Síntesi dels resultats
El barong objecte d’estudi, també conegut com a «barung», és un ganivet de fulla ampla i curta, considerat l’arma nacional dels tausug, grup etnolingüístic de l’illa de Sulu. La peça té una etiqueta que indica que va pertànyer a un dels tres juramentats que van atacar la casa del sultà Harun el 16 d’agost de 1888, matant a un moro i a tres xinesos, i ferint-ne set més. El sultà Harun, conegut com a Muhamad Harun ar-Rashid, va ser el sultà de Sulu designat pel governador general de les Filipines, Emilio Terrero, des del setembre del 1886 fins a la seva abdicació l’any 1893. La imposició de Harun va provocar un conflicte bèl·lic amb el sultanat, que va causar nombroses pèrdues als suluans. Harun va abdicar el 1893, i Amirol Quiram, l’hereu legítim, va ser finalment proclamat sultà de l’arxipèlag. Nascut a l’illa de Palawan durant la primera meitat del segle XIX, Harun era un datu d’aquesta illa abans de convertir-se en sultà i va morir l’abril de 1899.
Pedro Ortuoste García, nascut a Manila el 1836, va ser un destacat traductor de les llengües de Mindanao i Jolo per a l’administració espanyola a les Filipines. Ortuoste va jugar un paper crucial en les operacions militars i en la traducció de documents rellevants per a l’administració colonial, participant en esdeveniments importants com la signatura del tractat de sobirania a Jolo el 1878 i el nomenament del sultà Harun el 1886. Condecorat per la seva dedicació i valentia, Ortuoste va ser una figura central en l’administració espanyola i en la comprensió de les regions de Mindanao i Sulu. Durant la crisi de 1882 amb el sultà Badaruddin II, es va considerar la possibilitat de nomenar-lo secretari del sultà de Sulu.
El 1887, Ortuoste va viatjar a Madrid per assistir a l’Exposició General de les Illes Filipines i va establir amistat amb Víctor Balaguer. Aquest fet va materialitzar-se en diverses donacions a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB) a partir del 1888. Malgrat que les donacions d’Ortuoste van ser significatives, només cinc dels cinquanta-quatre objectes mencionats en el butlletí del museu estan registrats com a donació seva. La coincidència de dates entre l’atac a Harun i l’arribada de la seva donació al port de Cadis suggereix que el ganivet del sultà Harun probablement no va formar part d’aquesta donació.
Tanmateix, l’anàlisi dels documents i les comunicacions entre Pedro Ortuoste i Víctor Balaguer revela una complexa xarxa de donacions i adquisicions relacionades amb la col·lecció filipina de Vilanova i ens permet fer conjectures sobre l’arribada i l’origen de certs objectes. La correspondència d’Ortuoste amb Balaguer indica que tenien plans per —a través d’Alfredo Darnell, important militar amb base a Jolo— enviar diversos objectes, incloent-hi una lantaka i el tron del sultà de Jolo.
La publicació en el Butlletí de la BMVB confirma la recepció de la lantaka i la intenció d’enviar el tron una vegada restaurat, encara que aquest en qüestió no va arribar mai a Vilanova a causa de la mort d’Ortuoste. La manca de documentació específica sobre el barong, una arma amb un rerefons històric significatiu, suggereix que podria haver estat inclòs en l’enviament de Darnell, especialment si considerem la coincidència amb l’atemptat que involucrava el sultà Harun. L’absència de mencions en arxius oficials i bibliografia insinua que la informació sobre el barong podria haver estat tractada amb discreció degut a la seva naturalesa política i el seu possible impacte en la percepció pública i les relacions internacionals.
La mort d’Ortuoste el maig del 1889 i la menció posterior en el butlletí d’aquest fet reflecteix el valor de la seva contribució a la col·lecció de la BMVB, alhora que subratlla la dificultat de verificar tots els aspectes relacionats amb les donacions. Les conjectures sobre el barong i altres artefactes destaquen la necessitat d’una investigació més profunda per esclarir la procedència i el destí d’aquests elements, evidenciant com la manca de documentació pot portar-nos a especulacions gairebé detectivesques basades en fragments d’informació disponible que hem aconseguit trobar durant el procés de recerca.
Reconstrucció cronològica de la procedència
El barong, objecte d’estudi (escrit també com a «barung»), és una arma en forma de ganivet que consisteix en una fulla curta, ampla i d’un sol tall, considerada com l’arma nacional dels tausug, un dels grups etnolingüístics de l’illa de Sulu. La longitud de la fulla dels barong té un rang de 20 a 56 centímetres, i en el cas concret que tractem en té 36. El més interessant del barong és l’etiqueta que l’acompanya, on diu:
«Perteneció a uno de los tres juramentados que entraron en la casa del sultán Harun (16 de agosto de 1888). Mataron a un moro y a tres chinos e hirieron a siete de estos».
El sultà Harun es deia Muhamad Harun ar-Rashid i va ser nomenat sultà de Sulu («Joló», en l’època de l’ocupació espanyola) pel governador general de les Filipines Emilio Terrero, el setembre de 1886. Va ocupar aquest càrrec fins a l’any 1893, quan va abdicar. Harun va néixer, a mitjan segle XIX, a l’illa de Palawan (anomenada també «Paragua» en l’època colonial espanyola), de la qual era datu (líder per sota del sultà). Va morir l’abril de 1899.
Per entendre la figura del sultà Harun, hem de remuntar-nos a l’any 1877, quan el coronel Carlos Martínez es va convertir en el segon governador politicomilitar de l’arxipèlag. Aquest comandant va aconseguir, gràcies a la seva sagacitat, restablir l’ordre i la pau i negociar un tractat de sobirania amb el sultà Jamalul Aʿlam (anomenat també pels espanyols com a «Diamarol») que es va signar el juliol del 1878. Gran part del mèrit de l’èxit de les negociacions pertany al datu Harun, que no va escatimar esforços en convèncer el sultà que la pau i la lleialtat a Espanya eren preferibles a una condició d’hostilitat contínua que podia significar la ruïna per a l’estat de Sulu. El tractat feia èmfasi en la submissió de Sulu a la sobirania espanyola, i els termes del text en suluà ho expressaven de manera clara. Sent aquest l’últim tractat signat per ambdós estats, pot considerar-se que defineix la darrera etapa de la relació que va existir entre ells i la posició exacta que Sulu ocupava a l’arxipèlag filipí durant l’últim període del règim espanyol.
El successor de Jamalul Aʿlam, el jove sultà Badaruddin II, va ser bastant lax davant la rebel·lia d’alguns dels datus de l’arxipèlag que van respondre als intents espanyols de consolidar la seva presència a les illes amb una nova onada d’atacs de juramentats. Els juramentats («juramentados») eren guerrers musulmans que —sota jurament i amb la promesa de ser premiats amb el paradís musulmà després de la seva mort— perpetraven atacs suïcides amb l’objectiu de causar el nombre més gran de baixes possible. Segons les cròniques espanyoles, el sultà era reticent a seguir els consells que el Govern General de les Filipines tractava d’imposar-li a través de personatges com el traductor Pedro Ortuoste i no actuava com a garant de l’estabilitat adquirida després del tractat de pau. Badaruddin II era descrit com un personatge evasiu, influenciable per les potències estrangeres, amb una personalitat plena d’excessos i, a més, addicte a l’opi. La seva cort tampoc era vista amb bons ulls. Especialment el seu secretari, Hajee Omar, un home qualificat de corrupte que mantenia una relació cordial amb els britànics de la Companyia de Borneo. No passava el mateix amb la seva mare, Inchi Jamila (vídua de Diamarol), que, de facto, constituïa la personalitat del sultanat més respectada pels espanyols.
