Síntesi dels resultats
Abans de la colonització espanyola, l’illa de Panay, a les Filipines, estava habitada per diversos grups indígenes, cadascun amb característiques culturals i socials distintives. A les terres baixes, els principals grups eren els visayans, especialment el subgrup hiligaynon, que es van establir a les províncies d’Iloilo i Càpiz. Amb una estructura social avançada, els hiligaynon vivien en comunitats anomenades barangays, liderades per datus o líders. La seva economia es basava en l’agricultura, la pesca i el comerç interinsular. Un altre grup significatiu eren els karay-a, presents principalment a Antique i a algunes àrees d’Iloilo. Igual que els hiligaynon, els karay-a estaven organitzats sota un sistema de datus i barangays, participant activament en l’agricultura i el comerç. Mentrestant, a les terres altes, vivien grups com els sulod-bukidnon, que mantenien una estructura social més comunitària i tenien pràctiques culturals arrelades en tradicions orals i creences animistes. Els ati, un dels grups més antics de Panay, habitaven àrees muntanyoses i costaneres, i mantenien un estil de vida nòmada centrat en la caça i la recol·lecció.
La colonització espanyola al segle XVI va transformar el paisatge polític i social de Panay. Amb l’arribada dels espanyols, l’evangelització es va convertir en un instrument clau per consolidar el control sobre els grups ètnics de les terres baixes, com els hiligaynon i karay-a, integrant-los en l’estructura religiosa i social colonial. Els ordes religiosos, especialment els agustins, van jugar un paper crucial en l’administració local, el desenvolupament econòmic i l’educació. Al segle XIX, l’expansió de la producció de sucre i el comerç internacional van fomentar canvis econòmics significatius, especialment a Iloilo, que es va convertir en un centre de comerç sucrer. La influència dels mestissos xinesos, o sangleys, en l’economia va ser notable, tant liderant la indústria tèxtil com participant del negoci del sucre a Negros. Malgrat els intents d’integració colonial, la regió va experimentar resistència, com en la rebel·lió d’Antique el 1888, que reflectia el descontentament local i la lluita per l’autonomia davant el domini espanyol. Aquesta rebel·lió, encara que va ser sufocada, va evidenciar la capacitat d’organització i de resistència de les comunitats locals en cerca d’autodeterminació.
En aquest context, l’any 1886, el guàrdia civil Juan Díaz Peña va requisar, al municipi de Càpiz, una llança de doble punta mitjançant la captura d’Inocente Isarrán, un possible datu o líder rebel remuntat (tal com s’anomenava a aquells que buscaven refugi a les muntanyes per evitar les imposicions colonials). Aquesta llança, juntament amb altres armes, va ser donada a la BMVB el 1890 per Patricio Montojo, almirall espanyol que va tenir un paper destacat en la història naval de les Filipines. El 1898, l’esquadra espanyola sota el seu comandament va ser destruïda per la flota estatunidenca a la batalla de la badia de Cavite, fet que va conduir a la presa de Manila i a la pèrdua de l’arxipèlag filipí per part d’Espanya. Tanmateix, es desconeix la manera en què Montojo va poder adquirir aquestes armes.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La present llança de doble punta és un objecte rar de la col·lecció filipina de la BMVB. Com que no hi ha informació a l’inventari de la col·lecció, es va consultar el Butlletí de la BMVB, publicat mensualment durant els primers anys de trajectòria de la institució. Es van revisar les diferents donacions d’objectes filipins publicades al Butlletí i rebudes entre maig del 1885 i l’octubre del 1901.
