Síntesi dels resultats
La pell de goril·la pertany a la col·lecció general del museu. El seu estat de conservació és bo i actualment es troba al magatzem de lleugers de l’edifici del museu. Pels inventaris del museu sabem que va ser una donació de Jordi Sabater Pi, però no consten més dades ni sobre el context d’adquisició ni sobre la data. El Museu de la Pell d’Igualada, malgrat tenir una col·lecció d’origen colonial molt petita (dotze peces d’origen guineà i vint-i-una del Marroc), va arribar a comptar amb una secció colonial activa fins a la dècada de 1960 impulsada per iniciativa del mateix Jordi Sabater Pi (que en va ser vocal), context que explica aquesta peça i altres de la col·lecció. Tanmateix, sabem a través d’arxius secundaris —com el de Jordi Sabater Pi— que la peça va arribar l’any 1957, juntament amb altres set pells adquirides a Guinea Equatorial, i que en aquesta donació concreta també va estar implicat el caçador Lluís de Lassaletta. Així consta en un certificat de col·laboració amb la institució emès a nom de Sabater Pi el 20 de juny de 1957.
La pell va ser exhibida per primer cop a l’estand del gremi dels blanquers de la indústria igualadina ubicat al Saló d’Indústries de la Pell de Fira de Barcelona, sent aquest gremi qui va fer el tractament de la pell per encàrrec del museu (probablement l’encarregat era el Sr. Vilarrubies, que era l’especialista habitual del museu). De l’exhibició d’aquesta pell a la fira se’n van fer ressò alguns diaris, com ara La Vanguardia. Igual que amb la resta de pells, i per la data d’enviament, la peça es pot vincular a la xarxa constituïda per Antoni Jonch, August Panyella, Sabater Pi i Lluís de Lassaletta al voltant del projecte del Centre d’Aclimatació de Bindung (Ikunde), que sota l’argument de les finalitats científiques de la institució van poder continuar amb la cacera i explotació d’espècies animals tot i les progressives limitacions legislatives pel risc d’extinció d’espècies de l’any 1953.
Reconstrucció cronològica de la procedència
A l’inventari del museu no consta la data d’entrada, però per la documentació de l’arxiu de Jordi Sabater Pi sabem que va arribar pels volts del mes de juny del 1957. Aquell any els terrenys del Centre d’Aclimatació de Bindung ja s’estaven preparant i possiblement l’enviament va poder partir des d’aquest emplaçament. De fet, en aquell moment (abril del 1957) podem situar la proposta de Lluís de Lassaletta, com a proveïdor d’animals, a l’Ajuntament de Barcelona, amb relació a la prestació de serveis i col·laboració amb el Jardí d’Aclimatació de Bindung.
Context d’adquisició
Sabem molt poc del context d’adquisició d’aquesta peça, però sí que coneixem el context general de la caça en aquest període, que pot aportar informació rellevant. Sabem que en aquesta època i context l’estret vincle entre August Panyella, director del Museu Etnològic, Antoni Jonch, director del Zoo, el primatòleg Jordi Sabater Pi i el caçador Lluís de Lassaletta (a qui la correspondència del Museu de la Pell d’Igualada envia salutacions a través de Sabater Pi i que va ser proveïdor d’aquesta peça) va constituir un cercle estable que va intervenir significament en l’enviament d’animals des de Guinea cap a la metròpoli al llarg de la dècada de 1950.
Diverses institucions, com el Zoo de Barcelona o els museus de tot l’Estat, van beneficiar-se de les activitats del cercle, precisament quan la cacera massiva d’animals portava les potències colonials a limitar-la. Els goril·les van esdevenir una espècie protegida arran de la sobreexplotació generalitzada a molts països de l’Àfrica colonitzada. L’any 1933 l’explotació massiva d’Àfrica, dels seus boscos i dels seus animals, va impulsar per primer cop una certa preocupació internacional que culminà en el Convenio relativo a la conservación de la fauna y la flora en su estado natural en África que van haver de signar gairebé totes les potències colonials a Londres, també l’executiu espanyol, l’any 1936.
El desenvolupament d’aquest conveni a Guinea no va arribar fins a l’any 1953 amb el primer reglament de caça «para su protección» [dels animals], a través del qual es va decretar la prohibició total de la cacera de goril·les a la colònia o la limitació de la d’elefants. Cap d’aquestes legislacions va evitar els problemes que implicava l’explotació massiva i continuada de boscos i animals, que es va perllongar al llarg del període colonial (i postcolonial). En aquest sentit, la ciència va ser un refugi per aquells que van voler prosseguir amb l’explotació de certes espècies, sent aquesta excepció una escletxa evident i volguda del conveni.
