Síntesi dels resultats
La macana d’Ayonique, present a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), representa les complexes dinàmiques colonials i els desafiaments de l’ocupació espanyola a les Filipines i altres regions del Pacífic durant el segle XIX. Aquest objecte és una mena de maça de fusta amb la inscripció «Macana de Ayonique. Defensa de los indios», encara que el seu context i procedència exactes manquen de documentació específica als inventaris del museu.
Malgrat més de dos segles de presència espanyola a Filipines, a finals del XIX, diverses àrees, incloses parts de Mindanao i la Serralada Central de Luzón, romangueren fora del control efectiu dels colonitzadors. Les tensions geopolítiques i la percepció d’amenaça per part d’altres potències europees, com Alemanya i Gran Bretanya, van impulsar Espanya a reafirmar el seu domini en aquestes regions. Això es va manifestar en esforços colonials com l’ocupació de les illes Carolines (actualment Estats Federats de Micronèsia), inclosa l’illa de Yap, d’on podria haver-se recollit aquesta macana.
La crisi de les Carolines de 1885 va evidenciar la fragilitat de la sobirania espanyola. La pressió internacional i la intervenció diplomàtica del papa Lleó XIII van ser necessàries per resoldre un conflicte territorial amb Alemanya. Encara que Espanya va mantenir la sobirania sobre les illes, el seu control administratiu continuava sent limitat. Aquest període va estar marcat per l’estratègia tradicional d’utilitzar missioners religiosos per establir estructures administratives, un enfocament que va topar amb una resistència local significativa.
El terme «macana», d’origen taïno, s’utilitzava per descriure armes ofensives similars a porres o a garrots pesants, comunament emprades pels nadius americans i, per extensió, a les colònies espanyoles de les Índies Orientals. La macana d’Ayonique reflecteix l’apropiació i reinterpretació d’objectes indígenes en el context colonial, on aquests artefactes eren recollits i exhibits com a curiositats exòtiques.
L’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid el 1887 va ser un esdeveniment clau per a la integració i difusió de material colonial a Espanya. En aquesta exposició es van exhibir objectes de les Filipines i altres colònies, mostrant un suposat domini cultural i administratiu. No obstant això, també reflectia una visió eurocèntrica que simplificava i descontextualitzava les cultures indígenes, presentant els seus pobles i artefactes com a salvatges o primitius.
La macana d’Ayonique va arribar a Vilanova procedent de l’Exposició General de les Illes Filipines a través de la mediació de Víctor Balaguer, fundador del museu i figura clau en l’organització de la mostra. Balaguer es va assegurar que molts dels objectes presentats a l’exposició fossin donats a la BMVB, enriquint la col·lecció amb artefactes que proporcionen un valuós testimoni de la interacció colonial.
Malgrat la manca de documentació detallada sobre el seu origen, la macana d’Ayonique evidencia la complexitat de les relacions colonials i la contínua influència d’aquestes narratives en la representació i comprensió de les cultures indígenes en contextos museístics. Un enfocament descolonial implica reconèixer aquestes dinàmiques i buscar formes de representar les històries i cultures indígenes de manera respectuosa i precisa, desafiant les simplificacions colonials i valorant les perspectives locals.
