Síntesi dels resultats
Segons els nostres estudis de procedència, aquest casc podria haver pertangut al datu (líder local) Aliubdín (aquesta és la grafia que apareix en molta documentació de l’època). Aliubdín va ser un dels dos candidats al tron de Sulu després de la mort de Badaruddin II el febrer de 1884. Era un datu lleial al règim espanyol i residia al poble de Matanda des del gener de 1884, on havia rebut suport espanyol per construir les seves infraestructures. Després de la mort de Badaruddin II, Aliubdín va intentar proclamar-se sultà, però l’Exèrcit espanyol el va dissuadir perquè traslladés la seva residència a Patikol i proclamés el seu nomenament allí.
El Govern espanyol a Jolo va enviar una delegació per dissuadir Aliubdín, però ell i els seus seguidors van insistir en la proclamació. El 13 de març de 1884, Aliubdín es va traslladar a Patikol i va ser proclamat sultà allà. Això va resultar en l’existència simultània de dos sultans a Sulu fins que el 1886 el governador general Emilio Terrero va nomenar el datu de Palawan, Muhamad Harun ar-Rashid, com a sultà. La imposició de Harun va provocar un conflicte bèl·lic amb el sultanat que va causar nombroses pèrdues per als suluans. Harun va abdicar el 1893, i Amirol Quiram va ser finalment proclamat sultà de l’arxipèlag.
A l’Exposició General de les Illes Filipines es va exhibir un conjunt de casc i cota de malla, que apareix al Catálogo de la Exposición General al grup 24, presentat per l’expositor Diego de Saavedra, amb la següent descripció:
«Casco y cota perteneciente al sultán de Patticolo, datto Alit-mudín, candidato al sultanato de Joló; el casco, único ejemplar que se ha conocido en la isla, perteneció á sus antepasados, haciendo ya dos siglos que desapareció su uso; fué adquirido en la ranchería de Matanda, residencia de dicho datto».
La situació d’Aliubdín i el seu casc és incerta. És possible que Aliubdín lliurés el seu casc i la seva cota de malla com a garantia per a complir les recomanacions de la delegació militar, que podria haver-lo obligat a abandonar Matanda i endur-se les seves pertinences. La manca de confirmació sobre aquests esdeveniments suggereix que, si el casc va ser adquirit a Matanda, hauria estat durant la reunió prèvia a la seva proclamació com a sultà, ja que després es va traslladar a Patikol i mai va tornar a Matanda. Aliubdín es va ocultar als boscos de Sulu fins a la seva rendició el juliol de 1887, mentre que el casc i la cota de malla ja estaven a Madrid per a l’exposició.
El casc en qüestió és un exemplar rar de fusta, que imita els cascos morrions espanyols dels segles XVI-XVII. La seva antiguitat i forma concorden força amb la descripció del catàleg de l’exposició. El casc i la cota de malla van ser presumptament obtinguts per la delegació militar a Matanda, però no s’ha trobat informació sobre el seu destí final ni la seva arribada a la col·lecció de Diego de Saavedra.
L’Exposició General de Filipines, organitzada per Víctor Balaguer, va permetre incrementar la col·lecció filipina del museu. Correspondència i butlletins confirmen que els objectes, incloent-hi els provinents de l’exposició, van arribar a Vilanova abans de la donació a beneficència estipulada i dins del període de sis mesos després del tancament de la mostra. El possible contacte entre Balaguer i Pedro Ortuoste durant l’exposició podria explicar l’adquisició del conjunt d’Aliubdín. Encara que el casc de Vilanova s’assembla a altres cascos filipins exposats en museus, la seva tècnica i materials suggereixen una major antiguitat, i no s’ha trobat un casc igual en altres col·leccions o arxius.
Reconstrucció cronològica de la procedència
Per poder comprendre les dimensions del present informe és necessari apropar-nos breument a la figura de Víctor Balaguer, fundador del museu. A la Real Academia de la Historia (RAH) se’l defineix com a polític, escriptor, periodista, historiador i mecenes cultural. Tot i que aquest enfocament és adequat donada la seva àmplia activitat, potser és arbitrari. Una altra faceta destacada del personatge, el seu grau 33 de maçoneria, ni es menciona. També va ser notable la seva passió per l’arxipèlag filipí, que ell mateix explicarà en el seu llibre Islas Filipinas (Memoria), publicat el 1895.