El 1882, el govern de les Filipines, comandat en aquell moment pel general Primo de Rivera, va descobrir que Badaruddin havia comprat dos-cents fusells als britànics. Aquest succés posarà en el punt de mira al sultà, ja que, segons els espanyols, havia infringit clarament l’article sisè del Tractat 77, article 10 (AHN, Ultramar, 5333, exp. 1, 1883). De tornada de la seva peregrinació a la Meca, el sultà va ser retingut a Singapur pel cònsol d’Espanya que va intentar que anés cap a Manila per reunir-se amb les autoritats colonials. El que pretenien els espanyols era, d’una banda, que Badaruddin no pogués finalitzar l’adquisició d’armament als britànics i, per altra, destituir-lo com a sultà. Però les gestions del sultà i de la seva mare —de gran influència i millor tracte amb el govern de Manila que el seu fill— van aconseguir evitar-ho. A més, durant aquestes negociacions, va morir el fill del sultà, la qual cosa li va permetre eludir novament el viatge a Manila. Les últimes notícies sobre Badaruddin ens diuen que no va poder trobar-se amb el governador Jovellar a Jolo el gener del 1884 perquè estava malalt: «en cama, perdido el conocimiento, [desde] hace cuatro días» (Cirugeda, 06/03/1884). Poc després, el 21 de febrer de 1884, Badaruddin va morir per causes desconegudes.
La mare del difunt sultà, Inchi Jamila, va transmetre la notícia de la seva mort en una carta dirigida a Alejo Álvarez, traductor i company de Pedro Ortuoste. En aquesta carta, Inchi Jamila informa que el paduca Majazari Maulana, sultà Muhamad, Amirol Quiram —germà menor del difunt— ha estat elegit com a successor tant pels datus com pels xerifs. No obstant això, el consell d’ancians (Rum-Buchara) s’havia dividit en dues bandes: una partidària d’Amirol Quiram —fill legítim de Diamarol— i l’altra, partidària del seu oncle Aliubdin —germà de l’antic sultà—.
Aliubdin era un datu afecte al règim espanyol, com va demostrar a la presentació de credencials al governador general de les Filipines Joaquín Jovellar (successor de Primo de Rivera) al qual va regalar el seu propi kris en senyal de respecte. També conegut pels espanyols com a datu Zumbin, governava sobre Parang, Looc, Ygasang i Paticolo (AHN, 5333/1, document, núm. 46, 1884). Aliubdin residia al poble de Matanda des del gener del 1884 —«un pueblo marallao, marallao, como ellos dicen, lo que en nuestro idioma significa bueno en grado superlativo, o sea adicto al cristiano castila» (Cirugeda, Gaceta Universal, 1884)—. Les edificacions principals d’aquest indret (la casa del datu i el blockhaus defensiu) van ser construïdes de nova planta per un destacament de vint-i-cinc treballadors disciplinaris proveïts pel coronel Parrado. A Matanda s’alçava el pavelló espanyol i Aliubdin era presentat a la premsa del moment com un personatge simpàtic i submís. A principis del mes de març del 1884, els seus seguidors es van reunir amb la intenció de proclamar-lo sultà. Aleshores, el govern politicomilitar de Jolo va decidir enviar una delegació amb els capitans Darnell i Zamora i l’intèrpret Cipriano Enrile per a dissuadir els partidaris d’Aliubdin (Montero, II, 1888: 644). Malgrat els intents de negociació, els seguidors van insistir en la seva proclamació. La delegació va instar Aliubdin i els seus acòlits a no fer-ho a Matanda, perquè era un poble construït pels espanyols i això podria suscitar suspicàcies a l’altre candidat i els seus seguidors que estaven ubicats a Maimbung, capital del sultanat. La nit del 13 de març, Aliubdin, la seva família i tots els congregats es van traslladar a Patikol («Paticolo», en època espanyola) i allà aquest va ser proclamat sultà, segons recull l’acta remesa al governador. Des de llavors, es va donar la inusual circumstància de l’existència de dos sultans a Sulu.
Tot i la falta d’acord entre ambdues faccions, la situació es va tornar en certa manera favorable a l’ocupació espanyola, en la mesura que els dos sultans i els seus respectius seguidors mostraven una actitud cordial i pacífica amb l’objectiu de guanyar-se el favor del govern colonial. Jovellar va mantenir un estatus de neutralitat amb ambdues faccions i va intentar mediar entre elles. En aquest sentit, es va enviar a Pedro Ortuoste amb la proposta que l’elecció definitiva com a sultà recaigués en Amirol Quiram i que Aliubdin s’ocupés de la regència, que podria exercir individualment o en companyia de la sultana vídua. Tot i el domini i coneixement de les llengües i cultures musulmanes de Mindanao i Sulu, Ortuoste va ser incapaç d’aconseguir que ambdues parts acceptessin aquesta proposta.
El novembre de 1884, Harun va ser enviat pels espanyols a Jolo amb la missió de mediar entre ambdós sultans, amb els quals tenia un parentiu. Harun era, a més, l’únic supervivent dels signants del tractat de 1878. Algunes cròniques del moment (Montero, II, 1888: 650) defensen la tesi que —ja sigui per l’estat de divisió entre els sultans o per la influència del governador de l’illa, González Parrado— Harun va concebre la possibilitat de convertir-se ell mateix en el nou sultà. És possible que aquesta fos la raó del seu viatge a Manila el gener de 1885. Allà va ser rebut per Jovellar, qui afirmava defensar el candidat que disposés el ple del Consell d’Ancians, fos qui fos, mantenint així la seva posició de neutralitat.
El 12 de febrer de 1885, el general Terrero y Perinat va ser nomenat per Cánovas del Castillo governador general de les Filipines. Es va incorporar al càrrec el 4 d’abril, portant amb ell ordres expresses del Govern de Madrid d’expansionar la zona d’influència espanyola al Pacífic, a imitació del que feien altres nacions com Alemanya o els Estats Units —que pretenien exercir la seva influència, si calia per la força, per apoderar-se de la zona pacífica—. No deixa de cridar l’atenció que el primer viatge que Terrero va fer, només a cinc dies de la seva arribada, fos a Mindanao, Sulu i Palawan (Montero, 1888). En aquesta última illa es trobaria amb el datu Harun i parlaria amb ell no només sobre el futur de Palawan, sinó també del de Sulu. Durant tot el conflicte, Pedro Ortuoste, traductor i home de confiança de la governació general, va realitzar missions de tota mena a Sulu i a Mindanao, assessorant tant Terrero com el mateix Harun.
El 31 d’agost de 1886, Ortuoste va arribar a Manila amb Harun —encara datu de Palawan—, Hajee Omar —secretari del sultanat de Sulu— i el pandita Mustafá —màxima autoritat religiosa del sultanat de Sulu—. Els acompanyaven dotze servents que portaven una gran quantitat d’equipatge, armes i fins i tot cabres. La premsa del moment es va fer ressò de l’arribada del datu Harun a Manila, però sense adonar-se que Hajee Omar i el pandita Mustafá no eren membres de la seva cort. Durant la seva estada a Manila, Harun va ser acompanyat, en tot moment, per Pedro Ortuoste, que, previsiblement, va actuar no només com a traductor sinó també com a assessor.