Reconstrucció cronològica de la procedència
L’objecte en qüestió és una espècie de maça de fusta d’una sola peça, amb una inscripció que diu «Macana de Ayonique. Defensa de los indios». En el mateix inventari de la BMVB es defineix l’objecte com a rar, tot i que no existeix informació de contextualització al respecte. La macana és una arma ofensiva, similar a un matxet o a una porra, feta amb fustes dures i, de vegades, amb tall de pedra, que empraven els nadius americans. El terme «macana», d’origen taïno, s’utilitza àmpliament per a referir-se a les maces de fusta que feien servir els guerrers dels pobles precolombins d’Amèrica Central i Sud-amèrica, encara que també es fa servir sovint per designar els garrots pesants. Aquest terme molt possiblement es va incorporar al vocabulari armamentístic dels conqueridors espanyols al Virregnat de la Nova Espanya, i per extensió es va utilitzar de la mateixa manera a les Índies Orientals espanyoles. Pel que fa al lloc d’origen, Juan Álvarez Guerra —polític, viatger, escriptor i comissari regi de l’exposició— en el primer volum dels seus Viajes por Filipinas, titulat De Manila a Marianas, descriu el seu viatge a l’illa de Yap a l’arxipèlag de les Carolines:
«Nos acercamos á Ayonique, pasamos junto al arrecife de Duñgas, rebasamos con precaución la cala de Buncual y ya teníamos á la vista la embocadura de Bahía de Agui» (Álvarez, 1887: 230)
L’illa de Yap, a l’oest de les illes Carolines (actualment Estats Federats de Micronèsia), era la llar de diversos grups ètnics amb una cultura comuna i particularitats úniques. Els yapese, el principal grup, eren coneguts per la seva estructura social jeràrquica i complexes xarxes de comerç, basades en l’agricultura, la pesca i el comerç marítim. Famosos per les seves pedres rai, utilitzades com a moneda, els habitants de Yap mantenien relacions comercials amb atols propers com Ulithi i Ngulu. Els espanyols veien els yapese amb prejudicis eurocèntrics, descrivint-los com de complexió lleugera però classificant-los sota termes generals com «raça malaia». Els líders locals eren anomenats «caciques» o «reyezuelos» (Miguel, 1887: 70), minimitzant la legitimitat de la seva autoritat. La societat yapese estava organitzada en clans i llinatges, amb un sistema hereditari que determinava la jerarquia social. Les pràctiques culturals yapese incloïen cerimònies i danses, fonamentals per a la seva identitat. Tanmateix, la visió colonial simplificava l’estructura social, al·ludint a castes de lliures i esclaus sense reconèixer les complexes dinàmiques internes.
Per intentar reconstruir l’arribada d’aquesta macana de l’illa de Yap a la BMVB, és necessari apropar-nos breument a la figura de Víctor Balaguer, fundador del museu. A la Real Academia de la Historia (RAH) se’l defineix com a polític, escriptor, periodista, historiador i mecenes cultural. Tot i que aquest enfocament és adequat donada la seva àmplia activitat, potser és arbitrari. Una altra faceta destacada del personatge, el seu grau 33 de maçoneria, ni es menciona. També va ser notable la seva passió per l’arxipèlag filipí, que ell mateix explicarà en el seu llibre Islas Filipinas (Memoria), publicat el 1895.
El 1884 —partint de la seva biblioteca i col·leccions personals com a fons inicial— va inaugurar a Vilanova i la Geltrú la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, una institució que oferia serveis de biblioteca, hemeroteca, museu i centre d’ensenyament. Va fer, a més, importants donacions de llibres per a la fundació de noves biblioteques, com la de Sitges.
Balaguer, en el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar (del 10 d’octubre de 1886 al 14 de juny de 1888), impulsà importants reformes en política hisendística, aranzelària, d’obres públiques i de transports i comunicacions; així com una progressiva extensió de la legislació peninsular d’acord amb les seves posicions assimilacionistes. A més, va crear el Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid —que ell mateix va dirigir fins a la seva mort—, el Museu Biblioteca de Filipines, a Manila, i va ser el veritable artífex de l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, celebrada del 30 de juny al 30 d’octubre de 1887.
El madrileny parc del Buen Retiro va albergar l’exposició. El Palacio de Cristal, també conegut a l’època com a «Pabellón de Cristal», es va construir per a la mostra. I tot i que estava previst convertir-lo en la seu del Museu Biblioteca d’Ultramar, això no va arribar a succeir mai.
L’exposició va exhibir un grup d’entre quaranta i cinquanta persones originàries de Filipines juntament amb objectes, productes i plantes locals, recreant en el llac del palau l’«hàbitat natural» dels indígenes filipins. Es va tractar del primer zoològic humà a Espanya en època moderna, i després del seu èxit d’afluència, empreses privades van organitzar noves exposicions de persones no europees, tant de colònies espanyoles com d’altres països, una pràctica que va existir fins a l’any 1942.