El 1884 —partint de la seva biblioteca i col·leccions personals com a fons inicials— va inaugurar a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, una institució que oferia serveis de biblioteca, hemeroteca, museu i centre d’ensenyament. Va fer, a més, importants donacions de llibres per a la fundació de noves biblioteques, com la de Sitges.
Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política hisendística, aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions; així com una progressiva extensió de la legislació peninsular d’acord amb les seves posicions assimilacionistes. A més, va crear el Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid —que ell mateix va dirigir fins a la seva mort—, el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila, i va ser el veritable artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887.
El madrileny parc del Buen Retiro va albergar l’exposició. El Palacio de Cristal, també conegut a l’època com a «Pabellón de Cristal», es va construir per a la mostra. I tot i que estava previst convertir-lo en la seu del Museu Biblioteca d’Ultramar, això no va arribar a succeir mai.
L’exposició va exhibir un grup d’entre quaranta i cinquanta persones originàries de Filipines juntament amb objectes, productes i plantes locals, recreant en el llac del palau l’«hàbitat natural» dels indígenes filipins. Es va tractar del primer zoològic humà a Espanya en època moderna, i després del seu èxit d’afluència, empreses privades van organitzar noves exposicions de persones no europees, tant de colònies espanyoles com d’altres països, una pràctica que va existir fins a l’any 1942.
Al Butlletí de la BMVB de juliol de 1887, pàgina 5, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. Al final de la notícia, apareix un paràgraf independent que diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Entre agost de 1887 i febrer de 1888 es van publicar les entrades de donacions que provenien de l’exposició, però només dels expositors individuals que van accedir a enviar els seus objectes a Vilanova. Tanmateix, hi ha una sèrie d’objectes que no apareixen en les publicacions dels butlletins del museu, i que, en principi, també provenen de la mostra. La fiabilitat dels inventaris de la col·lecció filipina, doncs, és qüestionable, en la mesura que conté nombrosos errors de datació, definició o catalogació. Gràcies al Butlletí de la BMVB, de publicació mensual des de la inauguració del museu, on es detallaven amb força exactitud les donacions i entrades d’objectes i llibres, s’han identificat noms de donants que qüestionen els inventaris de la BMVB. També la correspondència entre Víctor Balaguer i el bibliotecari de la BMVB, Joan Oliva, aporta informació precisa sobre moltes d’aquestes adquisicions.
Pel que fa al casc objecte d’estudi —una peça que s’emmarca en les cultures bangsamoro de religió musulmana de Mindanao i Sulu— es van revisar les diferents donacions d’objectes filipins publicades en el Butlletí de la BMVB, rebudes entre el maig de 1885 i l’octubre de 1901. A la publicació d’agost de 1888 es menciona una important donació de Pedro Ortuoste i García.
Ortuoste, traductor de les llengües de Mindanao i Sulu per a l’administració del Govern de Filipines, va néixer a Manila el 1836 i era fill d’un funcionari basc de la comptadoria de la Hisenda Militar, destinat a la Comandància militar de Polloc (Mindanao) des d’almenys el 1852. Amb dinou anys, Ortuoste va començar la seva carrera com a traductor, destacant els seus contemporanis la seva implicació, despreniment i valentia (que incloïa entrar en combat).
Des del 1858 fins al 1879 va exercir com a traductor, participant en operacions militars a Mindanao i Sulu. El 1879 va ser nomenat intèrpret d’idioma joloano [sic] de la Secretaria del Govern General. Ortuoste va estar present en la signatura del tractat de sobirania espanyola a Jolo el 1878 i en el nomenament del sultà Harún el 1886.
Molt ben considerat a l’Exèrcit i a l’administració espanyola, va ser condecorat en nombroses ocasions per la seva dedicació més enllà del salari. El seu coneixement dels idiomes de Mindanao i Sulu el van convertir en un personatge clau per a l’administració espanyola, tant en operacions bèl·liques com en la traducció de documents relacionats amb aquestes illes a Manila, o en l’assessorament dels comandaments espanyols.
