta, sentada en el suelo con los brazos plegados sobre las rodillas». No obstant això, la categorització actual de la peça a la BMVB la defineix com a «Divinitat protectora de l’arròs (Bul-ul)».

L’objecte en qüestió és un bulul o bulol, una figura tallada i consagrada de gran importància a la cultura ifugao de les muntanyes de la Cordillera, a Luzon, Filipines. Aquestes figures són generalment fetes de fusta de narra, ipil o molave i representen els avantpassats difunts. Els bululs estan associats amb les pràctiques agrícoles dels ifugao, especialment amb el cultiu de l’arròs, i es consideren protectors de les collites. Encara que existeixen variacions en la seva forma i estil segons la regió d’Ifugao d’on provenen, aquest bulul podria procedir de la zona central, al voltant de Banaue, donat el seu disseny i característiques.

A la segona secció de l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid el 1887, les subcomissions provincials de Bontoc, Tiangan, Lepanto i Nueva España, juntament amb la Comissió Central de Manila van presentar, entre altres objectes, talles de fusta tant de contingut espiritual (bulol) com de diferents tipus humans igorots que van ser mostrades com a anitos.

Les talles de fusta del nord de Luzon han estat habitualment catalogades per museus europeus sota la categoria d’anitos. Aquest terme va ser utilitzat pels colonitzadors espanyols per referir-se de manera genèrica a les representacions religioses dels pobles igorots i altres ètnies filipines, basant-se en la percepció eurocèntrica i cristiana que considerava les religions indígenes com a primitives i supersticioses.

La categorizació d’aquestes figures com a anitos era una simplificació que no reflectia la veritable complexitat de les creences locals. Antropòlegs com Albert Ernest Jenks van descriure el terme «anito» en contextos filipins com una referència a esperits dels ancestres, més que no pas a figures físiques específiques. Tanmateix, en les exposicions europees, aquestes talles es van presentar com a meres curiositats etnogràfiques sense una explicació adequada.

Víctor Balaguer, destacat polític i intel·lectual català, va tenir un paper fonamental en l’organització de l’exposició de Madrid. Com a ministre d’Ultramar i fundador de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Balaguer va ser un dels principals impulsors de la recopilació i exhibició d’artefactes colonials. La correspondència de Balaguer i el Butlletí de la BMVB esmenten l’enviament d’objectes a Vilanova després de l’exposició. Entre octubre de 1887 i febrer de 1888, es van registrar donacions procedents de l’exposició, encara que alguns objectes no van aparèixer en les publicacions del museu. Balaguer va facilitar la transferència d’aquests objectes a Vilanova, consolidant el seu paper com a promotor clau de la difusió cultural i del llegat filipí a Europa.

La recol·lecció d’objectes per a l’exposició es va organitzar mitjançant un sistema centralitzat a Manila, amb ramificacions provincials i locals. Les juntes locals, compostes per membres de les elits indígenes, recollien els objectes al terreny i els enviaven a subcomissions provincials, que després els remetien a Manila per al seu transport a Espanya. Aquest procés reflectia l’estructura social i administrativa de l’època, on les autoritats colonials i el clergat jugaven un paper important.

L’exposició va incloure una àmplia gamma d’artefactes destinats a proporcionar una visió comprensiva de la vida i cultura filipines. No obstant això, les descripcions i la contextualització d’aquests objectes van ser sovint insuficients, la qual cosa va limitar la comprensió del públic sobre la veritable complexitat cultural i religiosa de les Filipines.

L’Exposició General de les Illes Filipines de 1887 va tenir un impacte significatiu en la percepció pública i la política colonial espanyola. Va ser un intent de reafirmar el control colonial i demostrar el coneixement i domini espanyol sobre les Filipines. La inclusió d’un zoològic humà, on es va exhibir a persones de les regions més resistents al domini espanyol, va reflectir la necessitat de justificar la presència i accions colonials. L’arribada de la peça a Vilanova i la seva posterior exhibició simbolitza el llegat i les contradiccions del colonialisme espanyol, així com l’interès per documentar i preservar cultures que van ser alterades i reinterpretades sota un prisma colonial.