El desembre de 1890 (Butlletí de la BMVB, 1890, núm. 75: 7), es publica la següent donació de D. Patricio Montojo:
«Esta vez nos ha remitido una rodela, dos escudos y cuatro lanzas. Pertenecieron estas últimas; á una partida de malhechores de Copiz [sic], en las Islas Filipinas, cuyo cabecilla, llamado Inocente Isarran, fué capturado por el sargento de la Guardia Civil Juan Diez Peña en 1886. Con la lanza más larga fué herido el sargento, con la mediana un guardia y con la menor fué muerto otro. La cuarta lanza es de dos hierros (no poseíamos ninguna de esta clase), y es el arma del ejecutor de la justicia feudal munari. La rodela es propia de los indígenas infieles de la orilla izquierda del Pulangui, Río Grande, de Mindanao, y en cuanto á los escudos proceden de moros illanos, piratas indómitos y fieros que habitan la bahía Illana de Mindanao».
Patricio Javier Montojo i Pasarón (1839-1917) va ser un almirall espanyol que va tenir un paper crucial en la història naval de les Filipines. Va iniciar la seva carrera a la Marina el 1852 i va destacar per la seva participació en diverses missions i conflictes, especialment a les Filipines. El 1861, Montojo va formar part de l’expedició naval que va intervenir en l’assalt i presa de la cotta (fort) de Pagalungan a Mindanao. Va ascendir a tinent de navili el 1862 per la seva participació en aquesta acció. Va fer nombrosos viatges i missions al sud-est asiàtic, rebent una condecoració per haver intervingut en accions francoespanyoles. El 1866, va formar part de l’esquadra espanyola durant la Guerra del Pacífic, participant en el bloqueig i bombardeig del Callao. Després de diverses destinacions a Cuba, Puerto Rico i Amèrica del Sud, va tornar a les Filipines el 1887 i va ser comandant de la Divisió del Sud, encarregada de la vigilància naval a l’arxipèlag de Jolo, una àrea coneguda per l’activitat pirata.
El 1896, va ascendir a contraalmirall i va tornar a les Filipines com a comandant general del port militar i l’esquadra filipina. El 1897, durant l’aixecament armat independentista a l’arxipèlag, Montojo va liderar operacions navals per donar suport a les forces terrestres, intentant sufocar la rebel·lió a la província de Cavite. El 1898, l’esquadra espanyola sota el seu comandament va ser destruïda per la flota nord-americana a la batalla de la badia de Cavite, fet que va conduir a la presa de Manila i a la pèrdua de l’arxipèlag filipí per part d’Espanya. Posteriorment, Montojo va ser suspès de les seves funcions i portat a Madrid per enfrontar-se a un Consell Suprem de Guerra i Marina, que el va condemnar a presó i el va inhabilitar per al servei actiu.
Sens dubte, Montojo era coneixedor de la iniciativa de Balaguer d’aconseguir donacions per a la BMVB, com testifiquen dues cartes seves del fons epistolar de Víctor Balaguer. La primera, escrita des de Cavite, informa d’un enviament de fletxes (Montojo, 10/11/1887) i una altra fa referència a objectes procedents de Puerto Rico (Montojo, 13/09/1894), a part de la donació publicada en el Butlletí on s’inclou la present llança de doble punta, que va passar a formar part de la col·lecció filipina al final del 1890.
Tornant a la descripció del Butlletí, ens diu que les quatre llances van pertànyer a «una partida de malhechores de Copiz, en las Islas Filipinas, cuyo cabecilla, llamado Inocente Isarran, fué capturado por el sargento de la Guardia Civil Juan Diez Peña en 1886. […] La cuarta lanza es de dos hierros (no poseíamos ninguna de esta clase), y es el arma del ejecutor de la justicia feudal munari».
Pel que fa a la localització, es tracta de Càpiz (Kapis, en tagalo) i no «Copiz» com diu el text. La regió de Càpiz, que es troba a l’illa de Panay, posseeix una important zona muntanyosa amb la serralada de la Sierra Madre de Panay, que s’estén a través de diverses províncies de l’illa. Aquesta àrea muntanyosa és part de les característiques topogràfiques que separen Càpiz d’altres províncies veïnes. La província es distingia per la seva producció agrícola, sent l’arròs i el sucre els seus principals cultius. Aquestes activitats agrícoles es veien facilitades per la presència de grans terres baixes fèrtils i una xarxa de rius que proporcionava aigua per al reg.