Mentre els governadors de Sulu, Mindanao i Filipines anaven i venien, Ortuoste era la garantia de coneixement sobre les «morismas». Durant la crisi de 1882 amb el sultà Badaruddin II, el general Primo de Rivera va considerar nomenar-lo secretari del sultà de Sulu.
Ortuoste va formar part de la comissió que va assistir a la inauguració de l’Exposició General de Filipines a Madrid, acompanyant i traduint als representants de Mindanao i Sulu que van participar-hi. El març de 1887, el governador Terrero va escriure al ministre de Defensa a Madrid, Manuel Cassola, indicant que aprofitant el viatge a la capital havia de reunir-se amb Ortuoste perquè l’informés sobre la situació a Mindanao i Sulu, «que ell coneix com ningú» (Arxiu General Militar de Madrid [AGMM], 5460.7, 1887: 3). Durant la seva estada a Madrid, Ortuoste va conèixer també en persona a Víctor Balaguer, amb qui va entaular amistat, reflectida en posteriors cartes des de Manila.
Aquest vincle es va materialitzar en diverses donacions a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB) durant els anys 1888 i 1889. En la seva última correspondència amb Balaguer, Ortuoste l’informa de la seva intenció d’enviar el tron del sultà de Jolo a Vilanova, però aquest mai va arribar a causa de la seva mort l’agost de 1889, mentre esperava els coixins del tron que havia manat restaurar a la Xina. Gràcies a la seva posició privilegiada, Ortuoste va tenir moltes facilitats per accedir a objectes no només a Mindanao i Sulu, sinó també a altres illes del nord de l’arxipèlag (com evidencien els objectes d’origen igorot presents en una de les seves donacions).
En la mencionada donació d’agost de 1888, dels cinquanta-quatre objectes descrits al Butlletí només cinc apareixen actualment en els inventaris com a donació d’Ortuoste. Entre ells es compten:
«[…] cinco lanzas de los moros de Mindanao; una rodela de Mindanao; seis crises de Mindanao; un campilán; dos tabas, especie de alfanje; un casco de metal; una cota de malla; un tambor de guerra, de metal; cuatro guruk, especie de puñales de metal; un bocado para caballo, de metal; tres balasiong, arma de los monteses de Mindanao cordillera del volcán de Apo; tres balasiong más estrechos, de los usados por la raza de los Bilimes; un salacot (ó sombrero) de Bayobos de Mindanao; cuatro cestitos para llevar buyo y tabaco en las marchas; una guitarra de las que usan los indígenas del interior; dos barong ó bolos de Joló […]».
Tanmateix, en aquesta donació es parla d’un casc de metall, la qual cosa no coincideix amb el present casc, que és de fusta, tot i que té aplicacions metàl·liques. En els inventaris de la col·lecció filipina, només apareix un casc, per la qual cosa inicialment vam mantenir com a possible solució de procedència la donació d’Ortuoste. Es va decidir examinar el Catálogo de la Exposición General amb l’objectiu de depurar la cerca de possibles coincidències. A la pàgina 305, en el grup 24, apareix com a expositor Diego de Saavedra i s’inclou la següent entrada:
«Casco y cota perteneciente al sultán de Patticolo, datto Alit-mudín, candidato al sultanato de Joló; el casco, único ejemplar que se ha conocido en la isla, perteneció á sus antepasados, haciendo ya dos siglos que desapareció su uso; fué adquirido en la ranchería de Matanda, residencia de dicho datto».
De Diego de Saavedra pràcticament no s’ha trobat res. Segons es menciona al Boletín Oficial de Filipinas de l’11 de juny de 1859, va ser propietari d’una empresa de marina mercant anomenada Hispolés, vinculada amb la Marina militar, i va rebre una menció honorífica a l’exposició de Madrid. Això no obstant, la descripció del conjunt de casc i cota sí que ens aporta informació important. D’acord amb la mateixa, el casc que Saavedra va presentar a l’exposició pertanyia a Aliubdín (hem optat per escriure-ho d’aquesta manera perquè així apareix en molta documentació de l’època).