De fet, documentem nombroses expedicions científiques a la dècada de 1950 amb l’objectiu d’obtenir goril·les, per part d’institucions de la metròpoli i també internacionals. Aquesta demanda explica la creació del centre a Bindung, que va voler centralitzar l’activitat i la distribució d’animals a institucions i zoos d’arreu del món. D’aquesta manera, la xarxa constituïda per Sabater Pi, Jonch, Panyella i Lassaletta va aprofitar-se de les escletxes legals i de les institucions colonials, contribuint de forma organitzada a l’explotació ecològica i natural del territori colonial. No podem relacionar la fotografia següent, que pertany al fons del MuEC, amb el goril·la del Museu de la Pell d’Igualada, però en ella trobem a Lassaletta exhibint el cadàver d’un goril·la en algun moment de la dècada de 1950. Aquesta imatge il·lustra la recreació exòtica de la colònia a través de la seva fauna convertida en mercaderia, fins i tot en un context de prohibició.
Estimació de la procedència
No hi ha cap informació que permeti conèixer quin va ser el lloc de caça de la peça, com tampoc els intermediaris que la van vendre, que van intervenir-hi en la transacció o donar-la, però un possible punt de partida seria Bindung (a quinze quilòmetres de Bata). El Jardí d’Aclimatació de Bindung va ser un projecte d’August Panyella i Antoni Jonch, administrat per Jordi Sabater Pi, que va començar a projectar-se a partir de l’any 1952, quan l’enviament d’animals des de la colònia a través de Jonch i els seus cercles va començar a ser habitual.
En aquest context, es va començar a establir una aliança amb l’Ajuntament de Barcelona per obrir un centre d’experimentació zoològica que hauria de facilitar els enviaments. Ikunde, com va passar a anomenar-se, va ser inaugurat oficialment l’any 1958, però sabem per la correspondència de Panyella a l’arxiu del MuEC que els terrenys eren operatius des del març del 1957. De tota manera, cap dada d’arxiu permet confirmar aquesta hipòtesi.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Més enllà del seu valor en termes de restitució, aquesta peça permet historiar i conèixer millor l’impacte ambiental del colonialisme i els efectes de l’explotació natural, en benefici de particulars i d’institucions científiques que encara exhibeixen o conserven les peces sense cap mena de context ni de reflexió, fins i tot en museus locals com el Comarcal de l’Anoia. Els goril·les van patir com a espècie un gran retrocés en l’època colonial (i també postcolonial), a conseqüència de la cacera i també de la desforestació associada als negocis silvícoles. La peça també possibilita aprofundir en les relacions colonials de la xarxa constituïda per Jonch, Panyella i Sabater Pi amb les institucions i l’entorn; i indica com Ikunde, dissenyat amb pretextos científics, va esdevenir el centre d’una activitat empresarial que permetia l’enriquiment amb els recursos ecològics de la colònia.
Possibles classificacions alternatives
–
Fonts complementàries
Arxius:
Museu Etnològic i de les Cultures del Món: MEB L128_47_02_04, Caixa 27. Carpeta 1. Subcarpeta 2, Carta d’A. Panyella a F. Ruiz, 12 de març de 1957. Jardí de Bindung i MEB L128_45_04, Caixa 26. Carpeta 1. Subcarpeta 4, documents relacionats amb el Sr. Lassaletta, 1958-59. Jardí de Bindung.
Arxiu Jordi Sabater Pi_CRAI Universitat de Barcelona: B.4.1.1.2 /317. Correspondència Sabater Pi amb el Museu de la Pell d’Igualada, al Fons Sabater Pi de la UB, lligall B.4.1.1.2
Arxiu General de l’Administració de l’Estat (AGA). Ref: caixa 81/11526, expediente de caza; 81/8134, permisos de caza.
Bibliografia:
Antebi, A. et al. (2016). Ikunde. La petjada barcelonina en l’espoli colonial. Dins Andrés Antebi et al., Barcelona, metròpoli colonial (p. 187-220). Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Sant, J. i Gargallo, E. (2021). El petit imperi: Catalans a la colonització de la Guinea Espanyola. Barcelona: Angle.
Reyné Vergeli, J. M. (2023). Ikunde: Animals salvatges de la Guinea Espanyola per al Zoo de Barcelona. Actes d’història de la ciència i de la tècnica, 16, 95-117.