El 24 de setembre de 1886, al palau de Malacañang, el governador general va començar la cerimònia llegint el telegrama del govern de Sa Majestat Espanyola autoritzant el nomenament del datu Harun com a sultà de Jolo. Immediatament després, el va nomenar amb el títol de paduca Mahassari Maulana Amir Al-Muminin sultà Muhamad Harun Narrasid. Posteriorment, Harun va jurar el seu càrrec sobre l’Alcorà i va finalitzar l’acte dient: «Juro guardar las capitulaciones y los mandatos de Su Majestad el Rey (de España)». Com a acte de tancament del nomenament, el general Terrero va fer lliurament d’un bastó de comandament d’ivori i or al nou sultà. Harun va ser el primer sultà de Sulu en ser nomenat com a Amir Al-Muminin, forçant als membres del sultanat (Consell d’Ancians, datus i panditas) a considerar-lo califa. Això seria un element de fricció amb molts d’aquests membres, ja que no acceptarien aquest títol, i fins i tot alguns el rebutjarien formalment per escrit davant el Govern General de Manila (Donoso, 2023: 128).
Mentre a Manila començava a materialitzar-se la nova política bel·ligerant de Terrero, a Sulu, els partidaris d’Amirol Quiram van anar augmentant. El 6 d’octubre de 1886, el nou sultà Harun, acompanyat de Pedro Ortuoste, va sortir de Manila rumb a Zamboanga en el vapor-correu Francisco Reyes. Un cop a Sulu, tot i la cordial rebuda preparada amb tots els honors pel govern politicomilitar de l’illa, el sultà es va veure obligat a residir sota la protecció de la guarnició espanyola davant les hostilitats manifestes dels suluans. Els datus principals no el van reconèixer i Inchi Jamila, vídua de Diamarol i mare d’Amirol Quiram, va protestar per la il·legalitat del nomenament davant el governador espanyol de Jolo, Juan Arolas. Inchi Jamila s’hi va presentar acompanyada del seu seguici, que incloïa el ministre de la Guerra del sultanat, així com els panglimas, multitud de datus i homes d’armes. Tanmateix, el nomenament de Harun, aprovat pel rei d’Espanya, era definitiu. En cas de resistència, Arolas havia rebut ordres de prestar suport militar al nou sultà.
Dies després, el governador de Jolo va embarcar el sultà Harun al canoner Panay amb uns dos-cents homes de la guarnició, alguns caps i el seu intèrpret, amb destinació a Parang, on se’l va presentar per primer cop fora del reducte espanyol que constituïa la ciutat de Jolo. Després de l’acte de presentació, es va aconseguir el reconeixement per part dels habitants de Parang, però això no duraria gaire. En retornar la comitiva a Jolo, Parang va ser atacada pels adeptes d’Amirol Quiram.
A partir d’aquí, es va posar en pràctica una estratègia militar de submissió mitjançant l’acció bèl·lica, consistent en operacions punitives amb l’objectiu de reduir els forts (cottas) rebels i sotmetre els seus supervivents al nou sultà. Els atacs acostumaven a combinar l’ús d’armament pesant amb efectius d’infanteria i, en algunes ocasions, cavalleria. Es bombardejava la cotta rebel fins a obrir vies al fort, on la infanteria lluitava cos a cos contra els seus ocupants fins a reduir-los. Un cop presa, es requisava l’armament, se saquejaven productes de valor i es cremaven les restes del fort. També es combinaven aquestes operacions amb expedicions marítimes d’atac als rebels. En tots els casos, s’obligava els supervivents a sotmetre’s al nou sultà. Per la seva banda, els datus rebels que aconseguien escapar aixecaven noves cottas per resistir els atacs i organitzaven accions suïcides de juramentats.
Al llarg dels següents mesos, es van succeir les operacions militars i la tensió es va anar incrementant a tota l’illa, fins que, el febrer de 1887, el governador general es va veure obligat a declarar l’estat de guerra. El 10 de febrer a mitjanit, pocs dies després de la declaració, es van presentar davant el fort de Siassi uns tres-cents guerrers suluans, disparant els seus fusells i lantakas. La guarnició —tot i patir nombroses pèrdues— va aconseguir rebutjar-los després de set hores de foc sostingut amb lleugers intervals. Des d’aquell moment, a Siassi es van succeir els combats diàriament. Al març, Arolas demana reforços a Terrero, sol·licitant el retorn d’efectius de Sulu que havien estat enviats a l’operació militar que es mantenia a Mindanao. L’11 de març de 1887 Arolas va rebre més de tres-cents cinquanta efectius entre companyies de regiments i seccions de disciplinaris. Pedro Ortuoste acompanyava els brigadiers al comandament d’aquests reforços. El 14 d’abril van arribar al port de Jolo dos canoners, un vaixell i una goleta.
Un cop arribats aquests reforços, es posà en pràctica un pla per destruir l’oposició al nou sultà. Es decidí atacar Maimbung —on vivien Amirol Quiram i la seva cort— i els districtes de l’arxipèlag governats pels panglimas.
El nom de panglima sorgeix dels regnes islàmics malais i la seva arrel etimològica és el número cinc en malai. Això es deu a la creença que a Al·là li agraden els números imparells. Històricament, un sultà o rajà dividia el seu territori en cinc districtes, cadascun governat per un panglima. Els panglimas eren responsables de la recaptació de tributs, la resolució de disputes, el manteniment de l’ordre i la propagació de la fe islàmica. Elegits per la seva honestedat, saviesa i capacitat de lideratge, els panglimas eren essencials per al funcionament dels sultanats i rajanats, i actuaven com a intermediaris entre els vassalls i el rei. D’acord amb els informes de l’Exèrcit espanyol, a Jolo només existien quatre panglimas (AGMM, 5460.14, 1887: 11).
Com a part del pla d’atac, els espanyols van deixar córrer el rumor que es preparava una expedició contra l’illa de Tapul, però la nit del 15 d’abril es van obrir les portes de la plaça de Jolo i el governador espanyol Arolas va donar l’ordre d’avançar cap a Maimbung per terra. Una guarnició de vuit-cents homes es disposava a prendre per les armes la residència del sultà de Sulu. Maimbung s’havia convertit en la seu del sultanat el 1876 i gaudia d’una gran independència del govern colonial gràcies al tràfic mercantil que els comerciants xinesos mantenien amb Borneo i Singapur i que els permetia proveir-se de tot el que necessitaven sense dependre dels espanyols. Pels colonitzadors, Maimbung era també un focus de pirateria i de contraban d’armes i munició que calia eliminar. L’endemà de la sortida de la guarnició, va ser el torn dels vaixells de guerra. El sultà Harun i cinquanta dels seus guerrers, en companyia de Pedro Ortuoste, formaven part de l’expedició.