Aliubdín va ser un dels dos pretendents al tron de Sulu després de la defunció de Badaruddin II, mort el febrer de 1884. Era un datu afecte al règim espanyol, com va demostrar en la presentació de credencials al governador general de Filipines, successor de Primo de Rivera, Joaquín Jovellar, a qui va regalar el seu propi kris en senyal de respecte. També conegut pels espanyols com a datu Zumbin, governava sobre Parang, Looc, Ygasang i Paticolo (AHN, 5333/1, document núm. 46, 1884).
Aliubdín residia al poble de Matanda des del gener de 1884, les edificacions principals del qual (la casa del datu i el blockhaus defensiu) van ser construïdes de nova planta per un destacament de vint-i-cinc disciplinaris proveït pel coronel Parrado, «y que hoy es un pueblo marallao, marallao, como ellos dicen, lo que en nuestro idioma significa bueno en grado superlativo, o sea adicto al cristiano castila» (Cirugeda, Gaceta Universal, 1884).
A Matanda s’alçava el pavelló espanyol, i Aliubdín era presentat per la premsa del moment destacant la seva simpatia i submissió. Els seus seguidors es van reunir a Matanda, a l’empara d’un blockhaus espanyol, batejat amb el nom de Jovellar, amb la intenció de proclamar-lo sultà, el març de 1884, després de la mort de Badaruddin II. Uns dies abans, la mare del difunt sultà, Inchi Jamila, havia enviat al Govern espanyol una carta dirigida a Alejo Álvarez, traductor i company de Pedro Ortuoste.
En aquesta carta, s’informa que ha estat elegit successor el paduca Majazari Maulana, sultà Muhamad, Amirol Quiram, germà menor de catorze anys del difunt, tant pels datus com pels xerifs. No obstant això, el consell d’ancians (Rum-Buchara) s’havia dividit en dos bàndols: un partidari d’ell, com a fill legítim de Diamarol, i l’altre, del seu oncle Aliubdín, germà de l’antic sultà Diamarol.
Alertat el govern politicomilitar de Jolo, es va enviar una delegació a Matanda amb els capitans Darnell i Zamora i l’intèrpret Cipriano Enrile per dissuadir-los d’aquest acte (Montero, II, 1888: 644). Malgrat els intents de negociació, els seguidors d’Aliubdín van insistir en la seva proclamació. La delegació va instar Aliubdín a no fer aquesta a Matanda (possiblement el fet de ser un datu favorable a Espanya i allotjat prop d’infraestructures militars espanyoles podria aixecar suspicàcies a l’altre candidat, Amirol Quiram, i els seus seguidors).
La nit del 13 de març, Aliubdín, la seva família i tots els congregats a Matanda es van traslladar a Patikol («Paticolo», en època espanyola) i allà va ser proclamat sultà, segons acta remesa al governador. Des d’aquell moment, es va donar la inusual circumstància de l’existència de dos sultans a Sulu, fins que el 1886 es va nomenar com a sultà de Sulu al datu de Palawan, Muhamad Harun ar-Rashid, nomenat pel governador general de Filipines, Emilio Terrero, des de setembre de 1886 fins a 1893, any en què va abdicar. La imposició del datu Harun com a sultà de Sulu va generar un conflicte bèl·lic en què Espanya va intentar dominar el sultanat mitjançant la força, amb moltes pèrdues humanes i materials per als suluans. Després d’abdicar Harun, l’any 1893, Amirol Quiram va ser proclamat sultà de l’arxipèlag.
Podria ser que Aliubdín hagués entregat el seu casc i la seva cota de malla com a garantia de compliment de les recomanacions de la delegació militar? La comissió militar va forçar Aliubdín a abandonar Matanda i li va prendre les seves pertinences? No hi ha confirmació al respecte. Però si el casc va ser adquirit a Matanda, tal com descriu el catàleg de l’exposició, havia de ser durant la mencionada reunió, perquè després de la seva proclamació com a sultà, Aliubdín no va tornar a Matanda, i la seva residència va quedar fixada a Patikol.
Des de la presa de Maimbung, capital del sultanat, l’abril de 1887, Aliubdín es va ocultar juntament amb Amirol Quiram i la seva mare Inchi Jamila en l’espessor dels boscos de l’illa de Jolo, fins que finalment es van sotmetre al nou sultà al juliol d’aquell mateix any, abandonant la clandestinitat. En aquell moment, tant el casc com la cota de malla es trobaven ja exposats al Retiro de Madrid.
