Síntesi dels resultats
Es tracta d’un espècimen d’esquelet d’invertebrat amb el nom científic Isis hippuris provinent de l’illa de Mindanao que fou donat per Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro l’any 1895 al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La data i la forma mitjançant la qual va ser adquirit són informacions que no apareixen en els arxius del museu.
Reconstrucció cronològica de la procedència
A través de la reconstrucció que s’ha fet sobre la biografia del donant es pot deduir que, possiblement, aquest també fou el col·lector de l’espècimen. És important assenyalar que la poca informació que es té dels espècimens es redueix a una perspectiva molt científica. Així doncs, reconstruir la línia cronològica de procedència dels espècimens esdevé quelcom summament dificultós si no ens centrem en la figura del donant. Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro (?-1902), designat acadèmic protector per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 19 de gener de 1895, va ser mariner mercant i naturalista aficionat que «residió más de veinte años en las Islas Filipinas, donde había reunido una notable y numerosísima colección de ejemplares de Historia Natural de aquella región, de los cuales algunos ya han sido cedidos a esta Academia». Es desconeixen les dates exactes de la seva estada a l’arxipèlag.
El juny de 1896 el Butlletí de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona descrivia així la feina d’Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro:
«Los Trabajos llevados a cabo en el Museo de Historia Natural con infatigable constancia y notable celo por el Académico D. Eduardo Cháquert, las excitaciones dirigidas a diversas personas y entidades, y, sobre todo, la primordial circunstancia de ser este Museo una consecuencia natural del modo de ser de nuestra Corporación, todo ha contribuido al extraordinario desarrollo de esta importante dependencia durante el fluido curso; dependencia que se encuentra, sin ningún género de duda, a una altura que hace tiempo que no había alcanzado […]. Gracias a la munificencia de varios particulares, algunos de ellos pertenecientes a la Marina mercante, ha podido enriquecerse el Museo con objectos de las islas Filipinas […]. Asimismo han venido a enriquecer el Museo numerosos objetos naturales de dichas islas, mostrándonos de una manera palpable la exuberante, rara, bellísima e inagotable fauna de nuestro precioso archipiélago: grandes y raras fungies, delicadísimas euplecteles, numerosos moluscos, extraños peces, notables reptiles han acudido a nuestro Museo».
Context d’adquisició
Malgrat més de dos-cents anys de presència espanyola a les illes Filipines, al segle XIX encara existien indrets de l’arxipèlag que no estaven controlats de manera efectiva. D’acord amb Talaván i Palacios (2014: 2), des dels primers moments de la conquesta i colonització, hi va haver dos teatres d’operacions fonamentals a la regió: un localitzat als enclavaments del sud insular de Mindanao, Jolo i el nord de Borneo; i un altre a l’àrea ocupada per algunes poblacions indígenes de la zona de la Cordillera Central de l’illa de Luzon. Aquest últim escenari es caracteritzava per la notòria precarietat de la presència militar espanyola a les illes, atès que una zona tan propera —en sentit geogràfic— a la capital filipina, Manila, estava posseïda només en un sentit teòric (ibídem: 2).
Durant el segle XIX, l’illa filipina de Mindanao adquirí un gran interès pels seus nombrosos recursos naturals. Un dels més destacats era la gran extensió de zones forestals, que proveïen fustes valuoses com la caoba i l’eben. Un altre recurs important era l’henequén, conegut també com a «abacà». La fibra d’abacà, famosa per la seva gran resistència, s’utilitzava en la producció de cordes, tèxtils i altres productes industrials. Aquest recurs esdevenia un dels principals productes d’exportació de Filipines, situant Mindanao com una regió clau en aquest mercat (Corpuz, 1990).
Finalment, la fertilitat de les terres de Mindanao permetia el conreu de diversos productes agrícoles com l’arròs, el coco i el tabac. Aquests no només eren essencials per al consum local, sinó també per a l’exportació, contribuint a l’economia de l’illa. Aquests recursos naturals van fer de Mindanao una regió de gran interès tant per als colonitzadors espanyols com per als comerciants i empresaris de l’època, atraient inversions i assentaments a l’illa (Corpuz, 1997).
En aquest context, atès el gran atractiu dels recursos naturals que s’ubicaven en aquesta illa de l’arxipèlag filipí, podem pensar que Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro, donada la seva professió de mariner mercant, adquiria els espècimens durant les seves incursions com a naturalista aficionat. Probablement, la seva doble condició de comerciant i naturalista li permetia aprofitar les expedicions comercials per recollir mostres biològiques, contribuint així al coneixement científic de l’època. D’aquesta manera, el context històric de l’exploració i explotació econòmica de la zona no només beneficiava a la colònia espanyola, sinó també a individus com Cháquert, que trobaven en aquests territoris una oportunitat única per desenvolupar les seves aficions científiques mentre perseguien els seus interessos comercials.
La combinació d’interessos comercials i científics de Cháquert posa de manifest la complexa dinàmica de les expedicions colonials, on la recerca de riquesa material sovint es barrejava amb una curiositat pel món natural.
Estimació de la procedència
Amb la informació que es té dels arxius només podem corroborar que l’espècimen prové de l’illa filipina de Mindanao.
Possibles línies de continuïtat de la recerca
Donada la falta d’informació específica sobre l’espècimen i el seu donant, Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro, dues possibles línies de continuïtat haurien de ser: en primer lloc, realitzar una major contextualització de la figura del donant i, en segon lloc, aprofundir en l’anàlisi i comprensió de com eren extrets i adquirits els recursos naturals. Plantejar-se qüestions com ara si eren comprats, espoliats, quin valor tenien en origen i quin valor tenien en el seu destí, entre moltes altres qüestions.
Possibles classificacions alternatives
No es perceben possibles classificacions alternatives.
Fonts complementàries
Arxius:
Butlletí de la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1892-1924). 3a època.
Gaceta de Madrid (7 de setembre de 1901). Vol. III, p. 1.223-1.239.
Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). [Eduardo Luis Cháquert y del Cotarro]
Bibliografia:
Corpuz, O. D. (1997). An Economic History of the Philippines. University of the Philippines Press.
Luque Talaván, M., i Fernández Palacios, J. M. (2014). Del país de los igorrotes al establecimiento de provincias y gobiernos políticos-militares en la Cordillera Central de la isla de Luzón, durante el siglo XIX. Revista Hispanoamericana, 4.
Pérez, Salvador (2014). Los inicios de la taxidermia en Barcelona. Taxidermidades: Revista sobre taxidermia, su historia, curiosidades y su relación con otras artes. <https://www.taxidermidades.com/2014/03/los-inicios-de-la-taxidermia-en-barcelona.html>.