La societat a Càpiz durant el segle XIX estava organitzada en un sistema de barangays, liderats per datus o líders locals, encara que l’estructura política i social s’integrava cada vegada més en el sistema colonial espanyol. La influència dels missioners catòlics va ser notable, ja que van establir esglésies i escoles a la zona que promovien la conversió al cristianisme i l’educació occidental. Aquest procés d’evangelització va tenir un impacte profund en la cultura local, integrant pràctiques religioses catòliques en la vida diària dels habitants. Però el seu exercici del rol de domini (apreciat pel Govern) i els abusos d’autoritat cada cop més freqüents provocarien tensions amb les poblacions (Blanco, 2015: 33).
Sobre els grups ètnics que habitaven a Càpiz, els hiligaynon eren el predominant a la regió. Formen part dels visayans i eren coneguts per la seva llengua, també anomenada «hiligaynon» o «ilonggo». Aquest grup es dedicava principalment a l’agricultura, la pesca i el comerç interinsular. A més dels hiligaynon, alguns karay-a també vivien en àrees properes, especialment a la frontera amb la província d’Antique. Encara que els karay-a eren més predominants a Antique, hi havia interaccions culturals i comercials significatives entre els karay-a i els hiligaynon a Càpiz. Els ati, un grup indígena aeta, també habitaven la regió, encara que sobretot a les àrees més remotes i muntanyoses. Els ati vivien de la caça, la recol·lecció i l’agricultura de subsistència, i encara que la seva presència a Càpiz era menor comparada amb la d’altres grups, mantenien les seves pràctiques culturals ancestrals.
Al Butlletí s’explica que les armes van ser preses a un grup de malfactors pel sergent de la Guàrdia Civil Juan Díaz Peña. La Guàrdia Civil a Filipines va jugar un paper crucial en l’administració colonial espanyola, actuant com una força de seguretat clau en el manteniment de l’ordre públic i la repressió d’aixecaments. Sovint s’enfrontava a desafiaments relacionats amb la insurrecció i la desconfiança de la població local, la qual cosa complicava la seva tasca. Malgrat els seus esforços per implementar un sistema de seguretat eficaç, les dinàmiques internes i la malfiança entre els oficials europeus i les tropes locals debilitaven la seva efectivitat. La Guàrdia Civil estava formada principalment per personal local sota la supervisió d’oficials espanyols, la qual cosa, si bé facilitava la mobilització i el coneixement del terreny, també implicava problemes de lleialtat, ja que alguns guàrdies locals simpatitzaven amb els insurrectes (Pezuela, 1877: 67). També els oficials espanyols exercien abusos de poder i, a vegades, aprofitaven la seva posició per malversar o prevaricar. En molts llocs de l’arxipèlag, la Guàrdia Civil era l’única força de seguretat operativa.
Sobre Juan Díaz Peña poc hem pogut esbrinar. En servei actiu des de 1882 (Archivo General Militar de Madrid [AGMM], 1886, 5459.4: 8), s’han documentat tres operacions en què es va veure involucrat.
A El Comercio de Manila del 18 de febrer de 1887, es descriuen dues operacions on va participar el sergent primer Juan Díaz Peña a la província de Càpiz. Una d’elles, succeïda el 13 de gener de 1887, a un lloc denominat Tinugean, implicà l’assalt a un mercader i al majordom del rector del poble de Cariés del districte de la Concepció (Iloilo), per part d’una quadrilla de malfactors formada per vuit homes que anaven proveïts d’armes blanques i de foc. Juan Díaz va comandar l’operació de persecució en què —a més de recuperar part dels objectes robats— es va detenir al cap de la quadrilla, el «famoso cabecilla Julián (a) Pag-pag» (El Comercio, 18/02/1887: 3), i altres cinc membres de la banda. En la segona operació —l’expedient de la qual s’ha localitzat també a l’AGMM (ibídem)—, el sergent Peña va detenir, a les muntanyes de Miauay del poble d’Ivisan, un soldat amb llicència il·limitada que fabricava armes en una ferreria clandestina i les subministrava a grups delictius.