Una altra de les possibles coincidències referents al casc custodiat a Vilanova és que es tracta d’un «único ejemplar que se ha conocido en la isla, perteneció á sus antepasados, haciendo ya dos siglos que desapareció su uso». El casc imita la forma característica dels cascs morrions usats pels conqueridors espanyols als segles XVI-XVII, que els pobles musulmans van adoptar a partir dels enfrontaments contra els espanyols.
Una de les particularitats del casc és que està fet principalment de fusta, quan ja en l’època contemporània a l’exposició, els datus o caps portaven cascs de metall (llautó o coure). Això podria sostenir la hipòtesi que es tracti d’un casc més antic, per la qual cosa concordaria amb la descripció del catàleg de l’exposició.
Des del moment en què el casc i la cota de malla van ser presumiblement obtinguts per la delegació militar a Matanda, no s’ha localitzat informació que ens permeti saber què va passar amb ells, o com va poder acabar en mans de Diego de Saavedra.
És provat que l’organització de l’Exposició General de Filipines, dirigida pel mateix Víctor Balaguer com a ministre d’Ultramar, va suposar una oportunitat per incrementar la col·lecció filipina, tant amb objectes per al museu com amb llibres per a la biblioteca.
Per la correspondència de Balaguer amb Joan Oliva, sabem que es van sol·licitar duplicats d’obres (en aquelles que era possible) directament a Filipines, com va ocórrer amb el mapa etnogràfic de Mindanao realitzat pels jesuïtes i enviat directament des de Filipines fins a Vilanova abans de la inauguració de l’exposició. També, tant en la correspondència personal de Balaguer com en el mateix Butlletí, s’explica que en acabar l’exposició s’enviarien objectes a Vilanova.
En les bases de l’organització de l’exposició, hi havia un article en el qual s’estipulava que si després del tancament de l’exposició quedaven objectes sense reclamar, aquests serien donats a beneficència. També estava previst que gran part dels objectes nodrissin el Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid. És important destacar que els objectes que provenen de l’exposició, i publicats en el Butlletí, van arribar abans del mencionat termini de donació a beneficència. Si en aquest cas la datació en l’inventari de Vilanova és correcta (en existir una única datació en la fitxa de l’inventari), desembre de 1887, podria sostenir-se la hipòtesi que, efectivament, la peça prové de Madrid.
Com hem mencionat abans, hi ha una sèrie d’objectes de diversos expositors que van arribar durant aquest període, però sense mencionar els seus donants. Curiosament, dins dels sis mesos posteriors al tancament de l’exposició i previs a la seva possible donació a beneficència. Potser les trobades amb Ortuoste durant l’exposició animessin Balaguer a aconseguir aquest conjunt d’Aliubdín. Potser els mateixos expositors van donar aquests objectes a Balaguer. No deixen de ser conjectures que el buit documental obre sobre la raó última de la seva arribada a la BMVB.
Existeixen alguns cascs, encara que no massa, provinents de Sulu i Mindanao en alguns museus del món, que almenys ens poden donar una idea de la tipologia i de quins materials estan fets. Al museu Peabody de Harvard, hi ha un casc de les cultures musulmanes filipines, datat al segle XVIII (vegeu fig. 1). A l’Smithsonian dels EUA, n’hi ha dos més. Un recollit per Robert B. Grubbs a Mindanao el 1903 (fig. 2), i un altre entregat per Victor J. Evans el 1931 (fig. 3). Pel que fa a les formes, el casc custodiat a Vilanova s’assembla a la resta, però presenta línies molt més esquemàtiques i rudimentàries. A l’esquerra de la part davantera, conserva un petit entreteixit per inserir-hi un plomall, com el casc donat per Grubbs.
Al segle XIX, les cultures de Mindanao i Sulu posseïen els coneixements suficients en forja per fabricar les seves armadures i cascs en metalls com llautó o bronze. Per això resulta molt cridaner el casc de la col·lecció vilanovina, en què la tècnica emprada per tallar el casc en fusta, aparentment rudimentària, es compensa amb la decoració amb aplicacions metàl·liques. Tant la tècnica com els materials i les formes aconseguides podrien confirmar l’antiguitat del casc descrita en el catàleg de l’exposició de Madrid. Fins al moment, no s’ha trobat un casc igual a la resta del món, sigui en col·leccions de museus o en arxius fotogràfics a internet.