L’atac contra la fortificació de Maimbung era imminent. Dels combats amb armes de foc es passà als combats cos a cos, que provocaren moltes baixes en ambdós bàndols. Finalment, la cotta va quedar sembrada de cadàvers i en mans de l’Exèrcit espanyol —que es va apoderar dels pertrets i les armes dels perdedors—. Segons les cròniques, Amirol Quiram va aconseguir escapar en braços dels seus panditas (Montero, II, 1888: 713). Al saló del tron de la casa-palau, s’hi van trobar alguns efectes del sultà com ara el seu para-sol, una caixa de buyo o una poltrona regalada pels anglesos temps enrere. La casa de la mare d’Amirol, que no es trobava allí el dia de l’atac, va ser ocupada pels espanyols. Posteriorment, malgrat els intents de resistència dels habitants, es va reduir per la força tot el poble. Els comerciants xinesos i les seves pertinences van ser respectades perquè eren considerats neutrals. Això sí, van ser traslladats a Jolo amb l’objectiu que passessin a proveir el nou sultà i contribuïssin a enriquir el comerç a la zona ocupada pels espanyols. Per la banda dels seguidors d’Amirol, hi va haver 131 morts —dels quals 83 haurien caigut durant l’atac al fort—, encara que les dades varien depenent de la font. Els jesuïtes, per exemple, augmenten aquesta xifra fins als 250 morts del bàndol suluà (Albi, 2022: 547). Entre les baixes hi havia bona part dels càrrecs de la cort del sultà: des del governador de Maimbung fins al ministre de la guerra, panditas (líders religiosos), secretaris, xerifs, datus o majordoms. L’endemà de la conquesta de Maimbung, el sultà Harun va desembarcar-hi amb els seus guerrers i va tenir el dubtós honor de calar foc a les restes de la fortificació i de reduir a cendres l’antiga cort del sultanat i ciutat santa, que ara ell esborrava mitjançant la força colonitzadora que donava suport al seu regnat.
Després de la presa de Maimbung, entre el 8 i el 9 de maig, es va envoltar la cotta del panglima Alimarang, a Damang. El panglima va accedir a sotmetre’s al sultà Harun, a condició de fer-ho solemnement a casa seva i en presència dels seus seguidors. La següent expedició es va dirigir a Paticolo, però l’Exèrcit va caure en una emboscada que va provocar moltes baixes i va obligar els espanyols a fer una retirada forçosa. Per a Arolas, un contratemps com aquest exigia una resposta contundent.
La següent expedició, amb la cooperació de l’Armada, va sortir cap a l’illa de Tapul amb l’objectiu d’acabar amb el panglima Sayari, que també era contrari a la imposició de Harun com a sultà. El 24 de maig de 1887, no sense grans dificultats, es va destruir la seva cotta —un fort quatre vegades més gran que el de Maimbung i sobre el qual els espanyols no tenien cap informació—. El panglima Sayari, vestit de vermell i brandint el seu kampilan, va lluitar amb gran ferocitat fins a morir juntament amb vuitanta dels seus fidels acòlits. En aquesta operació, els espanyols van requisar tot l’armament pesant, així com les armes i altres objectes abans de reduir a cendres la cotta. Mentre això succeïa, el sultà Harun atacava les petites cottas que hi havia a la resta de l’illa de Tapul. L’endemà, els datus de Tapul i els seguidors de Sayari que havien sobreviscut van prestar jurament de fidelitat a Harun.
A l’Exposició General de les Illes Filipines de 1887, dos expositors van mostrar armament requisat a les operacions militars de Maimbung i Tapul. D’una banda, el mateix Emilio Terrero, governador general de les Filipines, va exhibir armes i material militar de la presa de Maimbung a la secció d’Addicionals. A la mateixa secció, el Museu d’Artilleria va mostrar material militar arrabassat en l’operació contra el panglima Sayari a Tapul.
Els mesos següents, les operacions de sotmetiment van continuar: el 27 de juny es va obtenir la rendició pacífica del panglima Jaujari que comandava sis-cents guerrers (La Oceanía Española, 08/07/1887, núm. 153: 3) i, el 19 de juliol, Terrero informava Víctor Balaguer de la submissió al nou sultà Harun d’Amirol Quiram, la seva mare Inchi Jamila i el seu oncle Aliubdin. A l’agost es va conquerir Looc i el mes de setembre l’illa de Pata, liderada pel panglima Sackilan. En aquesta darrera operació, Harun va comptar amb una força de més de mil homes gràcies a l’ajut de nous datus, un panglima i vint-i-quatre nobles —acompanyats de les seves vintas i guerrers—. A principis de l’any 1888 van caure altres cottas rebels, com la de Patikol que en aquell moment estava liderada pel datu Calvi, encara adepte a Aliubdin. Al març, els combats es van recruar.
En una carta de Terrero a Balaguer del 3 de juny de 1887, el governador general de les Filipines informa que «Harun sigue observando la misma discreta conducta que hasta ahora y creo que pronto podrá establecerse en el sitio que ha elegido para su residencia, que por cierto es muy a propósito por su situación y porque está inmediato a la Plaza». Això no obstant, el mateix Harun havia escrit a Terrero per informar-lo de la delicada situació econòmica que patia des de la seva arribada a Jolo, on havia tingut despeses superiors als quatre mil pesos. Com a datu col·laboracionista a l’illa de Palawan, Harun rebia —des de la signatura de les capitulacions de sobirania del 1878— un sou de nou-cents pesos anuals. Amb el seu nomenament com a sultà, la xifra pagada pel Govern General de les Filipines va augmentar fins als mil cinc-cents pesos cada any, però això no era suficient per al sultà que, a més, des de la mort de Diamarol, havia deixat de percebre els cinc mil pesos anuals del lloguer de Borneo del Nord a Alfred Dent i el baró d’Overbeck. Harun va demanar ajuda a Terrero per resoldre el deute dels anglesos però Espanya, que no havia format part del contracte de lloguer, no li va donar suport. En canvi, els espanyols sí que es van veure obligats a defensar el dret de Harun a donar les llicències de navegació als vaixells anglesos que volien entrar a les aigües de Palawan. Una funció que Harun continuava exercint des de Jolo i que va suposar un conflicte diplomàtic amb els anglesos que protestaven per haver de desplaçar-se per aconseguir aquests permisos.
En les comunicacions amb Balaguer, Terrero descriu amb paternalisme i condescendència la figura del sultà. No és el cas del superior de la Missió Jesuïta de les Filipines, Pablo Pastells, molt crític amb el «nombramiento anormal de Harun» a qui denominava «agente recaudador del anterior Rajá Muda». Pastells definia la cort de Harun com una «caterva jerárquica de cherifes, panditas, imanes y otros malayos, con sus turbantes, llegados de Singapur y otros puntos de la India» i advertia que la imposició del nou sultà faria que la «morisma» esdevingués més refractària que mai al cristianisme (Albi, 2022: 541). Així i tot, el responsable d’un dels episodis que va contribuir a augmentar aquest rebuig va ser precisament el pare jesuïta missioner de la ciutat de Jolo, que, el desembre de 1886, va batejar sense consentiment a un acompanyant moribund de Harun (BMVB, Terrero, Carta a Víctor Balaguer, 31/12/1886: 68). Aquest fet va suposar l’expulsió fulminant del missioner, sol·licitada pel mateix governador general Terrero.
Des de l’arribada de Harun a Jolo, la ciutat estava fortament defensada. Després de gairebé any i mig de relativa calma, el juny de 1888, un atac juramentat sacsejà la ciutat de Jolo (La Oceanía Española, 04/07/1888, núm. 152: 3). El següent atemptat del qual hem trobat notícia ja és el del barong objecte del present informe, l’etiqueta del qual diu: «Perteneció a uno de los tres juramentados que entraron en la casa del sultán Harun (16 de agosto de 1888). Mataron a un moro y a tres chinos e hirieron a siete de estos». Sobre aquest episodi, desconeixem si el sultà estava present a la casa, ni tampoc què va passar amb els tres juramentats, que possiblement van ser reduïts o morts. Presumiblement, el moro i els tres xinesos formaven part del personal de la cort de Harun. També és molt possible que mai es fes públic el succés, ja que posava en qüestió el poder de Harun i hagués pogut encoratjar a una nova rebel·lió als datus ja sotmesos. Sí que sembla clar el motiu de l’atac, sent Harun el principal col·laborador de la potència colonitzadora. No sabem si a causa d’aquest atemptat o no, però, el 12 de desembre d’aquell mateix any, els espanyols van fer entrega a Harun d’una propietat que incloïa un nou palau a la localitat de Mubu (Donoso, 2023: 127).