D’altra banda, existeix una darrera operació documentada, l’abril de 1886, en què es va detenir a uns santons amagats a les muntanyes. Aquesta operació perseguia desfer un focus de remuntats i fanàtics que pertorbaven la seguretat i impedien la reducció total d’un important nombre de muntanyesos (AGMM, 1886, 5459.4: 4).
El fet és que la colonització espanyola va introduir un nou sistema d’etiquetes colonials que va tenir un impacte significatiu en la definició de la identitat social dels habitants de Panay (German: 24). Els termes utilitzats pels colonitzadors per descriure els grups indígenes sovint reflectien jerarquies colonials i estereotips que influïen en com eren percebuts aquests grups tant pels colonitzadors com entre ells mateixos. Aquestes etiquetes sovint simplificaven la rica diversitat cultural de l’illa i promovien la idea que els habitants de les terres altes, com els sulod-bukidnon i els ati, eren menys civilitzats que els grups de les terres baixes, que s’integraven més fàcilment en el sistema colonial. D’altra banda, es consideraven malfactors no només els delinqüents, sinó tots aquells que no acceptaven la dominació espanyola, especialment els líders o caps. En el cas dels babailanes (líders religiosos indígenes), considerats santons, sanadors, xamans o vidents, se’ls atribuïen pràctiques supersticioses i fins i tot herètiques (Blanco, 2015: 18).
Considerant aquestes etiquetes colonials, la detenció d’Inocente Isarrán i la seva quadrilla de malfactors per Juan Díaz Peña adquireix un significat diferent. I la llança de doble punta, descrita com a «arma del ejecutor de la justicia feudal munari», hi juga un paper decisiu. El terme «munari» era utilitzat per l’Exèrcit espanyol a Sulu i Mindanao per designar una figura judicial islàmica present als sultanats musulmans de les illes del sud (Espina, 1888: 579). En aquest context, el munari era una mena d’oficial o líder que exercia funcions judicials, actuant com a jutge o àrbitre en conflictes civils i assumptes legals dins de la comunitat. L’ús del terme a la nota del Butlletí ens pot indicar que la persona que la va redactar estava familiaritzada amb aquest terme, molt possiblement per haver estat en aquests llocs. És possible que el mateix Montojo proporcionés dita informació, ja que va viure tant a Mindanao com a Jolo.
Tanmateix, en les estructures socials de Panay, no existia aquesta figura, sinó que les seves funcions requeien en els líders locals o datus. Els datus també actuaven com a jutges, resolent disputes locals basades en les lleis i els costums tradicionals. Per tant, és difícil creure que el cap d’una banda de malfactors fos alhora l’administrador de la justícia feudal. Té més sentit creure que Inocente Isarrán era un datu rebel a l’administració espanyola de la zona de Càpiz. Podria tractar-se d’un remuntat, que era com els espanyols denominaven a aquells que buscaven refugi a les muntanyes per evitar les imposicions colonials, com ara els tributs, el treball forçós (polo i serveis) i la conversió religiosa al cristianisme. En viure en la clandestinitat, eren considerats malfactors. Pel que fa a quin grup podria pertànyer, podria haver estat hiligaynon o karay-a, que habitaven a les zones baixes de Càpiz, i van estar més temps exposats a la dominació colonial, com el seu nom d’origen espanyol podria indicar-nos.
De com Montojo va poder obtenir aquesta llança per al seu enviament a Vilanova, no hem estat capaços de trobar cap informació.