Context d’adquisició
Saleeby, N. M. (1908). The History of Sulu. Filipines: Bureau of Printing
Malgrat els més de dos-cents anys de presència espanyola a les illes Filipines, al segle XIX encara hi havia llocs de l’arxipèlag filipí que no havien estat controlats de manera efectiva. Segons Talavera i Preciado (2014: 2), des dels primers moments de la conquesta i colonització, hi va haver dos teatres d’operacions fonamentals a la regió: un localitzat als enclavaments del sud insular de Mindanao, Sulu («Joló», en època espanyola) i el nord de Borneo (actual Malàisia), on gran part de les seves poblacions de religió musulmana eren denominades «moros» pels espanyols; i un altre a l’àrea ocupada per algunes poblacions indígenes de la zona de la Cordillera Central de l’illa de Luzon.
Aquest últim escenari es caracteritzava per la notòria precarietat de la presència militar espanyola a les illes, ja que una zona tan propera —en un sentit geogràfic— a la capital filipina, Manila, estava posseïda només en un sentit teòric (ibídem: 2). Espanya utilitzava el deònim «moro» per referir-se al poble tausug de Sulu, així com a altres grups islamitzats del territori continental de Mindanao. «Moro» es va convertir en un nom pejoratiu per menysprear tots els grups islamitzats del poble filipí. A finals del segle XX i principis del segle XXI, en un intent d’unir tots els grups islamitzats de Mindanao i Sulu, els grups islamitzats van encunyar el nom «bangsamoro», literalment «nació moro», per agrupar una identitat comuna per a tots els pobles moros, que comprenia al voltant de tretze grups etnolingüístics, molts dels quals no estaven relacionats lingüísticament entre ells.
Des del començament de l’ocupació espanyola de l’arxipèlag filipí per part dels espanyols el 1565, les relacions entre la colònia catòlica espanyola i els sultanats musulmans a la franja pacífica van ser conflictives. Marcades principalment per conflictes bèl·lics (coneguts com «les guerres pirates»), la relació entre els espanyols i els sultanats no es va limitar només a la dimensió bèl·lica. A banda de les confrontacions, també hi va haver relacions d’«amistat» (en el sentit de «pau») i de comerç. El Sultanat de Sulu era notori pels seus atacs pirates a Visayas, capturant esclaus i béns. Les incursions d’esclaus, certament, no eren una empresa exclusiva dels moros de Mindanao i Sulu. De fet, era un comerç lucratiu a tota la regió del sud-est asiàtic oriental. Els holandesos controlaven el comerç d’esclaus des de Batavia (avui Jakarta). Els pirates tausug utilitzaven vaixells lleugers i ràpids, armats amb canons i tripulats per diversos grups ètnics.
Al segle XVIII, Sulu dominava el nord-est de Borneo, encara que amb dificultats en àrees com Tempasuk i Abai. Alexander Dalrymple va signar tractats de lleialtat amb Sulu i altres governants el 1762. Sulu va cedir Palawan a Espanya el 1705 i Basilan el 1762. Entre 1800 i 1850, Sulu va perdre el control sobre algunes àrees de Borneo. Els anys 1848 i 1851, els espanyols van atacar Balanguingui i Sulu, signant un tractat de pau el 31 de juliol de 1851. Aquest tenia interpretacions diferents: Espanya el veia com una submissió, mentre que el sultà el considerava amistós. De tota manera, el tractat no va aturar les incursions pirates. El 1876, Espanya va establir un govern politicomilitar a Jolo. L’expedició de 1876, liderada per José Malcampo y Monge, va intentar consolidar l’ocupació a Jolo i va portar a una nova capitulació a Licup el 22 de juliol de 1878, reafirmant la dependència del sultà de les autoritats filipines (mitjançant la provisió de salari un cop acceptades les condicions de submissió) i permetent la recaptació de drets comercials a vaixells estrangers.