Pel que fa a la recol·lecció d’objectes, es posà en marxa un organisme centralitzat, amb seu a Manila, amb les seves respectives ramificacions provincials i locals. Les juntes locals col·lectaven els objectes sobre el terreny i els remetien a les subcomissions provincials, i aquestes al seu torn enviaven els objectes a Manila, des d’on marxaven cap a la Península a bord de les naus de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López. Com assenyala Sánchez Gómez, la composició d’aquest sistema de recol·lecció d’artefactes reflectia l’estructura social i administrativa de la societat filipina del moment (2003: 44): les juntes locals estaven integrades per membres de les elits indígenes, mentre que a les comissions provincials i central figuraven membres del clergat, així com autoritats civils.
Al Butlletí de la BMVB de juliol de 1887, pàgina 5, la gran notícia és la inauguració de l’exposició per part de Víctor Balaguer, sota els auspicis de la reina regent. Al final de la notícia, apareix un paràgraf independent que diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres directament a Filipines, com el mapa etnogràfic de Mindanao enviat des d’allà fins a Vilanova (Oliva, 1887: 1). La correspondència de Balaguer i el butlletí també mencionen l’enviament d’objectes a Vilanova després de la mostra. Entre l’octubre del 1887 i el febrer del 1888 es van registrar donacions provinents de l’exposició, tot i que alguns objectes no apareixen en les publicacions del museu. El butlletí mensual i la correspondència entre Balaguer i Joan Oliva proporcionen valuosa informació sobre les adquisicions, cosa que permet identificar-ne donants que qüestionen els inventaris de la BMVB. La fiabilitat dels inventaris de la col·lecció filipina és qüestionable en la mesura en què s’hi troben nombrosos errors de datació, definició o catalogació. En les bases de l’organització de l’exposició, hi havia un article que establia que si, després del tancament de la mostra, quedaven objectes sense reclamar, serien donats a beneficència.
L’Exposició General de les Illes Filipines celebrada a Madrid el 1887 va tenir un impacte notable en la percepció pública i en la política colonial espanyola. Aquesta exposició no només va servir per mostrar els èxits militars a les Filipines, sinó que també va facilitar la integració i difusió de material exòtic de les colònies, com armament i artefactes culturals, en el context europeu. Tant és així que s’hi van exhibir objectes procedents d’altres colònies espanyoles, no només de les Filipines. En la secció Addicional de la mostra hi va haver dos expositors que així ho van fer. Per una banda, el Museu Arqueològic Nacional va presentar una nodrida col·lecció d’objectes procedents de l’extingit Museu Ultramarí, majoritàriament de les Filipines, tot i que també incloïa objectes de Puerto Rico (Catálogo: 636), i Fernando Poo (Catálogo: 642 i 644). D’altra banda, el Museu d’Artilleria, entre les seves extenses col·leccions d’armes, va presentar nombrosos objectes de les illes Carolines, que formaven part de les Índies Orientals espanyoles.
Entre els objectes exhibits pel Museu d’Artilleria, en la secció d’armes contundents (Catálogo: 645), es van presentar dues macanes de les illes Sandwich, i una altra més de les Carolines. Segons González Enríquez (1995: 94), hi ha una macana carolina al Museu d’Amèrica, amb altres objectes carolins, la qual procedia de la Comissió Científica agregada a l’esquadra militar destinada al Pacífic (1862-1866). La procedència d’aquests objectes és variada, però es menciona específicament que molts d’ells provenen de les expedicions científicomilitars organitzades des de la península Ibèrica o des de les costes americanes durant el segle XVIII. També s’indica que algunes d’aquestes peces van arribar al museu a través de col·leccions privades com la Borbó-Lorenzana o Rivadeneira, i altres van ser adquirides a partir de l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887. Aquesta informació podria confirmar que la peça que hi ha a Vilanova podria tractar-se de la macana carolina exhibida a l’exposició: «Es de madera dura, de una sola pieza, de cabeza ojival y labrada sencillamente por la extremidad» (Catálogo: 646). Com hem pogut esbrinar al llarg del procés de recerca, és possible que no només aquest objecte de la BMVB, sinó almenys un altre més (informe BMVB_12), hagin pogut formar part de l’expositor del Museu d’Artilleria a la mostra de Madrid, i arribar a Vilanova a la finalització d’aquesta.