Reconstrucció cronològica de la procedència

La primera notícia que trobem d’aquesta peça està al registre antic de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Aquesta peça es descriu com «anito, figura humana, de madera amarillenta, sentada en el suelo con los brazos plegados sobre las rodillas».

Les talles de fusta del nord de l’illa de Luzon han acostumat a estar catalogades per les institucions museístiques europees com anitos. Tant a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer com en altres museus estatals (Museo Nacional de Antropología de Madrid, Museo Oriental de Valladolid i Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona) i europeus (British Museum de Londres i Museum of Ethnography d’Estocolm), trobarem talles de fusta fabricades al nord de l’illa de Luzon sota aquesta mateixa categoria.

Durant l’època colonial, els espanyols consideraven les religions dels pobles igorots, així com altres religions indígenes presents a les Filipines, com a inferiors, primitives i paganes. Aquest enfocament es basava en una cosmovisió eurocèntrica i cristiana que veia les creences i pràctiques religioses indígenes com a supersticions que havien de ser erradicades o reemplaçades pel cristianisme. Això també va afectar la categorització de les seves representacions. En el Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas de Madrid, en descriure les creences religioses dels pobles igorots, es diu:

«Tienen idea de un Ser Supremo y varias divinidades secundarias, sobre todo, los anitos, espíritus buenos ó malos que premian ó castigan á los hombres, y que suelen representar por groseros idolillos de madera» (Catálogo: 115).

Segons Albert Ernest Jenks, antropòleg nord-americà que va realitzar una etnografia entre els bontok durant l’any 1902, «anito» és «the general name for the soul of the dead» (Jenks, 1905: 196). L’autor constata aquesta presència com una força social activa entre els bontok, explicant com totes les lesions, accidents, malalties i morts es consideraven el producte directe d’aquestes entitats i descrivint la forma en què eren extretes dels cossos malalts per persones especialitzades —Jenks utilitza la paraula «xaman»—. Val a dir, però, que no hi ha referència a cap figura que es designés amb aquest nom en el text, i en tot el llibre només trobarem una fotografia que apareix amb un peu que diu: «Anito head post in a ko’-mis». Pérez afirma que els pobladors de Tutucan, assentament al nord-est del llavors districte de Bontoc «son más aficionados que los de otras [rancherías] a poner en las puertas de sus graneros de palay y en las sementeras, toscas estatuas de madera llamadas anitos» (Pérez, 1902: 220), però en cap moment parla del fet que aquestes figures lluïssin vestimentes ni cap mena d’accessori. Tot i que probablement és cert que certes estàtues eren identificades com anitos per alguns dels habitants de la Cordillera, no creiem que aquest sigui el cas dels artefactes que avui dia es custodien sota aquesta categorització a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. En aquest sentit, la categorització actual de la present peça com a «Divinitat protectora de l’arròs (Bul-ul)» és menys problemàtica que la del registre antic.

El bulul (també bulol) és una figura tallada i consagrada de gran importància en la cultura ifugao de les muntanyes de la Cordillera, a Luzon, Filipines. Aquestes figures, generalment fetes de fusta de narra, ipil o molave, representen els avantpassats difunts i es creen per parelles. Encara que els bululs són figures essencials en la tradició ifugao, poden ser difícils de diferenciar pel gènere, ja que els detalls anatòmics, com els genitals, no solen estar clarament tallats. Les figures bulul estan intrínsecament lligades a les pràctiques agrícoles dels ifugao, especialment al cultiu de l’arròs, que és la base de la seva subsistència. Els bululs són considerats protectors de les collites d’arròs i es creu que salvaguarden el gra de plagues i lladres. S’emmagatzemen als graners i, en ocasions especials, s’adornen amb joies reals o comptes de colors. Els bululs són més que simples ídols; són una manifestació tangible de la devoció ifugao cap a les seves creences religioses i la seva manera de viure.Els bululs presenten variacions en la seva forma i estil segons el seu origen geogràfic dins la regió d’Ifugao (Dancel, 1989: 3). Aquestes diferències en la representació no només reflecteixen el talent artístic i les tradicions locals, sinó també la funció cerimonial i simbòlica de les figures:

Els bululs d’Hapao-Hunduan solen estar en posició dreta, amb les mans tocant o cobrint els genolls. Aquesta postura és característica de les figures provinents de la regió occidental d’Ifugao.