No obstant això, els «moros» súbdits dels sultanats de Borneo, Sulu i Mindanao no professaven una única religió —encara que la majoria eren musulmans, l’islam cohabitava amb poblacions que professaven religions d’origen local—, ni una llengua, ni la pertinença a un únic sultanat. Per a molts líders locals (datus), el sotmetiment a un únic sultà suposava una filiació temporal en ocasió d’una aliança pràctica. Per tant, els sultans no posseïen un poder total, més aviat eren primum inter pares (Crailsheim: 517), envoltats d’una aristocràcia molt poderosa, i constituïen una xarxa de relacions multifacètiques entre dotzenes de faccions, amb coalicions canviants amb datus forts i dependències dinàmiques. Als dirigents polítics a Manila els va portar temps comprendre aquestes dinàmiques, cosa que va suposar un alt cost econòmic i de vides humanes.
Aquest període es va caracteritzar per la percepció constant que la possessió de la colònia filipina corria perill, atès que altres potències imperials manifestaven un interès cada vegada més gran a expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic (com els anglesos en el cas de Sulu). Les tensions geopolítiques —especialment després del conflicte hispano-alemany de 1885 per les illes Carolines— evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez: 35).
En aquest context, el 1887, es va celebrar l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid. L’objectiu explícit dels organitzadors de la mostra era oferir els visitants peninsulars una aproximació a la vida quotidiana dels nadius filipins: «En visitar aquesta secció, els que no coneguin l’Arxipèlag, poden formar-se un judici complet de la manera de ser social i política dels seus habitants, [ja] que de cap manera s’estudia millor el caràcter i els hàbits d’un poble que posant-se en contacte amb tot allò que l’envolta en les manifestacions íntimes de la vida» (Catálogo: 243). Ara bé, tenint en compte el context geopolític en què es trobava Espanya, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia, més aviat, afirmar públicament la presència i la influència espanyoles a les seves possessions asiàtiques.
Així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i els seus habitants. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què van ser exhibits prop de quaranta nadius de tots dos extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més ferotgement havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot i bangsamoro entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant la noció de salvatgisme.
Estimació de la procedència
13 de març de 1884, Matanda, illa de Sulu, arxipèlag de Sulu, illes Filipines
Presumiblement entregat pel datu Aliubdín a la delegació militar del govern politicomilitar de Jolo, abans de traslladar-se a Patikul per ser proclamat sultà de Sulu.
30 de juny de 1887 – 30 d’octubre de 1887, Exposició General de les Illes Filipines, Parc del Retiro, Madrid, Espanya
Exhibit per l’expositor Diego de Saavedra, al grup 24.
Desembre de 1887 – actualitat, BMVB, Vilanova i la Geltrú, Catalunya
Segons l’inventari, va entrar en aquesta data a formar part de la col·lecció filipina de la BMVB.
El casc en qüestió s’emmarca en les cultures bangsamoro de religió musulmana de les regions de Mindanao i Sulu a Filipines. Segons els registres històrics i la documentació sobre les donacions rebudes per la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), la procedència del casc vincula la peça amb episodis i protagonistes rellevants de la història colonial espanyola a Filipines.
El casc podria haver pertangut a Aliubdín, datu i un dels dos pretendents al tron de Sulu després de la mort del sultà Badaruddin II el 1884. Aliubdín, també conegut com a datu Zumbin, era un líder local lleial al règim espanyol i que governava diverses àrees a Sulu. Se sospita que el casc podria haver estat part de les seves pertinences personals, donada la descripció detallada trobada en el Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada a Madrid el 1887, on es mencionava un «casc únic exemplar» pertanyent a un datu de Sulu.
La possible arribada del casc a Espanya es vincula amb la figura de Diego de Saavedra, un dels expositors que va participar en l’Exposició General de Filipines. Saavedra va presentar un casc i una cota que, segons el catàleg de l’exposició, van pertànyer al sultà de Paticolo, datu Aliubdín. L’adquisició del casc podria haver ocorregut durant una visita de la delegació militar espanyola a Matanda, lloc de residència d’Aliubdín, durant la crisi de successió a Sulu el 1884.