Context d’adquisició
Malgrat els més de dos-cents anys de presència espanyola a les illes Filipines, al segle XIX encara hi havia llocs de l’arxipèlag filipí que no havien estat controlats de manera efectiva. Segons Talavera i Preciado (2014: 2), des dels primers moments de la conquesta i colonització, hi va haver dos teatres d’operacions fonamentals a la regió: un localitzat als enclavaments del sud insular de Mindanao, Sulu («Joló», en època espanyola) i el nord de Borneo (actual Malàisia), on gran part de les seves poblacions de religió musulmana eren denominades «moros» pels espanyols; i un altre a l’àrea ocupada per algunes poblacions indígenes de la zona de la Cordillera Central de l’illa de Luzon. Aquest últim escenari es caracteritzava per la notòria precarietat de la presència militar espanyola a les illes, ja que una zona tan propera —en un sentit geogràfic— a la capital filipina, Manila, estava posseïda només en un sentit teòric (ibídem: 2). Espanya utilitzava el deònim «moro» per referir-se al poble tausug de Sulu, així com a altres grups islamitzats del territori continental de Mindanao. «Moro» es va convertir en un nom pejoratiu per menysprear tots els grups islamitzats del poble filipí. A finals del segle XX i principis del segle XXI, en un intent d’unir tots els grups islamitzats de Mindanao i Sulu, els grups islamitzats van encunyar el nom «bangsamoro», literalment «nació moro», per agrupar una identitat comuna per a tots els pobles moros, que comprenia al voltant de tretze grups etnolingüístics, molts dels quals no estaven relacionats lingüísticament entre ells.
Aquest període es va caracteritzar per la percepció constant que la possessió de la colònia filipina corria perill, atès que altres potències imperials manifestaven un interès cada vegada més gran a expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic (com els anglesos en el cas de Sulu). Les tensions geopolítiques —especialment després del conflicte hispano-alemany de 1885 en relació amb les illes Carolines— evidenciaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez: 35).
Durant gran part del segle XIX, les illes Carolines eren visitades esporàdicament per marins espanyols, però no van ser objecte d’una colonització efectiva per part d’Espanya. Aquest desinterès relatiu va canviar dràsticament a la segona meitat del segle, quan la presència d’agents de diverses companyies internacionals, especialment britàniques i alemanyes, va començar a amenaçar la sobirania espanyola a la regió. La pressió internacional va augmentar significativament, amb Alemanya i Gran Bretanya negant a Espanya el dret a imposar taxes duaneres a les Carolines i a Jolo —un acte que va subratllar la vulnerabilitat de la posició espanyola—. La crisi va arribar a un punt crític el 1885, quan van sorgir rumors que els Estats Units podrien reclamar les illes, cosa que va forçar Espanya a prendre mesures més decidides per assegurar el seu control.
En resposta a aquestes amenaces, Espanya va intentar establir una ocupació efectiva de les illes. Aquest esforç va incloure la missió del creuer Velasco el 1883 per recopilar-hi informació i preparar la colonització de Yap, una de les illes Carolines. Això no obstant, els problemes administratius i la falta de recursos van retardar aquests plans fins a l’arribada del governador Emilio Terrero y Perinat, qui va reprendre la iniciativa el 1885. Decidida per part espanyola l’ocupació i presa de possessió efectiva, es va preparar a Manila una expedició formada pels transports de guerra Manila i San Quintín, al comandament del capità de fragata Guillermo España, portant com a governador de les illes al tinent de navili Enrique Capriles y Osuna. Els dos vaixells van salpar de Manila el 8 i 10 d’agost del 1885, respectivament. Tanmateix, el canó alemany Iltis també va arribar a Yap i va reclamar les illes per a Alemanya, cosa que va portar a un enfrontament diplomàtic i gairebé militar. Espanya va mantenir la seva sobirania sobre les illes com a resultat de la mediació del papa Lleó XIII. Així i tot, l’administració i el control efectiu sobre les illes van continuar essent limitats. L’estratègia espanyola a les Carolines també va reflectir un enfocament tradicional de colonització que incloïa la participació de missioners religiosos per a establir estructures administratives i urbanes. Aquest mètode, encara que efectiu en altres contextos colonials, va trobar dificultats a causa de la resistència local i la competència d’altres potències colonials a la regió.