Context d’adquisició
Abans de la colonització espanyola, l’illa de Panay a les Filipines estava habitada per diversos grups indígenes amb característiques culturals i socials distintives. A les terres baixes de Panay, els principals grups ètnics eren els visayans, particularment el subgrup conegut com els hiligaynon. Els hiligaynon es van establir principalment a les províncies d’Iloilo i Càpiz. Aquesta comunitat era coneguda per la seva estructura social i cultural avançada, que incloïa sistemes de lideratge sota datus, o caps, que governaven diverses comunitats o barangays. La societat hiligaynon estava ben organitzada i es caracteritzava per una economia basada en l’agricultura, la pesca i el comerç interinsular, la qual cosa es veia facilitada per la seva ubicació a les fèrtils terres baixes i a les costes properes.
A més dels hiligaynon, els karay-a eren un altre grup ètnic significatiu a les terres baixes de Panay, principalment a la província d’Antique i algunes àrees d’Iloilo. Els karay-a compartien moltes similituds culturals amb els hiligaynon, però també mantenien les seves pròpies tradicions i dialecte, conegut com a kinaray-a. Aquesta comunitat també estava organitzada sota un sistema de datus i barangays, i participava activament en l’agricultura i el comerç. La seva música, dansa i festivals eren aspectes culturals importants que ajudaven a definir la seva identitat, i igual que els hiligaynon, els karay-a tenien una relació propera amb l’entorn natural que els envoltava.
En canvi, les terres altes de Panay estaven habitades per grups com els sulod-bukidnon. Aquests vivien en regions més remotes i muntanyoses, com les de les províncies d’Antique i Iloilo. Els sulod-bukidnon mantenien una estructura social més comunitària i menys jeràrquica que les seves contraparts de les terres baixes. Les seves pràctiques culturals estaven profundament arrelades en tradicions orals, incloses èpiques com Hinilawod, i tenien un sistema de creences animista que influïa en les seves pràctiques rituals i socials. A causa de la seva ubicació en àrees més aïllades, els sulod-bukidnon van poder conservar gran part de la seva identitat cultural, fins i tot davant les pressions externes que van començar amb la colonització espanyola.
![Mapa de la Illa de Panay: districtes d'Ilo-Ilo, Cápiz i Antique (1875) [Dipòsit de la Guerra]. Arxiu Cartogràfic d'Estudis Geogràfics del Centre Geogràfic de l'Exèrcit. Signatura: Ar.Q-T.1-C.1-16](https://trafricants.org/wp-content/uploads/2025/01/BMVB_1399-mapa-illa-Panay.jpg)
La confederació dels Madya-as (Regalado, 1966: 81), que es componia de diversos districtes com Hamtik, Aklan i Irong-Irong, és un exemple de l’organització política a les terres baixes de Panay abans de l’arribada dels espanyols. Els hiligaynon i els karay-a formaven part d’aquesta confederació, la qual permetia la coordinació entre comunitats per a la defensa i el comerç. Els datus, líders d’aquestes comunitats, es van destacar per la seva capacitat per gestionar recursos i establir relacions diplomàtiques amb altres pobles i illes. Els madya-as jugaven un paper crucial en la resistència a les incursions externes i en la preservació de les tradicions locals, fins que el control espanyol va transformar el paisatge polític de la regió.
La colonització espanyola de Panay va començar al segle XVI, quan els espanyols van arribar amb l’expedició de Miguel López de Legazpi. Aquest procés de colonització va estar marcat per l’evangelització, amb missioners com els agustins exercint-ne un paper fonamental. Les conversions al cristianisme van ser una eina clau per a la consolidació del control espanyol sobre la població local. Els hiligaynon i els karay-a, que habitaven les terres baixes, van ser els més afectats per aquestes conversions, integrant-se majorment en l’estructura religiosa i social imposada pels colonitzadors. Els missioners van construir esglésies i convents, i l’adopció del catolicisme va transformar profundament les pràctiques religioses i culturals d’aquests grups. Les conversions també van facilitar la pacificació de la regió i van permetre als espanyols exercir un control més efectiu sobre les comunitats locals, que ara compartien una identitat religiosa comuna (Cabrero, s. d.).
