Síntesi dels resultats
L’arxiu del museu es troba poc sistematitzat, però conté tota la documentació sobre l’adquisició de l’objecte, tant de la compra com del transport i la duana. La peça va ser adquirida a la galeria Arts Primitifs de París el 1984, passà a la col·lecció particular de Colomer Munmany i arribà al museu el 1996 amb la resta de la col·lecció particular de Colomer Munmany que conforma el fons del museu. Segons consta a la documentació d’Arts Primitifs, la peça és del segle XIX (cent anys d’antiguitat garantits l’any 1984).
No hem trobat informació relativa a l’adquisició prèvia per part d’Arts Primitifs. La galeria, però, fou propietat d’Hélène Leloup i del seu marit Philip Leloup.
Reconstrucció cronològica de la procedència
La peça va ser comprada per Colomer Munmany a la galeria d’Arts Primitifs de París l’any 1984. Com bona part de la col·lecció de Colomer Munmany, va ser donada a la Generalitat de Catalunya el 1991. Va entrar al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’any de la seva fundació, el 1996.
La galeria Arts Primitifs fou regentada per Hélene Leloup, una destacada col·leccionista d’art africà que va recórrer el continent des de finals de la dècada de 1950.
Context d’adquisició
L’objecte s’inscriu en el context del col·leccionisme particular de la segona meitat del segle XX a Espanya, començant en temps del franquisme i acabant al tombant de segle. L’empresari de la pell Andreu Colomer Munmany (Vic, 1913-2008), descendent d’una històrica nissaga de pellaires osonencs, va iniciar la seva col·lecció a partir de la dècada de 1950, un cop retornat de l’exili que havia començat a França i Bèlgica el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola.
Com a empresari prominent dedicat al món de la pell —especialment a partir del 1962, quan els seus germans Ramon i Rafael i ell mateix assumeixen la direcció de l’empresa fundada pel seu pare l’any 1941—, va estar molt vinculat a la vida política i econòmica local osonenca, catalana i espanyola. Va participar, per exemple, en diferents missions comercials espanyoles a llocs com els països nòrdics (1964), Líbia, Egipte i Etiòpia (1965), Polònia (1971 i 1972) i la Xina (1977). Empresari d’enorme projecció internacional, va ser nomenat president de l’International Council of Tanners, amb seu a Londres, el 1978, i president del Consell Espanyol de la Pell (1988), entre moltíssims altres càrrecs.
La col·lecció Colomer Munmany se centra en objectes de cuir o que contenen cuir: bosses tuaregs, bosses per a pólvora franceses, joiers italians, escuts d’Etiòpia i dels massais de Kènia, sandàlies aixantis, capsetes xineses recobertes de pell lacada, figures de pell per al teatre d’ombres d’Indonèsia i un llarg etcètera. Segons les entrevistes realitzades per l’equip de Trafricants a Anna Soler, conservadora del museu i neboda del col·leccionista, i a Marisa Colomer, filla de Colomer Munmany, la principal motivació de la col·lecció era mostrar la bellesa i la sofisticació d’objectes de pell procedents de cultures i pobles d’arreu del món. Segons les entrevistades, l’ofici de pellaire estava molt estigmatitzat a la ciutat de Vic, especialment per les olors i la brutícia que generaven les adoberies. Per tant, l’objectiu de la col·lecció era reunir una mostra d’art fet amb pell i reivindicar la noblesa d’aquest material. Colomer Munmany va adquirir nombroses peces tant a partir de compres fetes directament per ell mateix durant els seus viatges —per feina o de plaer— com adquirides a distància per ell mateix o per part de representants. Va obtenir objectes de marxants d’art com African Heritage Ltd. de Nairobi (Kènia), The Antiquity Shop o Sotheby’s de Londres (Regne Unit) i Nova York (EUA) o Arts Primitifs de París (França).
Bona part de la seva col·lecció (835 peces) va ser donada el 1989 a la Generalitat de Catalunya (acord formalitzat el 1991), amb la condició d’instal·lar-la al Convent del Carme de Vic, edifici que l’empresari osonenc va donar a l’Ajuntament de Vic, qui es feu càrrec de la seva rehabilitació. El col·leccionista, però, acumulava moltes més peces de les que inicialment van formar part del fons del museu. També en va continuar adquirint i dipositant-les al museu, però sota titularitat privada. D’aquesta manera, va arribar a un acord amb el Departament de Patrimoni de la Generalitat, pel qual Patrimoni acceptaria dacions de peces en concepte de pagament d’impostos. A l’arxiu del museu hem trobat constància d’aquestes dacions, sobretot amb relació a impostos de successions per part de la família, hereva de la fortuna de l’empresari.