Els bululs de Kambulu-Batad són coneguts per estar en posició asseguda. Són tallats finament i, a vegades, presenten detalls com ulls i boques fetes de petxines de cauri. Aquesta atenció al detall suggereix un nivell més alt d’habilitat artística al nord d’Ifugao.

Els bululs de Kababuyan, Banaue, Hingyon i Mumpolya poden estar en posició asseguda o dreta i presenten una expressió mixta. Sovint tenen característiques facials europees, cosa que indica una influència o un estil diferent dins la regió central.

Els bululs de Kiangan, al sud d’Ifugao, es caracteritzen per estar en posició dreta, amb les mans esteses paral·leles a les cames. Es distingeixen per una talla més rudimentària, cosa que suggereix un enfocament més funcional que estètic en la seva creació.

Les variacions en la postura i els detalls facials dels bululs no només indiquen la procedència regional, sinó que també reflecteixen la diversitat cultural dins la comunitat ifugao. Cada tipus de bulul té el seu propi significat i propòsit dins dels rituals agrícoles i cerimonials, sent una representació del vincle entre els ifugao, els seus avantpassats i les seves deïtats agrícoles. La peça objecte d’estudi —segons les categoritzacions de la investigadora Dancel, del Museu Nacional de Filipines— podria procedir de la zona central d’Ifugao, al voltant de Banaue.

Hi va haver cinc organismes i un col·leccionista particular que van presentar figures de talla procedents del nord de Luzon: la Comissió Central de Manila i les subcomissions provincials de Bontoc, Tiangan, Lepanto i Nueva España. Pel que fa al col·leccionista privat, es tractava del militar José Coronado Ladrón de Guevara (vegeu més informació als informes del MuEC). L’artefacte MBVB-2526 probablement estava entre els diferents anitos exhibits en el grup 21, a la secció segona de l’exposició titulada «Població», i enviats per les subcomissions esmentades.

Sigui com sigui, en el cas dels bululs, a causa del seu component espiritual, sembla improbable que fossin realitzats de manera seriada com altres figures de talla de tipus humans igorots exhibides a la mateixa secció, la qual cosa no impedeix que fossin encarregats ex professo per a l’exposició. La denominació triada pels expositors de l’exhibició podria haver estat vehiculada per la intenció d’alimentar la curiositat colonial per les religions exòtiques, i podria haver estat dissenyada per complir amb les expectatives dels assistents a la mostra, oferint una visió exotitzada dels pobles del nord de Luzon.

La secció segona de l’exposició de Madrid havia estat ideada, en un principi, com una mena de mostreig de vestits i d’objectes domèstics emprats pels diferents sectors que integraven la societat filipina de l’època —incloent-hi els europeus que vivien a l’arxipèlag—. Però, un cop s’inaugura l’esdeveniment, apareix com una secció eminentment «etnogràfica», d’acord amb el sentit decimonònic del terme (Sánchez Gómez; 46). Si bé l’objectiu explícit dels organitzadors de l’exhibició, pel que fa a aquesta secció segona, era el d’oferir als visitants peninsulars un acostament a la vida quotidiana dels nadius filipins —«Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243)—, s’ha de tenir en compte que en el moment en què ens trobem creix la percepció que la possessió de la colònia perilla pel fet que altres potències imperials manifesten un interès cada cop més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic.

Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 en relació amb les illes Carolines, evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez: 35). Així, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus pobladors. Com a eix central d’aquesta demostració de poder es va constituir un zoològic humà en què foren exhibits prop de quaranta persones nadiues d’ambdós extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més aferrissadament havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.

L’arribada d’aquesta peça a Vilanova es deu al fundador de la BMVB, Víctor Balaguer. Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901) fou un polític, escriptor, periodista i historiador català. L’any 1884 inaugurà a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu Víctor Balaguer que esdevingué una institució que oferia serveis de biblioteca, hemeroteca, museu i centre d’ensenyament. Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions. Balaguer també va promoure la creació del Museu Biblioteca d’Ultramar, a Madrid —que ell mateix va dirigir fins a la seva mort— i el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila. Paral·lelament, Balaguer fou el vertader artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887, al parc del Retiro de Madrid.