La colonització espanyola va introduir un nou sistema d’etiquetes colonials que va tenir un impacte significatiu en la definició de la identitat social dels habitants de Panay. Els termes utilitzats pels colonitzadors per descriure els grups indígenes sovint reflectien jerarquies colonials i estereotips que influïen en com eren percebuts aquests grups tant pels colonitzadors com entre ells mateixos. Aquestes etiquetes sovint simplificaven la rica diversitat cultural de l’illa i promovien la idea que els habitants de les terres altes, com els sulod-bukidnon i els ati, eren menys civilitzats en comparació amb els grups de les terres baixes, que s’integraven més fàcilment en el sistema colonial. Aquest procés d’etiquetatge va impactar en les relacions entre els grups i en la manera com es veien a si mateixos, influint en la formació d’identitats que persisteixen fins avui.
Durant el segle XIX, l’illa de Panay va experimentar canvis econòmics i socials significatius, impulsats principalment per l’expansió de la producció de sucre i la influència del comerç internacional. La província d’Iloilo, en particular, es va convertir en un important centre de comerç sucrer, connectant les plantacions de canya de sucre de Negros Occidental amb els mercats globals (McCoy, 2017: 23). Aquesta activitat econòmica va fomentar la concentració de terres i la creació d’una elit local composta principalment per mestissos xinesos, comunament coneguts com a sangleys, que controlaven el capital, el comerç i la producció. A Panay, especialment a Càpiz, la transformació social va ser menys pronunciada en comparació amb la intensa comercialització a Iloilo. No obstant això, l’impacte del desenvolupament sucrer a les regions veïnes va influir en l’estructura econòmica de Càpiz, on l’agricultura continuava sent la principal activitat econòmica. La presència de telers i la producció de tèxtils artesanals a la regió també eren importants abans de la introducció de tèxtils manufacturats britànics, que van portar a una reorientació cap a l’agricultura i el comerç. La influència dels sangleys, que inicialment van liderar la indústria tèxtil a Jaro i Molo, va ser notable. A mesura que els mercats canviaven, aquests empresaris van traslladar les seves inversions al negoci del sucre a Negros, mantenint la seva posició com l’elit econòmica de la regió. Això va resultar en una concentració de riquesa i poder que va exacerbar les desigualtats socials.
Al segle XIX, l’administració de l’illa de Panay va estar marcada per la influència significativa dels ordes religiosos. Els frares agustins, franciscans, dominics, jesuïtes i recol·lectes no només es van encarregar de l’evangelització, sinó que també van gestionar l’administració local, el desenvolupament econòmic i l’educació a les illes Filipines. A Càpiz i altres regions de Panay, els frares (majoritàriament agustins) van actuar com a intermediaris entre els colonitzadors i les poblacions indígenes, exercint rols crucials en la vida comunitària i en la resolució de disputes. El seu poder derivat de la manca de personal civil espanyol va provocar tensions amb les autoritats civils, el clergat secular i les mateixes poblacions autòctones (Elizalde, 2015).
Entre maig i juny de 1888, la província d’Antique, ubicada a l’illa de Panay, va ser escenari d’una rebel·lió significativa contra el domini colonial espanyol. Aquesta insurrecció, encara que no estava relacionada amb els moviments nacionalistes més importants de l’època, va reflectir el descontentament local cap a l’administració colonial, les tensions acumulades a la regió i les pràctiques corruptes tant del clergat com de l’administració (Blanco, 2015: 24). La revolta d’Antique va ser liderada per figures locals, inclosos alguns membres de la principalitat i líders religiosos indígenes com els babailanes, que van mobilitzar més d’un miler de rebels per expulsar els espanyols de la província. Encara que la rebel·lió va ser sufocada ràpidament per les forces colonials amb l’ajuda dels frares agustins, va demostrar la capacitat d’organització i resistència de les comunitats locals davant les injustícies percebudes. Aquest esdeveniment, encara que finalment fracassat, és un testimoni de la lluita per l’autonomia i el desig d’autodeterminació que caracteritzava moltes províncies filipines durant l’últim quart del segle XIX.