Des de les Filipines, la crisi de les illes Carolines de 1885 es va veure amb un interès relativament marginal. Encara que aquestes illes formaven part del territori ultramarí espanyol, la seva importància estratègica i econòmica era molt menor en comparació amb altres problemes que hi havia a la regió, com el control sobre els sultanats bangsamoros del sud de l’arxipèlag filipí. No obstant això, la reacció nacionalista i patriòtica a Espanya va portar el Govern de Manila a seguir una línia conservadora i diplomàtica. La premsa de Manila, sota censura, gairebé no va cobrir el conflicte, i només es va esmentar quan les negociacions a Europa semblaven favorables (Fernández, 2024: 175). Aquesta actitud va ajudar a evitar una escalada de tensions amb Alemanya i va mantenir l’estabilitat interna a les Filipines.
En aquest context, el 1887 es va celebrar l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid. L’objectiu explícit dels organitzadors de la mostra era oferir als visitants peninsulars una aproximació a la vida quotidiana dels nadius filipins: «Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243). Ara bé, tenint en compte el context geopolític en què es trobava Espanya, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia més aviat afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus habitants. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què van ser exhibits prop de quaranta nadius de tots dos extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més ferotgement havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot i bangsamoro entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
El 1899, després de la derrota d’Espanya a la Guerra Hispano-Estatunidenca i la consegüent pèrdua de les seves principals colònies a Amèrica i el Pacífic, Espanya va vendre les illes Carolines, juntament amb les Marianes i les Palaos, a Alemanya a través del Tractat Germano-Espanyol. Aquest acord, signat el 12 de febrer de 1899, estipulava la venda d’aquests territoris per vint-i-cinc milions de pessetes. Alemanya va administrar les illes fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial, quan van ser capturades pel Japó. Després de la derrota del Japó a la Segona Guerra Mundial, les illes Carolines van quedar sota el control dels Estats Units. El 1947, les Nacions Unides van establir el Territori en Fideïcomís de les Illes del Pacífic, administrat pels Estats Units. Aquesta zona incloïa les Carolines, les Marianes i les illes Marshall. Eventualment, les illes Carolines es van dividir en dues entitats polítiques diferents: els Estats Federats de Micronèsia i la República de Palaos. Els Estats Federats de Micronèsia es van convertir en un Estat sobirà en lliure associació amb els Estats Units el 1986, mentre que Palaos va obtenir la independència completa el 1994, també en lliure associació amb els Estats Units.
Estimació de la procedència
La macana de fusta descrita com a «Macana de Ayonique. Defensa de los indios» és un objecte procedent de l’illa de Yap, a les illes Carolines, que revela la complexitat dels processos de col·lecció i exhibició en el context colonial espanyol. Segons l’inventari de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB), l’objecte es considera rar i no hi ha informació de contextualització detallada. Per reconstruir la seva arribada a Vilanova i la Geltrú, és essencial entendre el paper de Víctor Balaguer i l’impacte de l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887 a Madrid.
Víctor Balaguer, fundador de la BMVB, va ser una figura destacada amb múltiples facetes com a polític, escriptor i mecenes cultural. A més de la seva passió per les Filipines, Balaguer va ser un fervent defensor i impulsor de la cultura filipina i les seves col·leccions. Durant el seu tercer mandat com a ministre d’Ultramar, va organitzar l’Exposició General de les Illes Filipines, que va servir per mostrar la diversitat i riquesa de les colònies espanyoles. Aquesta exhibició celebrada a Madrid el 1887 va tenir un gran impacte en la percepció pública i en la política colonial espanyola. A més de mostrar els èxits militars a les Filipines, va facilitar la integració i difusió de material exòtic de les colònies, incloent-hi armament i artefactes culturals. A l’exposició es van presentar objectes no només de les Filipines, sinó també d’altres colònies espanyoles. El Museu Arqueològic Nacional va exhibir-hi una col·lecció variada d’objectes —principalment de les Filipines, però també de Puerto Rico i Fernando Poo—, mentre que el Museu d’Artilleria va mostrar nombrosos objectes de les illes Carolines.