La pregunta que es planteja immediatament és: Com va arribar aquesta arma a la BMVB? Tot i que al butlletí mensual de la institució se citen els noms dels donants i els objectes entregats, no hi ha rastre de cap donant ni de cap entrada relativa a un objecte semblant al barong. Com s’ha pogut veure, la informació disponible a l’inventari sobre el barong no és del tot fiable, ja que la datació es contradiu (1899, d’una banda, i 1887, per l’altra) i no concorda amb la informació disponible a la seva etiqueta. És clar que l’organització de l’Exposició General de les Illes Filipines, dirigida pel mateix Víctor Balaguer —com a ministre d’Ultramar— va suposar una oportunitat per incrementar la col·lecció filipina, tant amb objectes pel museu com amb llibres per la biblioteca. La correspondència de Balaguer amb Joan Oliva ens indica que es van sol·licitar duplicats d’obres (en aquelles que era possible) directament a les Filipines, tal com va passar amb el mapa etnogràfic de Mindanao realitzat pels jesuïtes per a l’exposició de Madrid i enviat directament des de les Filipines fins a Vilanova abans de la inauguració de la mateixa (Oliva, 1887: 1). També, tant en la correspondència personal de Balaguer com en el mateix butlletí, s’explicita que, al final de l’exposició, s’enviarien objectes a Vilanova. Si més no, a les bases de l’organització de la mostra, hi havia un article en què s’estipulava que si, després de la cloenda, quedaven objectes sense reclamar, aquests serien donats a beneficència (Exposició General de les Illes Filipines, 1887). També estava previst que gran part dels objectes nodrissin el Museu Biblioteca d’Ultramar a Madrid.
L’exposició de Madrid es va inaugurar el juny de 1887, i al Butlletí de la BMVB del mes de juliol del mateix any (1a època, núm. 34, 6/7/1887: 5), es diu:
«Por conducto fidedigno hemos sabido que muchos de los objetos que figuran en la exposición de productos filipinos, actualmente abierta en Madrid, serán cedidos por sus dueños a esta Institución, para dar con ello una prueba de deferencia y gratitud al fundador de la biblioteca museo, actualmente ministro de Ultramar, a quien se debe la realización de tan importante certamen».
Efectivament, Balaguer va aconseguir que alguns dels expositors cedissin les seves obres directament a la BMVB i les seves donacions es van publicar al butlletí des de l’agost del 1887 fins al febrer de 1888, data de l’última incorporació d’objectes procedents de l’exposició de Madrid. No obstant això, gràcies als estudis de procedència actuals, s’han pogut identificar objectes provinents de l’exposició de Madrid que no van ser publicats al butlletí. Aquestes peces —el casc del datu Aliubdin (consulteu l’informe BMVB03), una cota de malla de la presa de Tapul (consulteu l’informe BMVB12), el barong de l’atac a Harun— susciten noves preguntes: Va ser Balaguer qui va interessar-se per aquests objectes? Van arribar de forma casual a Vilanova? O Balaguer va rebre indicacions d’algú per evitar que acabessin al museu madrileny d’Ultramar?
Durant el procés de recerca actual, ha aparegut un personatge que podria aportar noves dades sobre el tema o, potser, generar noves preguntes. Es tracta de Pedro Ortuoste García, traductor de les llengües de Mindanao i Jolo de l’administració del govern de les Filipines. Nascut a Manila el 1836 —fill d’un funcionari basc de la comptadoria de la Hisenda Militar, destinat a la Comandància Militar de Polloc (Mindanao) almenys des del 1852—, Ortuoste comença la seva trajectòria com a traductor amb només dinou anys. Des del 1858 fins al 1879 va exercir com a traductor, participant en les operacions militars de Mindanao i Sulu. El 1879, va ser nomenat intèrpret d’idioma joloano [sic] de la Secretaria del Govern General. Ortuoste va estar present a la signatura del tractat de sobirania espanyola a Jolo de 1878, així com en el nomenament del sultà Harun el 1886.
Figura molt ben considerada per l’Exèrcit i l’administració espanyola, Ortuoste va ser condecorat en nombroses ocasions per la seva implicació, despreniment i valentia. A causa del seu coneixement dels idiomes de Mindanao i Sulu, va ser una figura clau per a l’administració espanyola tant sobre el terreny —durant les operacions bèl·liques— com a Manila —exercint de responsable de la traducció de tot el que feia referència a aquestes illes—. Mentre els governadors de Sulu i Mindanao, i els governadors generals de les Filipines, anaven i venien, Pedro Ortuoste era la persona que garantia el coneixement de la situació de les «morismas». Durant la crisi de 1882 amb el sultà Badaruddin II, comandaments propers al general Primo de Rivera es van plantejar, fins i tot, la possibilitat de convertir-lo en el secretari del sultà de Sulu (AHN, ULTRAMAR, 5333, exp. 1, núm. 41, 1882-1883).
Pedro Ortuoste va assistir a la inauguració de l’Exposició General de les Illes Filipines de Madrid com a integrant de la comitiva del Govern General de les Filipines. Ocasionalment, també va fer d’acompanyant i traductor dels representants de Mindanao i Sulu que formaven part del zoo humà. El març de 1887, el governador Terrero escriu al ministre de Defensa a Madrid, Manuel Cassola, indicant que Ortuoste es reunirà amb ell per posar-lo al corrent de la situació a Mindanao i Sulu, «que él conoce como nadie» (Archivo General Militar de Madrid [AGMM], 5460.7, 1887: 3). És durant aquest viatge a Madrid quan Ortuoste coneix Víctor Balaguer i entaulen amistat. Així es desprèn de les nombroses cròniques de premsa sobre l’exposició i de la familiaritat amb què Ortuoste es dirigeix a Balaguer en les cartes que, amb posterioritat, li anirà enviant des de Manila. A partir de l’any 1888, aquest vincle es materialitza amb un seguit de donacions a la BMVB. Al butlletí de la institució del 26 d’agost del 1888, s’informa d’una important donació d’objectes, composta en gran part per armes de Mindanao i Jolo. No obstant això, dels cinquanta-quatre objectes identificats al butlletí del museu, actualment només n’hi ha cinc registrats a l’inventari com a donació de Pedro Ortuoste. Inicialment, les nostres sospites ens feien creure que el ganivet del sultà Harun podria haver format part d’aquesta donació, però la data de l’atac dels juramentats (16 d’agost del 1888) és posterior a l’arribada de la donació d’Ortuoste al port de Cadis (13 d’agost del 1888), la qual cosa ens fa descartar que hagi estat enviat per ell en aquell moment.