Estimació de la procedència
La llança de doble punta, un objecte rar de la col·lecció filipina de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), va arribar a Vilanova a través d’una donació de Patricio Montojo. Al Butlletí de la BMVB de desembre de 1890, es menciona que Montojo va donar una sèrie d’objectes que incloïen aquesta llança. Patricio Javier Montojo i Pasarón va ser un destacat almirall espanyol amb un paper crucial en la història naval de Filipines. La seva carrera va començar el 1852, i va participar en diverses missions a Filipines i al sud-est asiàtic, incloses accions militars a Mindanao i enfrontaments durant la Guerra del Pacífic. Montojo va mantenir una relació propera amb Víctor Balaguer, evidenciada per les seves cartes i donacions d’objectes a la BMVB, incloses armes i altres artefactes filipins.
La llança formava part d’un conjunt d’armes capturades a «un grup de malfactors» a Càpiz, Filipines, liderat per Inocente Isarrán. Aquest grup va ser desarticulat el 1886 pel sergent de la Guàrdia Civil Juan Díaz Peña, qui es va enfrontar a aquests bandits i va capturar el cabdill. Segons el Butlletí, les llances van ser usades durant l’enfrontament, provocant ferides a alguns membres de la Guàrdia Civil. La llança de doble punta és descrita com l’arma de l’«ejecutor de la justicia feudal munari» , suggerint un rol simbòlic o d’autoritat en el grup d’Isarrán.
La regió de Càpiz, a l’illa de Panay, es caracteritzava per la seva geografia muntanyosa i producció agrícola. Durant el segle XIX, la societat a Càpiz estava estructurada en barangays liderats per datus, amb una forta influència de la colonització espanyola i l’evangelització catòlica. Els hiligaynon, predominants a la regió, juntament amb alguns karay-a i ati, constituïen els principals grups ètnics. El context de la captura d’Inocente Isarrán suggereix que podria haver estat un datu o líder rebel remuntat que es resistia a les imposicions colonials i, possiblement, liderava una comunitat en oposició a l’administració espanyola. La llança de doble punta, considerada un objecte simbòlic d’autoritat, reforça aquesta interpretació. No obstant això, no s’han trobat detalls específics sobre com Montojo va adquirir la llança abans del seu enviament a Vilanova.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Seria interessant continuar investigant les figures de Díaz Peña i Montojo per intentar dilucidar com van passar les armes de l’un a l’altre. Per això, caldria consultar l’Arxiu Històric Nacional a Madrid, així com l’AGMM. També seria important consultar els arxius nacionals filipins, on es conserva abundant documentació de l’època colonial espanyola. A més, seria essencial identificar titulars d’obligacions vinculats al patrimoni de l’illa de Panay, cosa que permetria millorar la identificació dels possibles portadors culturals de l’objecte present.
Possibles classificacions alternatives
D’acord amb els descobriments de la present recerca, s’hauria de modificar la informació a l’inventari de la BMVB:
Mètode d’adquisició: Confiscació
Lloc d’adquisició: Província de Càpiz, illa de Panay
Lloc de producció/origen: Província de Càpiz, illa de Panay
Col·lector/a: Juan Díaz Peña
Donant o venedor/a: Patricio Javier Montojo y Pasarón
Grup d’adscripció: Grups hiligaynon o karay-a, província de Càpiz, illa de Panay
Data d’adquisició per part de la institució: Desembre de 1890
També seria important incorporar a l’inventari informació sobre la contextualització històrica del lloc d’origen de l’objecte, així com dels possibles portadors culturals d’aquest.
Fonts complementàries
Agoncillo, T. A. (1990). History of the Filipino People. Quezon [Filipines]: Garotech Pub.