Víctor Balaguer, fundador de la BMVB i ministre d’Ultramar, va jugar un paper crucial en l’organització de l’Exposició General de Filipines i en la creació de la col·lecció d’objectes filipins de la BMVB. El seu interès personal i els seus contactes a Filipines van facilitar la transferència de nombrosos objectes al museu. Les donacions i correspondències documentades en els butlletins de la institució mostren com diversos objectes, possiblement incloent-hi el casc en qüestió, van ser enviats des de l’exposició de Madrid fins a la BMVB a Vilanova i la Geltrú, entre l’octubre de 1887 i el febrer de 1888.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Seria important donar continuïtat al procés de recerca de documentació que permeti acreditar la nostra hipòtesi, és a dir, que el casc correspon a l’exposat per Diego de Saavedra a l’exposició de Madrid. En aquest punt, seria interessant continuar investigant als arxius de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de l’Arxiu Històric Nacional, de la Biblioteca Tomás Navarro Tomás, així com els de l’Arxiu General de Madrid i l’Arxiu Nacional de Filipines, amb l’objectiu de recopilar-ne més informació.
Pel que fa al casc en si, seria interessant poder-li realitzar una dendrocronologia i, a través de l’estudi de la fusta, establir-ne una datació precisa.
És recomanable que la BMVB obri línies de comunicació amb els portadors de la cultura tausug del Centre de Patrimoni del Col·legi Notre Dame de Jolo. Aquesta institució compta amb historiadors tausug al seu cos docent que podrien enriquir els estudis de procedència d’objectes de Sulu.
Possibles classificacions alternatives
Si s’accepta la nostra hipòtesi d’una manera més o menys concloent, es podria reformular la informació d’inventari de la peça:
Mètode d’adquisició: Entrega o embargament al/del Exèrcit espanyol
Lloc d’adquisició: Matanda, illa de Sulu, Filipines
Lloc de producció/origen: Illa de Sulu
Col·lector/a: capitans Darnell i Zamora de l’Exèrcit espanyol
Donant/venedor/a: Diego de Saavedra (Exposició General de les Illes Filipines)
Grup d’adscripció: Poble tausug de l’illa de Sulu, Filipines
Fonts complementàries
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 41. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 46. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1874-1889) Expediente personal de Pedro Ortuoste. Signatura: Ultramar, 52223, exp. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1886) Exposición general de las Islas Filipinas, 1887. Madrid: Impr. y fundición de Manuel Tello. Fons general, signatura: FP/1187. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
(1887) Concesión de recompensas a heridos y contusos en las operaciones sostenidas en Mindanao. Signatura 5460.7. Madrid: Archivo General Militar de Madrid [consulta: 19/03/2024].
Balaguer i Cirera, V. (1886-1888). Correspondencia reservada con el Gobernador general de Filipinas. Fons general, signatura 5 Ms. 113. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 de juliol de 1887), (34). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
—(1a època, 26 d’agost de 1888), (47). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Cirugeda, F. (16 de gener de 1884). Carta Filipina. Gaceta Universal. Any VII, (1.854), 06/03/1884.
Crailsheim, E. (2021). Ambivalencias modernas. Guerra, comercio y «piratería» en las relaciones entre Filipinas y los sultanatos colindantes a finales del sigloXVIII. Madrid: Polifemo.
Diario de Manila. Any XXVIII, (224), [consulta: 30/06/2024].
Donoso, I. (2023). Bichara: Moro Chanceries and Jawi Legacy in the Philippines. Palgrave Macmillan. <https://www.academia.edu/98163950/Bichara_Moro_Chanceries_and_Jawi_Legacy_in_the_Philippines> [consulta: 02/11/2024].
Espina, M. A. (1888). Apuntes para hacer un libro sobre Joló: Entresacados de lo escrito por Barrantes, Bernáldez, Escosura, Francia, Giraudier, González, Parrado, Pazos y otros varios. Manila: Imprenta y Litografía de M. Pérez, hijo.
Exposición General de las Islas Filipinas Madrid (1887). Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada en Madrid … el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
La Oceanía Española (4 de juliol de 1887). Any XII, (152), [consulta: 30/06/2024].
Montero y Vidal, J. (1888). Historia de la piratería Malayo-mahometana en Mindanao, Joló y Borneo. Fons general, signatura SL 5725-5726. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Saleeby, N. M. (1908). The History of Sulu. Filipines: Bureau of Printing.
—(2021). Studies in Moro History, Law, and Religion. Txèquia: Good Press.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