Temps després, una carta d’Ortuoste datada el 9 de novembre del 1888 informa Balaguer sobre l’enviament de nous objectes a Vilanova. En concret, Ortuoste parla d’una lantaka que vol fer arribar a través del seu amic Alfredo Darnell, capità d’infanteria a Jolo i un dels militars enviats a Matanda per parlamentar amb Aliubdin quan va voler proclamar-se sultà. A la mateixa carta, Ortuoste explica que: «tengo encargadas otras que cuando las reciba se las enviaré a V. así como otros objetos de aquellas comarcas». També li diu a Balaguer que ha aconseguit el tron del sultà de Jolo —els coixins del qual ha enviat a restaurar a la Xina— i que el seu destí és el museu de Vilanova. Finalment, el maig de 1889 es publica al Butlletí de la BMVB la incorporació de la lantaka a la col·lecció filipina. A la mateixa publicació s’anuncia que Ortuoste ha aconseguit el tron del sultà de Jolo i que l’enviarà cap a Vilanova un cop finalitzada la seva restauració. És interessant que es torni a esmentar el tron, mig any després de la primera notícia a la carta d’Ortuoste. Aquestes pistes ens fan conjecturar que existeix una remota possibilitat que, efectivament, Darnell portés la lantaka i noves notícies del tron a Vilanova com havia anunciat Ortuoste. Com que el butlletí es publicava a finals de cada mes, és possible que la lantaka arribés entre finals d’abril i la publicació del butlletí de maig (com habitualment passava amb totes les donacions publicades). En aquesta ocasió, el butlletí no detalla com ha arribat la lantaka, sinó simplement que ha estat donada per Ortuoste. El fet, però, és que des del novembre del 1888, quan Ortuoste informa de l’entrega que realitzarà Darnell, fins a la publicació de l’ingrés de la lantaka al fons de la BMVB passen gairebé set mesos. És per això que, potser, l’anunci públic al butlletí pot correspondre a una actualització de primera mà, més que no pas a una carta rebuda mesos abans. Podria Darnell haver portat també el barong de l’atemptat de Harun? La constatació que l’atemptat no apareix en la documentació disponible a l’AHN, a l’arxiu de la BMVB ni a la resta d’arxius i bibliografia consultats permet suposar que el barong va rebre el mateix estatus de reservat. Un atemptat contra la casa del sultà, en una ciutat controlada pels espanyols i en un territori cobdiciat per altres potències europees, podria haver sigut interpretat de múltiples maneres i el fet de publicitar-lo podia tenir conseqüències polítiques imprevisibles. Partint d’aquesta tesi, Darnell hauria estat la persona més indicada per portar fins a Vilanova un objecte d’aquesta importància. D’altra banda, sembla raonable que Pedro Ortuoste tingués relació amb l’enviament del barong, sobretot si tenim en compte el seu perfil, la proximitat amb el sultà, la influència a la cort i el coneixement de la intenció de Balaguer d’engrandir la col·lecció filipina de Vilanova. Tanmateix, Ortuoste va morir a Manila el dia 12 de maig, víctima d’un vessament serós produït per una pericarditis aguda, i sobre el tron del sultà no se’n va saber res més. L’agost de 1889, el butlletí del museu es feia ressò de la defunció d’Ortuoste, lloant la seva aportació a la col·lecció filipina del museu, «que es, en su clase, la mejor y más completa que existe en España». No obstant aquests arguments, cal recordar que tot el que s’exposa en aquest paràgraf són conjectures que omplen les llacunes que ha deixat la reconstrucció dels fets.
Per últim, Harun va sobreviure a l’atac juramentat i va continuar exercint com a sultà de Sulu fins a l’any 1893 quan, discretament, va abdicar per cedir el tron a Amirol Quiram. A continuació, es va establir a Bono-Bono, al sud de Palawan, i se li va atorgar autoritat per a governar sobre la població musulmana a Balabac i altres illes del sud de Palawan, incloent-hi els actuals municipis de Brooke’s Point, Rizal, Quezon i Española. Després de la mort de Harun, el seu fill, el datu Bataraza, va ocupar el lloc del pare fins que, durant l’ocupació estatunidenca de les Filipines, fou nomenat governador adjunt. Amb l’arribada dels nord-americans, es va reforçar el seu poder i el seu lideratge es va estendre territorialment cap al sud. Els descendents de Harun es van mantenir a les institucions de Palawan fins a finals de la dècada de 1970.
Context d’adquisició
Malgrat els més de dos-cents anys de presència espanyola a les illes Filipines, al segle XIX encara hi havia llocs de l’arxipèlag filipí que no havien estat controlats de manera efectiva. Segons Talavera i Preciado (2014: 2), des dels primers moments de la conquesta i colonització, hi va haver dos teatres d’operacions fonamentals a la regió: un localitzat als enclavaments del sud insular de Mindanao, Sulu («Joló», en època espanyola) i el nord de Borneo (actual Malàisia), on gran part de les seves poblacions de religió musulmana eren denominades «moros» pels espanyols; i un altre a l’àrea ocupada per algunes poblacions indígenes de la zona de la Cordillera Central de l’illa de Luzon. Aquest últim escenari es caracteritzava per la notòria precarietat de la presència militar espanyola a les illes, ja que una zona tan propera —en un sentit geogràfic— a la capital filipina, Manila, estava posseïda només en un sentit teòric (ibídem: 2). Espanya utilitzava el deònim «moro» per referir-se al poble tausug de Sulu, així com a altres grups islamitzats del territori continental de Mindanao. «Moro» es va convertir en un nom pejoratiu per menysprear tots els grups islamitzats del poble filipí. A finals del segle XX i principis del segle XXI, en un intent d’unir tots els grups islamitzats de Mindanao i Sulu, els grups islamitzats van encunyar el nom «bangsamoro», literalment «nació moro», per agrupar una identitat comuna per a tots els pobles moros, que comprenia al voltant de tretze grups etnolingüístics, molts dels quals no estaven relacionats lingüísticament entre ells.
Des de l’inici de l’ocupació espanyola de l’arxipèlag filipí el 1565, les relacions entre la colònia catòlica espanyola i els sultanats musulmans a la franja pacífica van ser conflictives. Marcades principalment pels conflictes bèl·lics (les conegudes com a «guerres piràtiques»), la relació dels espanyols i els sultanats, però, no es va restringir únicament a la dimensió bèl·lica. Hi va haver, també, relacions d’«amistat» (en el sentit de «pau») i de comerç.
El sultanat de Sulu era conegut pels seus atacs pirates a Visayas, on capturaven esclaus i robaven béns. Els pirates tausug feien servir vaixells lleugers i veloços, armats amb canons i tripulats per diversos grups ètnics. D’altra banda, els «moros» súbdits dels sultanats de Borneo, Sulu i Mindanao no professaven una única religió —si bé la població era majoritàriament musulmana, l’islam coexistia amb diverses religions d’origen local— ni una llengua, ni la pertinença a un únic sultanat, perquè per a molts líders locals (datus), el sotmetiment a un únic sultà suposava una filiació temporal motivada per una aliança pràctica. Per tant, els sultans no posseïen un poder total, més aviat eren primus inter pares (Crailsheim, 2021: 517), envoltats d’una aristocràcia molt poderosa i una xarxa de relacions multifacètiques entre dotzenes de faccions amb coalicions i dependències canviants. Els dirigents polítics de Manila van necessitar força temps per comprendre aquestes dinàmiques, fet que va suposar un alt cost econòmic i en vides humanes.
Al segle XVIII, Sulu dominava el nord-est de Borneo, encara que amb dificultats en àrees com Tempasuk i Abai. Alexander Dalrymple va signar tractats de lleialtat amb Sulu i altres governants el 1762. El 1705, Sulu va cedir Palawan a Espanya i el 1762, va cedir-hi Basilan. Entre el 1800 i el 1850, Sulu va perdre el control sobre algunes àrees de Borneo. Els anys 1848 i 1851, els espanyols van atacar Balanguingui i Sulu. El conflicte acabaria amb la signatura d’un tractat de pau el 31 de juliol de 1851. Aquest tractat tenia interpretacions diferents: Espanya l’entenia com un acte de submissió, mentre que el sultà el considerava amistós. El tractat, però, no va aturar les incursions dels pirates. L’any 1876, Espanya va establir un govern politicomilitar a Jolo. L’expedició de 1876, liderada per José Malcampo i Monge, amb nou mil homes i deu vaixells de vapor, va intentar consolidar l’ocupació i va conduir a una nova capitulació, a Licup, el 22 de juliol del 1878. Aquest darrer tractat, ratificat pel capità general Moriones el 15 d’agost, reafirmava el contingut de la capitulació anterior (la de l’any 1851) i, per tant, la dependència del sultà vers les autoritats filipines. Des del punt de vista de les relacions internacionals europees, podríem destacar l’article IV del conveni. Aquest establia que Espanya aplicaria els drets de duana que li reconeixia el protocol de Madrid i facultaria el sultà a cobrar drets comercials als vaixells estrangers que atraquessin en els punts ocupats.