Blanco Andrés, R. (2015). Los sucesos de Antique de 1888. <https://www.agustinosvalladolid.es/estudio/investigacion/archivoagustiniano/archivofondos/archivo2015/archivo_2015_01.pdf> [consulta: 05-07-2024].
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 1890), (75). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Cabrero, L. (1990). La espiritualidad de la hueste de Legazpi: La conquista pacífica de las Islas Filipinas. <https://dadun.unav.edu/bitstream/10171/4768/1/LEONCIO%20CABRERO.pdf> [consulta: 05-07-2024].
Castellanos Escudier, A. (s. d.). Biografía de Patricio Javier Montojo y Pasarón. Real Academia de la Historia. <https://dbe.rah.es/biografias/13155/patricio-javier-montojo-y-pasaron> [consulta: 07-01-2024].
Elizalde, M. D., i Huetz de Lemps, X. (2015). Un singular modelo colonizador: El papel de las órdenes religiosas en la administración española de Filipinas, siglos XVI al XIX. Illes i Imperis, (17), 185-201. <https://www.raco.cat/index.php/IllesImperis/article/view/299480> [consulta: 05-07-2024].
Espina, M. A. (1888). Apuntes para hacer un libro sobre Joló: Entresacados de lo escrito por Barrantes, Bernáldez, Escosura, Francia, Giraudier, González, Parrado, Pazos y otros varios. Manila: Imprenta y Litografía de M. Pérez, hijo.
German, M. A. (s. d.). (Re)searching identity in the highlands of Central Panay. AghamTao, 19, 20-37. <https://pssc.org.ph/wp-content/pssc-archives/Aghamtao/2010/06_(Re)%20Searching%20Identity%20in%20the%20Highlands%20of%20Central%20Panay.pdf> [consulta: 05-07-2024].
McCoy, A. W. (2017). Formación de élites y revolución social en las Filipinas del siglo XIX: La sociedad de plantación de las Visayas Occidentales. Dins M. D. Elizalde i X. Huetz de Lemps (ed.), Filipinas, siglo XIX: Coexistencia e interacción en el Imperio español (p. 137-170). Madrid: Polifemo.
Ministerio de Guerra (1886). Concesión de recompensas a la Guardia Civil por capturar a varios malhechores en Ivisán (Filipinas). Fons secció d’Ultramar del Ministerio de Guerra, signatura 5460.5. Madrid: Archivo General Militar de Madrid.
—(1886). Petición de recompensas por la captura de unos santones en Cápiz (Filipinas). Fons secció d’Ultramar del Ministerio de Guerra, signatura 5459.4. Madrid: Archivo General Militar de Madrid.
Montojo, P. (10 de novembre de 1887). Carta manuscrita a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura 8701389. Vilanova i La Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Montojo, P. (13 de setembre de 1894). Carta manuscrita a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura 9400369. Vilanova i La Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Pezuela, J. F. de la (1877). España en Filipinas: Estudio de algunos problemas que ofrece la situación actual de las islas. Madrid: Imprenta de Manuel Tello.
Regalado, F. B. (juliol de 1966). The Story of Ancient Panay: Its Settlement and Pre-Spanish Culture. The Southeast Asia Quarterly, 75-87. <https://repository.cpu.edu.ph/bitstream/handle/20.500.12852/2695/05_SAQ_REGALADOFB_1966.pdf?sequence=1&isAllowed=y> [consulta: 05-07-2024].
Saleeby, N. M. (1905). Studies in Moro history, law, and religion. Manila: Bureau of Public Printing. <https://www.gutenberg.org/ebooks/41770> [consulta: 05-07-2024].
Spanish Filipino Genealogy Research Services (28 de gener de 2015). Teniente coronel de la Guardia Civil en Filipinas [Fotografía]. Facebook. <https://www.facebook.com/661439860616685/photos/a.661442220616449/812576535503016/> [consulta: 21-09-2024].