La macana en qüestió va formar part de la col·lecció exposada pel Museu d’Artilleria en l’Exposició General de les Illes Filipines. En aquest context, és plausible que l’objecte que ara es troba a Vilanova sigui una de les macanes carolines exhibides, tal com es documenta en el catàleg de l’exposició. El Butlletí de la BMVB de juliol del 1887 menciona que molts dels objectes de l’exposició seran cedits a la institució en agraïment a Balaguer, suggerint que la macana podria haver arribat a Vilanova com a part d’aquesta donació.
A més, la correspondència i els registres de l’època indiquen que diversos objectes de l’exposició van ser enviats a Vilanova entre l’octubre del 1887 i el febrer del 1888. Aquest flux d’objectes ajuda a explicar com la macana va arribar a la BMVB, malgrat les inconsistències en els inventaris i la possible falta de documentació detallada.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Donat que s’han identificat diversos objectes procedents de diferents donacions, seria necessari investigar amb més profunditat el cas de les illes Carolines dins de la col·lecció de la BMVB amb l’objectiu de recontextualitzar-los i visibilitzar també el seu lloc d’origen i les vicissituds patides durant el període colonial espanyol. Seria interessant establir vincles amb titulars d’obligacions implicats en la gestió del patrimoni a l’illa de Yap per donar a conèixer els resultats del present estudi de procedència i enriquir-lo.
Possibles classificacions alternatives
A partir dels resultats de la present recerca, es poden actualitzar les següents dades a l’inventari:
Breu descripció institucional: Maça, macana
Lloc d’adquisició: Illes Carolines (actualment Estats Federats de Micronèsia)
Lloc de producció/origen: Ayonique, illa de Yap
Col·lector/a: Museu d’Artilleria (Exposició General de les Illes Filipines)
Donant o venedor/a: Víctor Balaguer
Grup d’adscripció: Yapese
Data d’adquisició per part de la institució: finals del 1887 – principis del 1888
Fonts complementàries
Álvarez Guerra, J. (1887). Viajes por Filipinas: De Manila a Marianas. Madrid: Imprenta de Fortanet.
Archivo Histórico Nacional (1885). Crean el Gobierno Político de las Islas Carolinas y Palaos con Enrique Capriles Osuna al frente (ES.28079.AHN/16//ULTRAMAR, 5346, Exp.19).
Balaguer i Cirera, V. (1886-1888). Correspondencia reservada con el Gobernador general de Filipinas. Fons general, signatura 5 Ms. 113. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 de juliol de 1887), (34). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Crailsheim, E. (2021). Ambivalencias modernas. Guerra, comercio y «piratería» en las relaciones entre Filipinas y los sultanatos colindantes a finales del siglo XVIII. Madrid: Polifemo.
Exposición General de las Islas Filipinas Madrid (1887). Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada en Madrid … el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
Fernández Palacios, J. M. (2024). La crisis de las islas Carolinas de 1885 analizada desde Filipinas. Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 134(2), 169-193. <https://www.revistasmarcialpons.es/revistaayer/article/view/fernandez-la-crisis-de-las-islas-carolinas-de-1885/2631>.
González Enríquez, M. C. (1995). Las Indias olvidadas: Orígenes de las piezas de Oceanía en el Museo de América. Anuales del Museo de América, 3, 91-95.
La Ilustración española y americana (8 d’octubre de 1881). Any XXV, (37), 29.
Lezcano, F. (1887). Descripción de las islas Carolinas. Madrid: Imprenta de Fortanet.
Miguel, G. (1887). Estudios sobre las islas Carolinas. Madrid: Imprenta de José Perales y Martínez.
Montero y Vidal, J. (1888). Historia de la piratería Malayo-mahometana en Mindanao, Joló y Borneo. Fons general, signatura SL 5725-5726. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