Tanmateix, el 22 de gener de 1878, es va signar un acord entre el sultanat de Sulu i el sindicat comercial britànic d’Alfred Dent i el baró d’Overbeck, que estipulava que Borneo del Nord seria cedit o arrendat (depenent de la traducció utilitzada) als britànics a canvi d’un pagament de cinc mil pesos filipins l’any. Aquest contracte es va publicar a la Gaceta Oficial de les Filipines i va ser traduït al castellà per traductors contemporanis de la Corona d’Espanya. El 1903 es va signar una addenda al contracte mitjançant la qual es va acordar l’ampliació del territori arrendat i es va augmentar la quantitat a pagar a cinc mil tres-cents pesos filipins. En una primera etapa, l’arrendament el van pagar els dos signants originals i, posteriorment, ho va fer la companyia North Borneo Trading Company, que va fer fallida el 1946. El contracte va passar, aleshores, a mans de la Corona Britànica i, l’any 1963, a Malàisia, país al qual pertany avui en dia aquesta illa. A la dècada dels vuitanta i noranta del segle XX, els hereus van intentar renegociar el contracte després del descobriment de nous recursos naturals com ara petroli i gas. L’any 2013, Malàisia va deixar de pagar el lloguer i els hereus van començar un procés judicial per reclamar-lo que, avui dia, encara no s’ha resolt. En xifres, els hereus reclamen una indemnització de 32.200 milions de dòlars en concepte de quotes insatisfetes i de drets d’explotació del territori.
L’últim terç del segle XIX va ser protagonitzat per la percepció constant que la possessió de la colònia filipina corria perill, atès que altres potències imperials manifestaven un interès cada vegada més gran en expandir la seva influència en aquesta regió del Pacífic. Les tensions geopolítiques, especialment després del conflicte hispanoalemany de 1885 amb relació a les illes Carolines, destacaven la fragilitat de la posició espanyola a les Filipines (que també calia afermar a Sulu i Mindanao) i la necessitat urgent de reforçar la presència colonial a la regió (Sánchez Gómez: 35). En aquest context, el 1887 es va celebrar l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid. L’objectiu explícit dels organitzadors de la mostra era oferir als visitants peninsulars una aproximació a la vida quotidiana dels nadius filipins: «Al visitar esta sección, los que no conozcan el Archipiélago, pueden formarse un juicio completo del modo de ser social y político de sus habitantes, [ya] que de ningún modo se estudia mejor el carácter y los hábitos de un pueblo, que poniéndose en contacto con cuanto le rodea en las manifestaciones íntimas de la vida» (Catálogo: 243). Ara bé, tenint en compte el context geopolític en què es trobava Espanya, la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines pretenia més aviat afirmar públicament la presència i la influència espanyoles en les seves possessions asiàtiques, així com demostrar —o, si més no, escenificar— que l’administració espanyola havia assolit un coneixement exhaustiu i el domini sobre el territori que administrava i sobre els seus habitants. Com a eix central d’aquesta demostració de domini es va constituir un zoològic humà en què van ser exhibides prop de quaranta persones nadiues de tots dos extrems (nord i sud) de l’arxipèlag filipí. No és casualitat que les persones que van participar en aquest zoològic ho fessin sense excepcions com a representants d’aquells grups que més ferotgement havien defensat la seva independència: els processos d’alterització dels pobles igorot i bangsamoro entronquen amb la necessitat colonial d’habilitar un sentit comú que presentés els subjectes sota assetjament militar com a mereixedors del tracte que rebien, fomentant una noció de salvatgisme.
Estimació de la procedència
El barong, un ganivet curt i ample, és l’arma nacional dels tausug de Sulu. Aquest barong específic, amb una fulla de 36 cm, va pertànyer a un dels tres juramentats que van atacar el sultà Harun el 16 d’agost de 1888, causant diversos morts i ferits. El sultà Muhamad Harun ar-Rashid va ser nomenat pel governador general Emilio Terrero i va governar Sulu des del 1886 fins a la seva abdicació el 1893. Nascut a Palawan i mort el 1899, Harun va ser fonamental en la signatura del tractat de pau de 1878, que assegurava la submissió de Sulu a la sobirania espanyola.
Després de la mort del sultà Jamalul Aʿlam, el seu successor Badaruddin II no va mantenir l’estabilitat, cosa que va portar a rebel·lions i atacs de juramentats. El 1882, Badaruddin va ser acusat de comprar armes als britànics, violant un tractat amb Espanya. Després de la seva mort, el 1884, van sorgir disputes pel tron i dos candidats van ser proclamats sultans al mateix temps. L’any 1886, Harun va ser nomenat sultà per Terrero, cosa que va causar friccions internes. Harun, però, va ser sostingut militarment pels espanyols.
L’octubre de 1886, Harun va arribar a Sulu acompanyat de Pedro Ortuoste. El nou sultà va topar amb la resistència local i va haver de residir sota protecció espanyola. Encara que inicialment va obtenir un cert suport, aquest va ser efímer i de seguida van arribar els atacs dels partidaris d’Amirol Quiram. Com a resposta, els espanyols van dur a terme diverses operacions militars —amb combats intensos i la destrucció de fortificacions— per intentar sotmetre els rebels.
El febrer de 1887, el governador general va declarar l’estat de guerra. L’ofensiva contra Maimbung, la capital del sultanat, va acabar amb la ciutat destruïda i el trasllat a Jolo de comerciants xinesos per garantir la seva lleialtat a Harun. Després de la presa de Maimbung, van continuar les operacions militars a l’illa de Tapul i altres àrees, aconseguint la rendició dels rebels.
Encara que Harun va consolidar el seu poder, va haver de fer front a dificultats econòmiques i conflictes diplomàtics. El juny del 1888, hi va haver un atac juramentat a Jolo, i a l’agost d’aquell mateix any, tres juramentats van intentar assassinar Harun. La possible resposta espanyola va ser atorgar-li una nova residència a Mubu el desembre de 1888.
La pregunta central és com va arribar l’arma que ens ocupa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB). El Butlletí de la BMVB no menciona el donant ni l’entrada de l’objecte. La informació a l’inventari és contradictòria i la peça apareix datada en anys diferents (1887 i 1899). L’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid, organitzada per Víctor Balaguer, va permetre augmentar la col·lecció filipina del museu. Balaguer va sol·licitar duplicats d’obres des de les Filipines, i al final de l’exposició, un nombre important d’objectes, tant de donants reconeguts com anònims, van ser enviats a Vilanova.