Al Butlletí de la BMVB del juliol de 1887, pàgina 5, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. Al final de la notícia, apareix un paràgraf independent que diu:

«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».

Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres directament a Filipines, com el mapa etnogràfic de Mindanao enviat des d’allà fins a Vilanova (Oliva, 1887: 1). La correspondència de Balaguer i el Butlletí també mencionen l’enviament d’objectes a Vilanova després de l’exposició. Entre l’octubre de 1887 i el febrer de 1888 es van registrar donacions provinents de la mostra, tot i que alguns objectes no apareixen en les publicacions del museu. El Butlletí mensual i la correspondència entre Balaguer i Joan Oliva proporcionen informació valuosa sobre les adquisicions, cosa que permet identificar donants que qüestionen els inventaris de la BMVB. La fiabilitat dels inventaris de la col·lecció filipina és qüestionable, en la mesura que s’hi troben nombrosos errors de datació, definició o catalogació. En les bases de l’organització de l’exposició, a més, hi havia un article que establia que, si després del tancament de l’exposició quedaven objectes sense reclamar, serien donats a beneficència.

L’Exposició General de les Illes Filipines celebrada a Madrid el 1887 va tenir un impacte notable en la percepció pública i en la política colonial espanyola. Aquesta mostra no només va servir per comunicar els èxits militars a les Filipines, sinó que també va facilitar la integració i difusió de material exòtic de les colònies, com armament i artefactes culturals, en el context europeu. Tant és així que es van exhibir objectes procedents d’altres colònies espanyoles, no només de les Filipines. En la secció addicional de l’exposició hi va haver dos expositors que així ho van fer. Per una banda, el Museu Arqueològic Nacional, va presentar una nodrida col·lecció d’objectes procedents de l’extingit Museu Ultramarí, majoritàriament de les Filipines, tot i que també incloïa objectes de Puerto Rico (Catálogo: 636) i Fernando Poo (Catálogo: 642 i 644). Per altra banda, el Museu d’Artilleria, entre les seves extenses col·leccions d’armes, va presentar nombrosos objectes de les illes Carolines, que formaven part de les Índies Orientals Espanyoles.

La selecció d’objectes per a l’exposició va incloure una àmplia gamma d’articles que anaven des d’artefactes etnogràfics, models d’embarcacions i d’habitatges, fins a mostres de tèxtils, adorns personals, armes i peces d’art religiós. Aquests objectes estaven destinats a proporcionar una visió entenedora de la vida i cultura filipines, així com de la presència colonial espanyola a l’arxipèlag. No obstant això, les descripcions i la contextualització d’aquests objectes van ser sovint insuficients, la qual cosa va limitar la comprensió del públic sobre la veritable complexitat cultural i religiosa de les Filipines.

Context d’adquisició

Entre 1882 i 1887, les Filipines van viure un període de canvis significatius, marcat per les tensions i contradiccions del colonialisme espanyol. Aquest context va influir directament en l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887, que es va presentar com un aparador de les illes al món, però que també va reflectir les desigualtats i resistències presents en la societat colonial.

Durant aquests anys, l’administració colonial espanyola intentava consolidar el seu control sobre les Filipines, fent front a creixents demandes de reforma i autonomia per part de la població filipina. L’estructura social estava profundament jerarquitzada, amb una elit mestissa i nativa que cercava una major participació en el Govern i el reconeixement dels seus drets. Malgrat aquestes aspiracions, la discriminació racial i l’exclusió política eren pràctiques comunes que perpetuaven la subordinació de la majoria filipina.

L’aparició de moviments reformistes i nacionalistes filipins, impulsats per figures com José Rizal, va començar a qüestionar el domini colonial, exigint una representació més justa i el respecte als drets civils. Aquest context de resistència i identitat cultural florent va ser crucial en la configuració del clima polític i social de l’època.