Les accions filantròpiques de Colomer no es van limitar a la creació del MAPV i de la seva col·lecció, sinó que també va fer altres donacions a la ciutat de Vic, com l’edifici de l’escola d’arts i oficis de la ciutat. Els seus contactes amb empresaris i polítics li van permetre mantenir-se com a líder en el seu sector i cultivar una reputació que, malgrat això, no era del tot positiva, ni entre els altres pellaires de Vic ni entre les classes més populars de la ciutat.
Colomer Munmany també va promoure l’edició de diverses publicacions sobre la pell entre el 1963 i el 1992, com Una familia de mercaderes de pieles en Vich a finales del siglo XIV (Pladevall Font, 1972), La piel en el folklore (Busquets i Molas, 1977), Artesanía de la piel en la antigua Persia (1978), La piel en el judaísmo (1979) i El cuero en el atavío árabe medieval (1990).
Durant els anys noranta del segle XX, l’empresa multinacional que liderava va protagonitzar una retallada important de plantilla i va traslladar part de la seva producció a la Xina, país d’origen de l’empresa que finalment va adquirir les activitats del grup Colomer. L’acomiadament de treballadors i el tancament de tallers a la capital osonenca van generar un malestar considerable.
Estimació de la procedència
Actual Nigèria, tot i que podria ser també del Camerun. Hélène Leloup, qui podria haver estat la col·lectora de la peça, va efectuar diversos viatges a l’Àfrica Occidental. El poble ekoi es troba a cavall d’ambdós estats. A l’inventari del MAPV, hi consten una trentena d’objectes que podrien ser originaris del poble ekoi o ekpokpa, l’origen dels quals apareix referenciat com a Camerun o Nigèria. Aquests objectes van ser adquirits a les col·leccions Leloup i Duperrier a París a finals de la dècada de 1980 i durant la dècada de 1990. Fins i tot hi ha alguna peça que va ser comprada durant la primera dècada dels 2000, un cop el museu va començar a funcionar com a tal a l’antiga seu del Convent del Carme.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Tot i que la recerca ens ha portat fins a la casa Arts Primitifs de París, on la peça va ser comprada el 1984 (i enviada a Catalunya des de París per l’empresa de transports André Chenue & fils), seria interessant investigar-ne la traçabilitat anterior a 1984 per veure com va ser adquirida per Hélène i Philippe Leloup, d’Arts Primitifs.
Hélène Leloup és una coneguda marxant d’art francesa, avui retirada, que va fer nombrosos viatges per comprar objectes d’art a diferents llocs del món, especialment a l’Àfrica Occidental. A banda d’adquirir peces, Leloup va dur a terme una tasca important de documentació que va ser reconeguda per diversos museus. Personatges tan rellevants com Pablo Picasso o Jean Cocteau van comprar objectes col·leccionats per ella, contribuint en part a la creació d’imaginaris i cànons estètics que van fomentar el mercat internacional d’art africà.
Hélène Leloup també va formar part d’un comitè curatorial del Museu Quai Branly-Jacques Chirac de París, al qual va cedir part de la seva col·lecció i on va comissariar una exposició sobre art del poble dogon l’any 2011.
Part dels objectes de la seva col·lecció —adquirits principalment poc després de les independències africanes— han estat subhastats en diferents ocasions. La més recent, organitzada per Sotheby’s el 2023, va despertar un gran interès en el món dels marxants d’art a escala internacional, amb peces que sortien amb preus inicials de fins a quatre milions d’euros. Bona part d’aquestes peces eren originàries de diverses societats africanes, com els dogon, els fang, els ioruba i els namji, entre altres, tot i que també hi havia objectes d’altres regions del món, com les illes Fiji o Nova Zelanda.
Possibles classificacions alternatives
Seria interessant indagar sobre les diferents denominacions ekoi per a aquests objectes (en funció de l’ús ritual, de la zona, de l’època, etc.). D’altra banda, seria recomanable eliminar l’expressió «tribu ekoi» que apareix en un dels panells del museu i substituir-la per una més adient.
Fonts complementàries
Albareda i Salvadó, Joaquim (1992). La industria del curtido en Vic en el marco de la sociedad contemporánea osonense (1746-1939) (I). Vic: Colomer Munmany.
Bentor, Eli (2002). Spatial continuities: Masks and cultural interactions between the Delta and Southeastern Nigeria. African Arts, 35(1), 26-93. <http://www.jstor.org/stable/3337824>.
Nicklin, Keith (1974). Nigerian skin-covered masks. African Arts, 7(3), 8-92. <https://doi.org/10.2307/3334855>.