Pedro Ortuoste García, traductor de llengües de Mindanao i Jolo, pot haver jugat un paper clau en aquesta història. Ortuoste, present en la signatura del tractat de sobirania a Jolo i en el nomenament del sultà Harun, va participar també en l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid. Allà va conèixer Balaguer, iniciant una relació que va resultar en diverses donacions a la BMVB. L’any 1888, Ortuoste va anunciar l’enviament d’objectes a Vilanova, incloent-hi una lantaka i el tron del sultà de Jolo. Encara que la donació de la lantaka es va publicar al butlletí de maig de 1889, el tron no es va esmentar més. Ortuoste va morir el maig de 1889, i el butlletí va anunciar la seva defunció a l’agost, destacant la seva contribució a la col·lecció filipina.
Alfredo Darnell, capità d’infanteria a Jolo i amic d’Ortuoste, també podria haver estat involucrat en l’arribada de la peça a la BMVB. Ortuoste va esmentar en una carta de novembre de 1888 que Darnell entregaria la lantaka i altres objectes a Vilanova en nom seu. Encara que la donació de la lantaka es va documentar, el barong de l’atemptat contra Harun no es menciona específicament en la documentació. És possible que Darnell, donada la seva proximitat als esdeveniments i tenint en compte el seu viatge a Espanya, hagi portat també el barong, sobretot si considerem la importància de l’objecte, la necessitat de confidencialitat i les implicacions polítiques de l’atemptat.
Harun va sobreviure a l’atac i va governar a Sulu fins al 1893, abdicant a favor d’Amirol Quiram. Harun es va establir a Palawan i va governar diverses àrees fins a la seva mort. Els seus descendents van continuar en rols de lideratge a Palawan fins a finals de la dècada de 1970, és a dir, ben entrat el segle XX.
En resum, el barong, possiblement, va arribar a la BMVB a través de Pedro Ortuoste i Alfredo Darnell, encara que falten proves definitives i manca aclarir les llacunes en l’estimació de la procedència causades pels buits documentals dels arxius consultats.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Seria interessant continuar aprofundint en l’estudi de la biografia del sultà Harun i en la recerca d’informació concreta sobre l’atemptat, no només en els esmentats arxius espanyols, sinó també a l’Arxiu Nacional de les Filipines a Manila, on s’han localitzat expedients sobre el tema (Donoso, 2023: 61). També seria interessant indagar més sobre el capità d’infanteria Alfredo Darnell —una figura que ha aparegut en el període final de recerca d’aquest barong— als arxius de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de l’Arxiu Històric Nacional, de la Biblioteca Tomàs Navarro Tomàs així com a l’Arxiu General de Madrid.
Possibles classificacions alternatives
Com a possible classificació alternativa, s’hauria de sintetitzar la biografia del sultà Harun presentada en aquesta fitxa per contextualitzar l’objecte. Tot i que encara no sabem qui va poder ser el col·leccionista o el donant, sí que es podrien modificar una sèrie de camps, com es proposa a continuació.
Mètode d’adquisició: Arma requisada després de neutralitzar un atemptat suïcida.
Lloc d’adquisició: Jolo, illa de Sulu, arxipèlag de Sulu, Filipines.
Lloc de producció/origen: Illa de Sulu, arxipèlag de Sulu, Filipines.
Grup d’adscripció: Poble tausug, illa de Sulu, arxipèlag de Sulu, Filipines.
Pel que fa a la datació, aquesta ha de ser, almenys, posterior a l’atemptat.
Fonts complementàries
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 41. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1882-1883) Expediente general sobre conflictos con Joló (4.ª part). Signatura: Ultramar, 5333, exp. 1, doc. núm. 46. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1874-1889) Expediente personal de Pedro Ortuoste. Signatura: Ultramar, 52223, exp. 43. Madrid: Archivo Histórico Nacional.
(1886) Exposición general de las Islas Filipinas, 1887. Madrid: Impr. y fundición de Manuel Tello. Fons general, signatura: FP/1187. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
(1887) Concesión de recompensas a heridos y contusos en las operaciones sostenidas en Mindanao. Signatura 5460.7. Madrid: Archivo General Militar de Madrid [consulta: 19/03/2024].
Albi, J. (2022). Moros. España contra los piratas musulmanes de Filipinas (1574-1896). Madrid: Desperta Ferro.
Balaguer i Cirera, V. (1886-1888). Correspondencia reservada con el Gobernador general de Filipinas. Fons general, signatura 5 Ms. 113. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Boletín de la Biblioteca Museo Víctor Balaguer (1a època, 26 de juliol de 1887), (34). Vilanova i la Geltrú: Imp. José A. Milá.
Cirugeda, F. (16 de gener de 1884). Carta Filipina. Gaceta Universal. Any VII, (1.854), 06/03/1884.
Datu Press (5 d’abril de 2019). Panglima: The power of five. <https://datupress.com/2019/04/05/panglima-the-power-of-five/> [consulta: 27/06/2024].
Diario de Manila. Any XXVIII, (224) [consulta: 30/06/2024].
—(31 d’agost de 1886 ). Any XXXVIII, (199), [consulta: 20/06/2024].
—(7 d’octubre de 1886 ). Any XXXVIII, (230), [consulta: 30/06/2024].
—(15 de març de 1888). Any XL, (62), [consulta: 30/06/2024].
Donoso, I. (2023). Bichara: Moro Chanceries and Jawi Legacy in the Philippines. Palgrave Macmillan. <https://www.academia.edu/98163950/Bichara_Moro_Chanceries_and_Jawi_Legacy_in_the_Philippines> [consulta: 02/11/2024].
El comercio (3a època, 23 de febrer de 1887). Any XVII, (44), [consulta: 30/06/2024].
Espina, M. A. (1888). Apuntes para hacer un libro sobre Joló: Entresacados de lo escrito por Barrantes, Bernáldez, Escosura, Francia, Giraudier, González, Parrado, Pazos y otros varios. Manila: Imprenta y Litografía de M. Pérez, hijo.
Expedient 5460.14 (1887). Concesión de recompensas sumisión del panglima Alimaranang en Joló, pàgina 11. Archivo General Militar de Madrid, [consulta: 18/03/2024].
Exposición General de las Islas Filipinas Madrid (1887). Catálogo de la Exposición General de las Islas Filipinas celebrada en Madrid … el 30 de junio de 1887. Signatura: AHM/633416. Madrid: Biblioteca Nacional de España.
La Oceanía Española (4 de juliol de 1887). Any XII, (152), [consulta: 30/06/2024].
—(8 de juliol de 1887). Any XII, (153), [consulta: 30/06/2024].
Montero y Vidal, J. (1888). Historia de la piratería Malayo-mahometana en Mindanao, Joló y Borneo. Fons general, signatura SL 5725-5726. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Oliva, J. (1887). Carta manuscrita de Joan Oliva a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Joan Oliva, signatura Oliva/475. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Ortuoste, P. (09 de novembre de 1888). Carta manuscrita de Pedro Ortuoste a Víctor Balaguer. Fons epistolari de Víctor Balaguer, signatura 8800937. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Víctor Balaguer.
Saleeby, N. M. (1908). The History of Sulu. Filipines: Bureau of Printing.
—(2021). Studies in Moro History, Law, and Religion. Txèquia: Good Press.
Sánchez Gómez, L. Á. (2003). Un imperio en la vitrina: El colonialismo español en el Pacífico y la Exposición de Filipinas de 1887. Madrid: CSIC Press.
Smith, E. D. (1908). Report on Sulu Moros: Study of the Sulu Moros of the Sulu Archipelago (report by a U.S. Army officer). Filipines.
Taviel de Andrade, E. (1887). Historia de la Exposición de las Islas Filipinas en Madrid en 1887 (2 vol.). Madrid: Imprenta de Uliano Gómez y Pérez.