Internament, les Filipines afrontaven una sèrie de conflictes que reflectien el descontentament davant el domini espanyol. L’economia del país estava en expansió, però les condicions laborals eren dures, i l’explotació dels treballadors a les plantacions i les indústries era rampant. Les tensions entre les comunitats indígenes i les autoritats colonials també es van intensificar, sovint esclatant en conflictes locals i resistències armades. Les comunitats musulmanes a Mindanao i les muntanyes de Luzon es van mantenir majorment fora del control colonial directe, i aquestes àrees eren vistes com a focus de resistència a l’autoritat espanyola.

La lluita pels drets agraris va ser un altre punt crític, ja que molts camperols afrontaven el desposseïment de les seves terres ancestrals, cosa que provocava enfrontaments entre els terratinents ajudats pel Govern colonial i les comunitats indígenes. Aquests conflictes interns revelaven les tensions subjacents entre els objectius colonials d’Espanya i les realitats i necessitats locals.

En l’àmbit econòmic, les Filipines van experimentar un creixement a causa de l’expansió del comerç internacional. No obstant això, aquest auge va beneficiar principalment els interessos colonials i una petita elit local, mentre que la major part de la població continuava patint condicions laborals precàries i explotació. L’obertura de ports i la inversió estrangera van transformar ciutats com Iloilo en centres econòmics, però també van aprofundir les desigualtats i la dependència econòmica de la metròpoli.

Geopolíticament, les Filipines es trobaven en una posició estratègica al sud-est asiàtic, una àrea d’interès creixent per a les potències colonials. Espanya, en el seu esforç per mantenir la seva presència al Pacífic, feia front a pressions externes d’altres potències europees. Alemanya, en particular, va mostrar interès a expandir la seva influència al Pacífic, cosa que va portar a tensions sobre les illes Carolines. Aquest conflicte gairebé va conduir a una confrontació directa entre Espanya i Alemanya el 1885, que només es va resoldre mitjançant la mediació del papa Lleó XIII, que va reconèixer la sobirania espanyola sobre les illes, però va permetre a Alemanya establir-hi una estació comercial.

A més, la creixent influència dels Estats Units al Pacífic començava a ser un factor significatiu. Aquestes pressions externes incrementaven la necessitat d’Espanya de mostrar un control ferm sobre les Filipines, utilitzant esdeveniments com l’Exposició General de 1887 per reafirmar la seva autoritat i demostrar la seva capacitat de gestionar les seves colònies de manera efectiva.

L’Exposició General de 1887 va ser concebuda com una eina propagandística per reforçar la imatge de les Filipines com una possessió valuosa de l’Imperi espanyol. L’exposició va representar un intent de legitimar la dominació colonial mitjançant l’exhibició de la riquesa cultural i natural de les illes, presentades sota una narrativa que invisibilitzava les contribucions i perspectives filipines.

El procés de recol·lecció d’objectes per a l’exposició va reflectir les jerarquies colonials, amb comissions locals, provincials i centrals integrades per les elits indígenes i les autoritats colonials. A través d’aquestes mostres, es buscava imposar una visió eurocèntrica que subestimava la complexitat cultural filipina i la seva resistència al colonialisme.

No obstant això, l’exposició també va proporcionar als filipins una plataforma per mostrar la seva cultura i tradicions, desafiant la narrativa colonial. Malgrat les limitacions imposades, les elits locals van aprofitar l’oportunitat per reivindicar la seva identitat i demostrar la riquesa de la seva herència cultural, evidenciant el dinamisme i la resiliència del poble filipí.

Estimació de la procedència

L’objecte en qüestió és un bulul o bulol, una figura tallada i consagrada de gran importància en la cultura ifugao de les muntanyes de la Cordillera, a Luzon, Filipines. Aquestes figures són generalment fetes de fusta de narra, ipil o molave i representen els avantpassats difunts. Els bululs estan associats amb les pràctiques agrícoles dels ifugao, especialment amb el cultiu de l’arròs, i es consideren protectors de les collites. Encara que existeixen variacions en la seva forma i estil segons la regió d’Ifugao d’on provenen, aquest bulul podria procedir de la zona central d’Ifugao, al voltant de Banaue, donat el seu disseny i característiques.

La primera menció d’aquesta peça es troba en el registre antic de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), on es descriu com «anito, figura humana, de madera amarillenta, sentada en el suelo con los brazos plegados sobre las rodillas». Les talles de fusta del nord de Luzon han estat tradicionalment catalogades per institucions museístiques europees com anitos, un terme utilitzat pels espanyols per descriure les representacions religioses dels igorots i altres pobles indígenes durant l’època colonial.

Durant l’Exposició General de les Illes Filipines celebrada a Madrid el 1887, diversos organismes i un col·leccionista privat van presentar figures de talla procedents del nord de Luzon. Entre els expositors hi havia la Comissió Central de Manila i les subcomissions provincials de Bontoc, Tiangan, Lepanto i Nueva España, així com el col·leccionista privat José Coronado Ladrón de Guevara. És probable que l’artefacte MBVB-2526 formés part dels anitos exhibits en el grup 21 i enviats per aquestes subcomissions a la secció segona de l’exposició, dedicada a la «Població».

Víctor Balaguer, fundador de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i ministre d’Ultramar en el moment de l’exposició, va jugar un paper crucial en l’organització de l’esdeveniment i en la transferència d’objectes a Vilanova. Segons els registres de la BMVB, molts objectes de l’exposició van ser cedits a la institució com a mostra de deferència i gratitud cap a Balaguer. El seu interès per integrar material exòtic de les colònies en el context europeu es va evidenciar en la sol·licitud de duplicats d’obres directament des de les Filipines i en les donacions registrades entre l’octubre del 1887 i el febrer del 1888.

La denominació inicial d’«anito» per al bulul podria haver estat influenciada per la intenció dels expositors d’alimentar la curiositat colonial per les religions exòtiques, mostrant una visió exotitzada dels pobles del nord de Luzon. L’Exposició General de les Illes Filipines no només va servir per mostrar els èxits militars i culturals a les Filipines, sinó també per afirmar la presència espanyola a la regió, en un context de tensions geopolítiques i creixent interès d’altres potències imperials en el Pacífic. La inclusió del bulul a la BMVB com a «Divinitat protectora de l’arròs» reflecteix un reconeixement més precís de la seva importància cultural i religiosa dins de la tradició ifugao.

Possibles línies de continuïtat de la recerca

Seria interessant continuar treballant amb expertes de la zona de la Cordillera, com les del Cordillera Studies Centre de la Universitat de Baguio, amb l’objectiu de precisar la possible procedència ifugao de l’objecte. Això no només ajudaria a precisar el seu origen, sinó que podria aportar pistes sobre els mètodes d’adquisició. Aquesta línia de treball s’hauria de complementar amb la consulta d’arxius, tant a Madrid com a Manila.

Possibles classificacions alternatives

De manera general, cal una revisió de l’inventari del museu que sigui capaç de reconstruir i contextualitzar —correctament— tant la data d’ingrés com la procedència de la peça. En primer lloc, sabem que la data d’ingrés que consta a l’inventari del museu (1884) és incorrecta donat que la peça prové de l’Exposició General de les Illes filipines celebrada l’any 1887. Per tant, podem suposar que la data d’ingrés correcta d’aquesta peça és l’any 1887.

Fonts complementàries

Dancel, M. M. (1989). The Ifugao wooden idol. SPAFA Digest, 10(1), 3-5.

Exposición General de las Islas Filipinas (1887). Catálogo de la exposición general de las Islas Filipinas celebrada en Madrid… el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.

Fernández Palacios, J. M. (2024). La crisis de las islas Carolinas de 1885 analizada desde Filipinas. Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 134(2), 169-193. <https://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/fernandez-la-crisis-de-las-islas-carolinas-de-1885/2631>.

Jenks, A. E. (1905). The Bontoc Igorot. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/3308>.

La Ilustración. Revista Hispanoamericana (1887). Any 8, (360). Barcelona: Luis Tasso.

Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.

Pérez, Á. (1902). Igorrotes: Estudio geográfico y etnográfico sobre algunos distritos del norte de Luzón. Imp. de «El Mercantil».

Ruiz Gutiérrez, A. (2012). Arte indígena del norte de Filipinas: Los grupos étnicos de la Cordillera de Luzón. Granada: Atrio.

Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.

Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.